Recomendaciones

No en tenim cap dubte de la professionalitat i esforç d’aquesta ballarina i coreògrafa escocesa Claire Cunningham. No en tenim cap dubte de què cal mostrar al món el que significa lluitar contra una discapacitat, del gènere que sigui, que automàticament et deixa fora de determinades activitats o desitjos. No en tenim cap dubte de què aquesta és una peça treballada i en la que segurament parla d’ella mateixa amb una sinceritat aclaparadora. Com tampoc en tenim que diumenge ens vam equivocar en escollir aquesta proposta dins del nostre abonament. I que el Teatre Lliure es va equivocar en programar aquesta peça de manera aïllada, una peça de 32 minuts de durada i que et deixa absolutament perplex, perquè la […]

MERAVELLOSA! Alejandra Jimenez-Cascón, un nom a recordar i no perdre de vista! Grandíssima labilitat en escena. Extraordinària capacitat per saltar d’un sentiment a un altre amb tota l’emoció al cos i a la veu. Actuació tan verídica, que l’hora i mitja ha sigut un viatge emocional brutal. Arriscada aposta la d’un format tan complicat com el d’executar multiplicitat de personatges ella sola, sense sortir d’escena, sense caracterització més enllà de la construcció amb el seu cos, amb tants canvis de registre en segons. Risc que val molt la pena quan el resultat és aquest! Així es demostra ser, realment, una bona actriu! Així dona gust ser espectadora! NO US LA PERDEU!

Un despatx amb una taula i una pissarra al darrera. Entra Protàgores a escena (amb una vestimenta pròpia del segle XXI) i se’ns presenta de tu a tu. Sembla ser que la història de la filosofia té un deute amb ell ja que, després de més de mil anys, no ha aconseguit el reconeixement que ell creu merèixer. Tota la glòria se la va quedar Sòcrates i, pel què Protàgores professa, aquest no va ser tan espectacular com ens pensem. Aquesta és la premissa de l’obra: explicar qui va ser aquest filòsof i reivindicar la seva feina. Comèdia hilarant en alguns moments, La paradoxa de Protàgores, ens apropa la història de la filosofia però traslladada a l’actualitat (fins i tot […]

Realpolitik nos propone una fábula política sobre nuestra capacidad para cambiar el mundo. Partiendo de un hecho casual, Teatre de l’enjòlit nos presenta a un grupo de ciudadanos, que podríamos ser nosotros, que descubren que tienen más poder del que inicialmente pensaban. Ahora, la duda es: ¿qué harán? Con un ritmo ágil, mucha comedia y unos personajes cotidianos y memorables, Realpolitik presenta dilemas interesantes sin renunciar a hacernos reír y pasar un buen rato. Más información en Somnis de teatre

La mare retrata a una mujer que se entrega a la depresión cuando ve que su vida se derrumba. Sus hijos se han marchado, la relación con su marido hace aguas y, en medio del desastre, su instinto lo empuja a aferrarse al pasado (su obsesión es que su hijo deje a su pareja y vuelva con ella), en vez de construir un futuro. Sin más contexto y siempre desde el punto de vista de esta mujer mentalmente desequilibrada, Florian Zeller construye un texto reiterativo y oscuro que se repliega sobre sí mismo hasta crear un relato monolítico y sin matices sobre la tragedia de esta mujer. En escena, una Emma Vilarasau que no sorprende pero tampoco decepciona, da vida […]

Después de Nora, Sala Atrium presenta a Júlia, la segunda entrega de su trilogía de la imperfección. Un montaje que sigue apostando por la estética rompedora que vimos en Nora aunque, en esta ocasión, con un resultado más redondo y coherente. Raimon Molins establece un diálogo visual muy interesante entre la versión cinematográfica de Alf Sjöberg y su propia lectura del texto de Strindberg. Es cierto que el recorte del texto provoca una cierta precipitación de los hechos y algunos descalabros en la progresión emotiva del personajes, pero el resultado final resulta evocador y bello, sobre todo gracias a las magníficas interpretaciones de Patrícia Mendoza, Jordi Llordella y Mireia Trias. Más información en Somnis de teatre

És el segon lliurament de la trilogia que ens presenta Peeping Tom, que va començar amb Vader (Pare) en 2014, i que finalitzarà amb Kinderen (Fills) en 2018. La mort de la mare de la creadora Gabriela Carrizo va ser el detonant de la reflexió i el plantejament de Moeder, al voltant de la figura de la mare, a la que mira i ens atansa des de diferents perspectives. Després de crear a l’uníson mitja dotzena d’obres trasbalsadores, en la seva trilogia han decidit repartir-se les tasques. Ell va dirigir Vader; ella Moeder. Kinderen, la tercera part, vindrà de la filla d’ambdós. Una investigació sobre la figura materna, sobre els vincles biològics o merament emocionals que conformen les relacions familiars. […]

