Recomendaciones

Una dona es troba amb un empresari teatral per parlar sobre una obra que ha escrit. Ell vol celebrar la reunió en un gran restaurant, però ella es nega a entrar en un lloc com aquell. “¿Es necesario que coma con usted? ¿En ese lugar? ¿Es absolutamente necesario? ¿Es necesario para mi obra?”. Així comença el monòleg “Mi relación con la comida”, un text escrit per Angélica Liddell, amb el qual va guanyar el Premio SGAE de Teatre 2014. El fet del ser un restaurant de categoria és el desencadenant de la reflexió sobre del seu origen i les seves conviccions. L’obra és la reflexió que fa l’autora sobra la novel·la que ha escrit, adonant-se que la persona que li […]

I per a mi això ha fet que la peça sigui fluixa, dispersa, no esbojarrada com es pretenia, sinó que s’ha estripat per tot arreu menys per allà per on s’havia d’esbotzar. Pel meu gust ha resultat descafeïnada, amb picades d’ullet «barates» —procés, ANC, Tribunal Constitucional…— i mancada de punch. Penso que la direcció tampoc ha estat encertada i ha portat a les tres actrius per un camí equivocat: molta tonteria, moltes «cares» però res que ens hagi fet dir «hòstia». Penso que només és apta per incondicionals de la Feliu i jo no n’he estat mai seguidor. L’únic que m’ha fet obrir l’ull ha estat quan he sentit Always Look on the Bright Side of Life… i és el […]

La Pavana, una compañía histórica del teatro valenciano, ha llegado casi a final de temporada para proponernos este atípico musical de forma inesperada. Se ha elegido para la ocasión una antigua obra de Frank Marcus que incluso tuvo su adaptación en el cine, con escándalo y censura incluidos (eran los 60 y la industria americana todavía no permitía ni entendía un beso lésbico). La obra, evidentemente, ya está un poco pasada pero Rafael Calatayud ha optado para transformarla en una obra con canciones, con mucha mala leche y mucho humor. Es cierto que las partes humorísticas y las cantadas funcionan mucho mejor que algunos diálogos, e incluso descompensan el conjunto. También se puede discutir la opción escenográfica y la repetición […]

El cartell d’aquesta obra és una mostra prou significativa del tipus d’espectacle que gaudirem si ens apropem al Romea, tot reflectint el tipus de personatges i d’humor presents, els quals constitueixen la seva pròpia essència. De fet, la idea de partida de l’obra és prou atractiva i potent com per desenvolupar una història amb contingut, però malauradament, aquesta acaba sent víctima dels seus propis encerts i de les seves característiques identitàries. Així, només entrar a la sala, ens trobem amb un escenari minimalista que sembla estar a mig construir i en el que s’observen les entranyes de l’escenari. En aquest sentit, partint d’un pressupost ajustat, s’aconsegueix una escenografia atractiva, funcional i visual, que al fusionar-se amb la il·luminació elaborada de […]

De vegades no hi ha prou en tenir un bon text, unes interpretacions brillants i una bona veu per ser un espectacle d’aquells que en diem rodó. Avui ha estat una d’aquelles vegades que no saps perquè no t’ha acabat de convèncer el que has vist, tot i que tots els seus ingredients eren més que bons.Com quan fas un arròs amb peix fresc i no t’ha quedat espectacular. La companyia La Pavana ha triat el teatre Romea per celebrar el seu 30 aniversari, i nosaltres com a fidels seguidors d’aquesta companyia, que vàrem descobrir al Versus Teatre amb la adaptació de l’obra “Una jornada particular” (un dels millors treballs de la companyia), els hem anat seguint en totes les […]

No se puede negar que la trilogía Tot pels diners ha sido una de las experiencias más comentadas e interesantes de la temporada teatral en Barcelona. Aplaudí la osada Mammón y me emocionaron algunas partes de Cleòpatra, a pesar de ser obras que sólo tenían en común un personaje y un tema… que los autores utilizaron casi como mcguffin. Con L’onzena plaga, sin embargo, no encuentro ni el pretexto, ni me creo las situaciones o los personajes. ¿Cómo se puede hablar de okupas y desahucios con un pastel de Escrivà encima de la mesa? Además, ¿qué ha ocurrido con Dylan Bravo y su gran carisma? ¿Dónde está? Es cierto que tenemos un montón de personajes que hablan continuamente de dinero, […]

