Tot i tenir un començament erràtic i algunes veus en off que sonen massa falses, Ojos verdes és un espectacle que captiva a poc a poc a l’espectador i acaba portant-lo al terreny on millor es mou, el del musical. És possible que aquest encís progressiu es produeixi per les cançons populars o bé pel carisma de tots els actors -especialment, pel d’un pletòric Marc Vilavella-, però també per la càrrega emotiva que desprèn l’última part de l’obra. Una part, per cert, que es resol amb idees i enginy (el retrat de la guerra amb un parell de cançons o el relat de la repressió a partir de titelles) i que acaba amb una magnífica interpretació de «La bien pagá», que no és més que un retret de Miguel de Molina a una Espanya que li va fer la vida impossible per la seva condició d’homosexual i per la seva voluntat de no sotmetre el seu art a les castradores condicions de la dictadura. I per acabar de contextualitzar aquest final, només em resta dir que en un moment en que alguns s’entossudeixen a fomentar l’odi entre Catalunya i Espanya dóna gust veure com els catalans gaudim de les bones «coplas» sense cap mena de prejudici. I si no, aneu a La Seca i veureu com acabeu aplaudint a peu dret i corejant allò de «Marío, suegra y cuñao / Diez niños y uno de cría / que la plaza, que la gripe / que tu mare, que la mía / Son muchas complicaciones / Soltero… pa toa la vida».
¡Enlace copiado!