Les bodes, la televisió i l’òpera, per dir només algunes temàtiques, han passat pel filtre de La Cubana al llarg de les gairebé quatre dècades d’èxit de la companyia, sempre aportant una manera de fer molt pròpia que ha generat el seu segell personal dins del món teatral. En aquesta ocasió, toca revisar els musicals de gran format, de concepció autòctona, els quals malauradament no abunden en la nostra cartellera. Naturalment, l’espectador no assistirà a una funció habitual del gènere, ja que La Cubana s’encarrega de posar tot potes enlaire i d’integrar al públic en l’obra durant tot l’espectacle, sent un personatge més de la funció. Realment, la fòrmula resulta repetitiva, però s’ha de recòneixer que són uns autèntics mestres […]

Que nadie no se engañe, Escape Show no es una obra de teatro, es una experiencia colectiva que tiene lugar dentro de un teatro. Entendido eso, es un espectáculo de lo más recomendable, sobre todo, para ir en familia o con los amigos. Y claro está que hay actores, drama y un argumento, pero los protagonistas seremos nosotros y el rumbo de los acontecimientos dependerá de nuestra habilidad para conseguir resolver una serie de enigmas y rompecabezas. Si habéis ido alguna vez a una scape room, la experiencia no os decepcionará y, si no sabéis ni qué es eso, no sufráis, que no hace falta. Con ir con ganas de divertirse y de jugar, ya basta. Podéis leer mi crónica […]

La mare, una obra arriscada, commovedora i eloqüent. Dilluns passat vaig portar a la meva mare a veure-la, em resultava la persona més adequada per viure aquesta aventura i entendre de més a prop el punt de vista d’una mare quan el seu fill vola de casa els pares. Ho necessita! Per què? Doncs per què jo ara mateix estic en una situació familiar molt semblant, fa poc m’he independitzat i em preocupava que la meva mare es pogués sentir sola (o turmentada com l’Emma Vilarasau). A mesura que anava passant la funció jo anava mirant a la meva mare i desitjava de tot cor que la meva mare estigues bé. Per sort, tot i que en algunes coses la […]

Creo que hace falta toda una vida para entender Bernard-Marie Koltès, que es uno de aquellos autores que, cada vez que lo lees (y leerlo también es ir a escucharlo en el teatro), te dice algo diferente en función de tu momento vital, porque esta es la virtud de la poesía, la fuerza de la metáfora, que es capaz de despertar asociaciones diferentes en nuestro cerebro dependiendo de lo que nos baile por la cabeza. Esta vez, Koltès me habló del momento justo antes de conocer a alguien, de aquel espacio de posibilidad, pero también de peligro, que se crea cuando nos arriesgamos a adentrarnos en la vida del otro; a establecer esta transacción de la que se habla todo […]

La perla 29 ha convertido la Biblioteca de Catalunya en una auténtica locanda italiana con buena comida, manteles de cuadros y música. Pero no os dejéis engañar, lo realmente importante pasa sobre el escenario, donde un reparto joven y cargado de talento, con meción especial a Laura Aubert, espléndida en todos los sentidos, y Javier Bertrán, magnífico como siempre, divertido como nunca, nos transporta a una Italia de película de los años 50 y da vida a unos personajes inolvidables de los que resulta imposible no enamorarse. Y sí, los macarrones de la media parte están para lamerse los dedos. Más información en Somnis de teatre

Es pot escriure sobre «Anarchy»? Perdoneu la cita, però em sembla que era Adorno qui deia que escriure sobre segons què era com ballar sobre escultura. Suposo que la manera adequada de dir alguna cosa sobre l’últim projecte de Sociedad Doctor Alonso deu ser tocant una versió a mig camí entre Minor Threat i Parálisis Permanente, però com que ja fa unes ratlles que escric i la ignorància és atrevida, no m’aturo. Sofia Asencio i Tomàs Aragay (SDA) recuperen Semolina Tomic i li demanen que torni a pujar a un escenari deu anys després perquè entenen que és la persona adequada per interpretar una dramatúrgia amb dues parts ben diferenciades. En la primera, Semolina és a terra oberta de cames […]

Torna a la cartellera teatral barcelonina l’autor francés de moda i, en aquesta ocasió, ho fa abordant la figura matriarcal. Sens dubte, el punt de partida de l’obra és realment suggerent, el qual dona per escriure un gran material d’introspecció de personatges i per plantejar una història altament interessant. Malgrat això, Zeller es queda a mig camí i se’n va cap a la deriva a l’hora d’aprofundir en el món intern de la protagonista, resultant tot massa caòtic, no només de la pretesa navegació per les entranyes del personatge, sinó a nivell narratiu, el qual confon a l’espectador i l’allunya del món introspectiu que es pretén mostrar. Tot i això, Andrés Lima aconsegueix evocar les sensacions i emocions que viu […]

Impecable, retòric, contundent… on el Dealer (Andreu Benito) interpel·la al Client (Ivan Benet). Ambdós estan en un lloc solitari a hores intempestives. Un lloc inquietant perquè no s’assembla a res conegut, una mena de zona de ningú, enmig de la línea recta que va d’una llum «allà a dalt» fins a una llum «allà a baix». Un lloc on el terra s’inclina i el cel s’abaixa perillosament. On som? Qui son? Pregunta tan com vulguis que Koltés no t’ho precisarà. En una escenografia magnífica de Sebastià Brosa i una il·luminació espectacular de Lionel Spycher, Benito i Benet s’encaren en un duel impressionant. La posada en escena a dues grades no impedeix que les veus arribin a banda i banda de […]