BLASTED (REBENTATS) és una obra escrita per Sarah Kane (1971-1999) dramaturga britànica molt reconeguda. El gener del 1995, l’estrena de Blasted a la sala petita del Royal Court Theatre, va causar un gran impacte sobre la societat britànica i en aquell moment l’obra va ser titllada d’immoral, de ser un festival d’immundícia, una càmera dels horrors dissenyada per escandalitzar.
L’abril del 2001, quan es va tornar a programar a la sala gran del mateix teatre, els elogis van ploure, i van convertir l’obra en un clàssic contemporani.
És una obra dura, on la violència és un dels temes centrals, la violència de gènere, la guerra, el racisme, però és un tema malauradament tan actual que podem pensar que l’obra s’ha escrit ara, i no fa més de trenta anys.
Una obra amb dues parts clarament diferenciades que arrenca amb la trobada de Ian (excel·lent interpretació de Pere Arquillue), periodista de la premsa groga de mitjana edat, xenòfob, racista, alcohòlic i amb càncer de pulmó, amb Cate (magnífica Marta Ossó) una jove una mica retardada, ingènua que tartamudeja quan s’atabala, patint desmais ocasionals.
L’escenografia ens presenta l’habitació de l’hotel i un vel que l’envolta totalment de manera que nosaltres som espectadors d’allò que passa dins de les quatre parets i que realment no hauríem de veure perquè forma part de la intimitat d’aquesta parella. Una parella que ens mostra un gran desequilibri de forces tant per l’edat com per la capacitat intel·lectual, una trobada marcada per la violència sexual i verbal. La nit acaba amb una violació.
De cop i volta, la irrupció d’un soldat (una magnífica interpretació de Blai Juanet) ens obliga a fer un salt mental i ens qüestionem si és la guerra la que ha entrat en aquesta habitació d’hotel, o són els protagonistes els que s’han traslladat a una zona de guerra. Una bomba explota i obre un enorme forat a la paret, ja no hi ha interior i exterior, ja no hi ha un aquí i un altre lloc. I el que quedava protegit per la Cortina, queda a la vista, I el que era una bonica habitació es converteix en un no res, un lloc on tot l’horror I la violència de les guerres queda a la vista, on tot és visible…… fins i tot els trucs del teatre ens ho fan visibles (preciosa l’escena del bebè construïda amb una bossa de plàstic transparent plena d’aigua).
BLASTED (REBENTATS) en traducció catalana d’Albert Arribas, va ser estrenada a Salt dins del festival de Temporada Alta.
L’obra està dividida en cinc escenes i al final de cada una d’elles l’autora indica l’acotació de soroll de pluja: pluja de primavera, d’estiu, de tardor, d’hivern I simplement pluja al final de la darrera escena. Aigua, gel, cava, pixum, sang, ginebra, esperma ….
Una obra molt dura però captivadora, que produeix rebuig i al mateix temps atrau, que després de pair-la t’obliga a la reflexió sobre la violència que veiem, la que no veiem i la que no volem veure. Curiosament acceptem molt millor la violència real que veiem reflectida a la televisió diàriament o la violència fingida al cinema, que la representada en un teatre.
En acabar un interessantíssim col·loqui conduït per Mireia Aragay (professora titular de Literatura i Drama Anglesa a la Universitat de Barcelona), que ens va ajudar a entendre que l’objectiu de Blasted no és escandalitzar…. i també a entendre que darrere de la violència que veiem descarnada davant els nostres ulls, existeix una segona capa on s’amaguen sentiments de tendresa, de compassió o inclús d’amor.
La nostra valoració 10 sobre 10
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