Xavi Pijoan

Com ja passava a Un segundo bajo la arena, Col·lectiu Desasosiego es mou, i ens fa moure, entre els intersticis d’allò misteriós i, és clar, desassossegant que s’intueix en la frontera difusa entre la vida i el teatre. Sense que ens n’adonem ja formem part de la representació, en aquest cas com a clients d’un bingo: “La gola del llop”. La terbolesa, però, no es perdrà al llarg de l’hora i quart, i sempre gravitarà la sensació d’ambigüitat que és una de les marques d’estil de la companyia. L’elecció del bingo com a lloc de la ficció, com a submón potser, no és innocent: la promesa d’il·lusió, de l’assoliment de l’èxit que el sistema ens proposa com a fita ineludible […]

Comencem amb un cos a terra, tal com passava a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, primera part del “Tríptic de l’epifania” que Josep Maria Miró escriu en forma de monòlegs que giren al voltant de la destrucció de la bellesa, de l’agressió del cos de l’altre. La majordoma és, per tant, el segon monòleg del tríptic, en aquest cas, per a una actriu i una sola veu (a diferència de El cos més bonic… que feia pensar en Rashomon tant com en Twin Peaks), la de la majordoma, que ens explica, mitjançant una estratègia narrativa habilidosa i efectiva, els fets ocorreguts en dos moments diferents del seu passat. Desconec fins a quin punt Miró […]

La literatura d’Erri de Luca es forja a partir d’una prosa succinta i destre que mira de carregar (sense ser carregosa) les frases amb el poder de la precisió. Els continguts que sovintegen les novel·les de l’autor italià no defugen mai la controvèrsia o la història recent del seu país, com és el cas d’Impossible. L’assumpte que, entre d’altres, posa en joc L’impossible és la pugna entre el poder de l’estat (més aviat del capitalisme) i els qui l’han desafiat i han actuat al marge del sistema. El sistema judicial (representat pel fiscal, un Bernat Quintana que atorga un aire sorneguer al personatge) té una opinió interessada i busca arguments per a confirmar-la, en lloc del procés invers que hauria […]

Entre els processos de desromanització que els estudis i les expressions culturals i artístiques estant duent a terme els últims anys, potser el ballet no ha estat prou tractat, si més no, els textos dels ballets clàssics i els personatges femenins que els protagonitzen (una altra cosa és els rols de les ballarines en les companyies… que sí que ha format part del debat). L’últim projecte del coreògraf i ballarí Guillem Mont de Palol, Danses romàntiques (que ja es va estrenar al Mercat a 2024) suposa un primer intent, a l’escena teatral barcelonina, d’acostar-se a Silphyde, Sherezade, Coppelia o Giselle amb perspectiva de gènere per preguntar-nos quina és la naturalesa d’aquests personatges i què és allò que els mou, allò […]

El Chicago que arriba aquesta setmana a Barcelona és la mateixa producció que es pot veure a Broadway des de fa 25 anys, actualment a l’Ambassador Theatre. El clàssic de Bob Fosse, Fred Ebb i John Kander, amb orquestra en directe (trompetes, trombó, clarinet, saxos, piano, bateria, contrabaix i mandolina) sota la direcció d’Andreu Gallén. Més enllà que el nivell de veus (Ela Ruiz, Teresa Abarca, Jaime Zatarain, Imma Cuevas i A. Bolea) és excel·lent i el de les coreografies i l’execució dels ballarins, també, ens trobem amb un musical que 50 anys després de la seva estrena està més d’actualitat que mai, en la mesura que ens parla de les fake news i d’un capitalisme que ha esborrat els […]