Recomendaciones

L’any 1984, el periodista Xavier Febrés iniciava la col·lecció de Diàlegs a Barcelona convidant Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall a passejar per la ciutat comtal, mentre reflexionaven sobre els seus lligams afectius amb Barcelona i sobre el model de ciutat que els agradaria desenvolupar-hi. Jordi Coca va rebre l’encàrrec d’escriure i dirigir una versió lliure d’aquesta conversa i va pensar, tal com ens va comentar a la roda de premsa, que no es tractava únicament de reproduir un moment del passat, sinó que calia aprofitar aquestes reflexions de fa més de trenta anys, per parlar dels temes que encara avui són de rabiosa actualitat: el paper de Barcelona en el nostre país, la corrupció en els mitjans polítics i […]

Els nens desagraïts es la tercera pieza de la trilogía sobre la familia de la Companyia Arcàdia (las otras dos son La terra oblidada y La pols). En esta ocasión, Llàtzer Garcia ambienta la historia a una secta cristiana radical para mostrarnos el peso que tiene la familia en nuestras creencias y para explorar qué consecuencias tienen estas creencias sobre nuestras vidas. Con un reparto en estado de gracia y una puesta en escena de una gran belleza, Els nens desagraïts es una obra inteligente, emotiva, dura y muy interesante que nos mantiene enganchados a la silla y provoca interesantes conversaciones postfunción. Totalmente imprescindible. Más información en Somnis de teatre

Hay textos que sobreviven al paso del tiempo o que, con adaptación, pueden seguir siendo vigentes durante años y siglos. Pero hay otros que no. Para, Calígula forma parte del segundo grupo. Su reflexión sobre la tiranía, la libertad y la corrupción política suena tan lejana hoy en día que resulta casi imposible no desconectarse de lo que pasa sobre el escenario. Si, además, como es el caso, la puesta en escena es estática y declamativa y la escenografía juega a la contra de los actores, acabas con un montaje donde el reparto hace lo que puede liderado por un Pablo Derqui se deja la piel para intentarnos hacer empatizar con un personaje que, a pesar de sus esfuerzos, resulta, […]

Tres jóvenes actores, un pianista, un café-teatro mítico del Raval Barcelonés y muchas cosas a decir son los ingredientes de Cerezas & lentejuelas, la propuesta teatral en formato Cabaret de la compañía La Melancòmica. Es divertido, dinámico y fresco. Un espectáculo que hay que visitar cuyo formato no para de sorprender al espectador y donde revive la esencia del Cabaret. Todo ello con la pátina de aquel ambiente único del Llantiol, lugar en el que puedes hacer una cerveza mientras la obra sigue su curso, donde los actores –en un escenario sin demasiado margen de maniobra– hacen que volvemos al paralelo que no tuvimos la oportunidad de vivir con la energía propia de los grandes inicios. Un Cabaret reflexivo, agridulce […]

El año 1978, el director Robert Mulligan ya llevó al cine esta obra de teatro de Bernard Slade. Así es como descubrí, años más tarde, una historia que mezcla comedia, romanticismo y nostalgia. Su principal encanto es que parte de una premisa original -una pareja de adúlteros decide encontrarse sólo una vez al año hasta el final de sus vidas- para acabar explicando la historia de los protagonistas y también la de las tres últimas décadas del país. En la versión americana se empezaba por el 1951 y el periodo escogido comprendía momentos como la llegada a la luna o la guerra de Vietnam. Aquí, en cambio, el traductor y adaptador Hèctor Claramunt ha elegido sabiamente el periodo de la […]

Carlos Latre, actor còmic, humorista i imitador, s’ha llençat al món de la direcció teatral i ara dirigeix la seva primera obra; el resultat final ha estat espectacular. MCGUFFIN és una comèdia de Mònica Pérez, protagonitzada per Mònica Pérez i Jordi Rios. Hem de confessar que nosaltres vàrem assistir a aquesta estrena, no confiant massa en el resultat, potser perquè no som especialment proclius a aquest tipus de teatre que es basa en l’humor, i és que sovint ens hem trobat amb produccions mal anomenades «comercials», que no tenen el suficient suport d’una dramatúrgia elaborada. Per tant, va ser per nosaltres una sorpresa majúscula, descobrir que MCGUFFIN, és sens dubte un altra cosa i que vol anar molt més enllà […]

Una única actriu ens explica la història i al mateix temps interpreta tots els papers del relat. Una jove Núria Montes que ens ha captivat per la seva narració, sentida de tal forma que ens ha fet visualitzar el que ens estava descrivint i, fins i tot, ens ha fet sentir les olors del bosc, del llac, de la casa, …. Ens ha fet veure la boira que envolta la casa i la foscor de l’interior. Una actriu que ens mira directament als ulls sense perdre ni una paraula ni l’absoluta i perfecta sincronització amb l’espai sonor de Javier Gamazo, que amb les notes dissonants de la seva música evoca una atmosfera ombrívola i terrorífica. La història que explica, amb […]

