Reconstitution conta la història d’un fracàs anunciat, conegut a la bestreta. La peça que Rambert ha escrit per encàrrec de Véronique Dahuron camina per on també ho fa La recherche… proustiana, a la busca d’una sensació primigènia, però des d’un cos envellit i una vida a les espatlles. Un viatge que ha de ser necessàriament infructuós perquè és incompatible amb l’experiència vital.
La parella protagonista se cita en un espai que han llogat per a reproduir les circumstàncies del primer encontre, i Rambert imagina una escenografia freda, que recorda un quiròfan, buit de sentimentalisme. El teatre i els seus elements constitutius es fan present, els fan presents els personatges, no se n’amaguen, perquè el fet teatral serà, en última instància, l’espai de la reconstitució.
Allò que no permet la vida, la reconstitució d’una sensació que el passat ha engolit, ho fa possible el teatre, de la mateixa manera que ho feia l’escriptura a El temps recobrat. El teatre, com a representació de la vida, és reconstitució en sí mateix, i Rambert, com a director crea les circumstàncies adequades per a tal cosa, per tant, aconsegueix allò que no pot aconseguir la parella protagonista. En aquestes circumstàncies, la parella podrà mirar de lluitar per a la seva dignitat física i moral.
Véro Dahuron i Guy Delamotte duen a terme una interpretació descomunal, exempta d’artifici, en què des del primer moment converteixen l’espectador en còmplice, desperten el desig en l’espectador, el desig de saber, de creure’s el que està passant, o de voler fingir que s’ho creu (en això consisteix el pacte, no?).
El Festival Oui! ha permès Barcelona veure una obra clau dels últims anys que forma part de la cartografia del teatre europeu contemporani.