Xavi Pijoan

Els espectacles d’Alberto Cortés acostumen a prendre forma de quelcom semblant a un ritual transcendent/esotèric , filtrat sempre, o potser catapultat, pel sentit de l’humor, una vis còmica la del performer malagueny que és difícil associar a una tradició concreta. De fet, tot en Alberto Cortés és molt sui generis. Siempre vengo de noche (live set) també ho és una cerimònia, i en aquest cas, té com a objectiu invocar un fantasma, o uns quants, o un de sol amb moltes cares. Per tant, no és tan estrany el que vivim a Siempre… si acceptem que quan ens reunim públic i intèrprets a un teatre, estem invocant algú que no existeix. Hi trobem tots els elements característics dels muntatges de […]

Verbagàlia és l’obra que l’Albert Arribas ha muntat a partir de dues obres de Víctor Català: La tieta i Verbagàlia, dos monòlegs que comparteixen una mirada, la de dos éssers que semblen haver dimitit de viure, necessitats d’afecte, que viuen sense haver acomplert les expectatives amoroses que algun dia van tenir. Tots dos comparteixen també una mena de fatalisme que, sobretot en el casa de la tieta, frega la desesperança i, fins i tot, el cinisme. La posada en escena d’Arribas és sòbria i molt audaç. Imagineu-vos una tarima petita, dues cadires, la llum i el so (amb disseny de Lucas Ariel, capaç de crear una atmosfera pètrea sense escarafalls), una actriu i un actor sobre els qui recau tota […]

A 2021, el documental Breath, que Barranco va realitzar per parlar de les internes de Brians 1, va ser censurat pel buròcrates de torn que, probablement, no estan preparats per cedir la paraula a les dones, menys encara quan són dones que habiten els marges d’una societat dissenyada pels i per als homes. A partir d’aquest fet, la creadora/directora/actriu construeix una reflexió que, més enllà d’explorar fins a quin punt la censura no forma ja part inherent del nostre discórrer quotidià, s’endinsa amb l’audàcia innegociable amb què sol abordar els seus espectacles en un intent de presa de consciència col·lectiva (equip de creació i públic) de la més gran i perversa de les censures: la mirada de la dona, la […]

Quin text menys Mamet aquest de Mamet… Aparentment, una comèdia frívola (bé és cert que prou audaç per defugir els estereotips del gènere) amb ressonàncies de Les amistats perilloses, però sense la cruesa a què ens té acostumats el dramaturg americà. Ara bé, potser no ho és tant d’ingenu Un matrimoni de Boston… LesLes dues protagonistes (els personatges interpretats per Emma Vilarasau i Marta Marco, respectivament) discuteixen, s’enfaden, s’insulten, perden els nervis, tenen atacs d’ira, i només troben consol, ah!, quan tenen l’oportunitat d’humiliar la criada (Emma Arquillué), de manera que, indefectiblement, a cada escena de maltractament i discriminació classista de la criada, n’hi succeeix una de reconciliació de les amants. Més mametià del que semblava, doncs. És aquest joc […]

Als textos lorquians els personatges no diuen sinó que reciten els diàlegs, i Marc Chornet ho ha entomat amb imaginació i perspicàcia per a muntar un Bodas de sangre que arriba a l’espectador com una mena d’acte cerimonial, en cap cas solemne però, ja que conserva la rauxa i la visceralitat d’un dels grans temes lorquians, com ho és l’amor no satisfet, que desemboca en tragèdia. Hi ajuda la brillantíssima labor musical (en molts casos (Neus Pàmies i Mireia Sala canten a cappella moltes de les cançons) a partir de cançons del poeta granadí, així com d’altres com una versió preciosa de la versió que Enrique Morente va fer de Take this waltz de Leonard Cohen. L’espai sonor que dissenya […]