Estamos tan acostumbrados a que las historias de amor estén explicadas desde la comedia frívola o la idealización romántica que, cuando nos presentan una propuesta mínimamente realista, la sorpresa resulta el doble de gratificante. Un cop l’any es un espectáculo ambicioso, puesto que nos cuenta una relación sentimental a lo largo de tres décadas, pero con la capacidad de resolverlo con agilidad, inteligencia y muy buen gusto por los pequeños detalles. Àngel Llàcer vuelve a demostrar su gran sensibilidad como director y llena de corazón y alma la habitación de un hotel donde sus protagonistas comparten sexo, conflictos, amor y otras complicidades. Es muy interesante ver cómo la obra evoluciona desde el humor ligero de la primera escena hacia un […]

Quizás nuestra visión es demasiado periférica para poder valorarlo con claridad pero existe la innegable sensación de que, en términos de ficción, el conflicto vasco siempre ha resultado un tabú difícil de abordar. Las veces que se ha intentado hacer ha sido desde el thriller o con dramas tan politizados que no dejaban demasiado espacio por la vertiente humana del problema. Afortunadamente, el tiempo y la nueva situación está dando paso a nuevas voces, más valientes, reposadas y profundas que no tienen miedo de explicar cómo se ha vivido todo desde dentro con la emoción como lenguaje vehicular. Viaje al fin de la noche es un conjunto de reflexiones llenas de aristas y matices que da luz al dolor, la […]

Diumenge dia 19, a la tarda vam anar a La Vilella per tal d’assistir a un dels actes especials programats per a celebrar la 5a temporada. Es tractava de la lectura dramatitzada de STAN & OWSKY, obra amb la qual es va inaugurar l’actual sala i que nosaltres vam poder veure el dia 1 de novembre de 2013. És la tercera vegada que escoltem aquest text, total o parcialment, perquè també vam tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre on es recull aquest text i el «No country for old myth«. Aquesta presentació va tenir lloc en el primer local de la companyia Sargantana al febrer del 2013. Vam poder gaudir d’una petita lectura d’aquest text. Ens feia […]

La primera de les peces del projecte, anomenada “PROYECTO 43-2” va ser estrenada el febrer de 2012. Un treball fet a partir d’entrevistes amb els protagonistes reals dels fets per tal d’entendre la realitat social actual d’Euskadi. En 2015 s’estrena la segona de les peces de la trilogia «LA MIRADA DEL OTRO» que nosaltres vam poder veure la temporada passada en aquesta mateixa sala. En aquesta proposta ens van fer partícips de les trobades entre víctimes d’ETA i dissidents de la banda, trobades que van tenir lloc a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba). VIAJE AL FIN DE LA NOCHE ens presenta dues persones que han viscut la violència en el país basc des de dos punts totalment […]

Estrenat en un altre format a la 61a edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida, replanteja el mite d’Hércules en clau de circ i per a tota la família. L’espectacle presenta a Hèrcules (Mikel Hennet) i el seu inseparable amic Yolao (Lluís Canet). Hèrcules és fill de Zeus (Roger Burrull que també fa de mestre de cerimònies), està dotat d’una força sobrenatural, i ha d’enfrontar-se a monstres, animals ferotges, gegants, … tot superant les 12 proves que li ha imposat la seva madrastra, la deessa Hera (Cristina Murillo). Una producció on hi ha música i números coreogràfics amb un cos de ballarins format per Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Angel Jimènez, i que és sense dubte […]

Després de La terra oblidada i de La pols, Llàtzer Garcia tanca la seva trilogia de la família tot explorant un tema fascinant com és el de les sectes religioses. En aquest sentit, ho fa inspirant-se en una situació real que es va produïr als anys vuitanta en un poble de Girona, traslladant a escena una història que aprofundeix en uns personatges atrapats per unes creences, ja sigui lluitant contra elles o submergint-se en aquestes sense qüestionar-les, tot fent trontollar el vincles familiars. Malgrat un inici i un final lents, l’obra té un ritme intern àgil, el qual està sostingut per una història que aconsegueix atrapar-te i per uns diàlegs realistes que doten de credibilitat i profunditat als personatges. A […]

Bárbara Sánchez, coreògrafa, ballarina i actriu sevillana va estrenar aquesta peça, SOMEWHAT PALER l’any 2016. Una proposta que proposa una exploració dels afectes relacionats amb la pena a través del treball amb l’acció física en viu. Ella ja hi és a l’escenari quan ocupem els seients, una manta a terra i una cadira. Ella camina, inquieta i ens observa. Comença a parlar i riu, ens descol·loca. S’asseu a la cadira amb les cames estirades per no tocar la «paduana» i parla amb nosaltres. On són els crítics?, i els programadors?, perquè la sala no fa alguna cosa per omplir?, perquè el bar és ple i la sala de teatre buida? Riem amb ella. Però ella llavors ja no riu. Aquesta […]

Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley. La interpretació és de Cristina Vallribera (22 anys), que es deixa la pell sobre l’espai escènic des del minut zero, i no tan sols amb la seva expressió i les seves paraules, sinó també per un exercici físic esgotador, caminat i corrent reiteradament pel passadís longitudinal que travessa la sala de punta a punta, en una carrera descontrolada en alguns moments i que obliga als espectadors situats a banda i banda a seguir-la com si estiguéssim veient un partit de tenis. Un afer sexual […]