L’entremès és una peça dramàtica, burleta, breu i d’un sol acte, amb molt de moviment i enrenou per part dels protagonistes; personatges que pertanyien a les classes populars i que solia representar-se a finals del segle XVI i durant el segle XVII i XVIII ( durant el segle d’or espanyol), fins a la seva prohibició en el 1780. Es tractava d’un espectacle que es basava fonamentalment en l’entreteniment. Petites obres senyalades d’immorals en la seva època, on es criticava obertament els costums d’aquells temps. Un dels dramaturgs més representatius d’aquest tipus de relats va estar Miguel de Cervantes Saavedra. En aquesta ocasió la companyia La Abadia, ens presenten tres dels vuit “entremeses” escrits per Cervantes: “La cueva de Salamanca”, “El […]

Pues sí, la trilogía Tot pels diners llega a su fin, pero el final ha sido tan maravilloso que ha valido la pena. L’onzena plaga es un texto coral perfectamente equilibrado. Con un ritmo impecable y unos personajes perfectamente creados, nos encontramos delante de una pieza que vuelve a enfrentarse a fondo con el tema central de la trilogía: el poder de corrupción del dinero sobre el alma humana. Un excelente David Selvas dirige un reparto francamente inspirado que da vida a una galería de antihéroes patéticos atrapados en sus vidas infelices. En el conjunto destaca, sin duda, una magnífica Mima Riera, capaz de rompernos el corazón. Dylan Bravo se despide aquí de nosotros como si de un sueño (o […]

Tornem de nou a l’Espai Lliure per poder veure la tercera part de la trilogia: Tot pels diners amb “L’onzena plaga ” , una obra escrita per Victòria Szpunberg, on se’ns presenta un text molt ric i complicat d’entendre. Una obra potent i complicada amb moments divertits i esbojarrats, i d’altres impactans i durs que no deixen indiferent a ningú. Ha estat molt ben dirigida per David Selvas, que a més a més interpreta a un dels personatges de l’obra. “Estem en un lloc on hi ha una plaga de rates que inunda la ciutat”, l’autora ens explica que l’obra té a veure amb el preu que posem a les relacions personals, amb la idea del valor com a càlcul […]

I això en un thriller (psicològic o no) és pecat mortal. Parteix d’un bon plantejament, però es va encallant progressivament per culpa de les repeticions. Penso que les coses s’han de fer entendre a la primera i aquí a base del «dale que dale» ens hem avorrit. No diré que els actors ho hagin fet malament, però no és fàcil defensar el que no està ben lligat, i els thrillers han de tenir la estructura perfecte, sense cap error, allò que en diuen fer puntes de coixí. http://bit.ly/1KlzpVQ

Después de cualquier tragedia, todo el mundo busca culpables: los afectados, los portavoces de la policía, los políticos, los medios de comunicación, el resto de ciudadanos… Es un mecanismo inherente en la psicología humana: encontrar una respuesta lógica en una pregunta que, probablemente, no tiene ninguna. Mata el teu alumne habla sobre esta búsqueda de responsabilidades ante un hecho traumático, en general, y, en concreto, sobre la influencia de la literatura (como referencia de la ficción) sobre los individuos. En la obra, un profesor coge una raqueta de tenis y le revienta la cabeza a uno de sus alumnos después de haberlo leído en una novela. Este hecho, salpicará a todo el mundo: a su mujer, a su hijo… pero […]

De igual manera en que los mejores actores entienden que interpretar, en esencia, no es más que un juego, algunos buenos dramaturgos como Jordi Casanovas escriben, aparentemente, también desde esta misma filosofía lúdica (y tan saludable). En este caso, el autor y director de Sopar amb batalla o Un home amb ulleres de pasta presenta una propuesta que vuelve a mezclar la comedia negra y el thriller, en este caso, con componentes inesperados de crítica socio-política. Muy cercana al estilo teatral de Jordi Galceran, la obra plantea una interesante batalla dialéctica, macabra y divertida entre un hombre sencillo y con pocas luces y una psicóloga que dirige unas misteriosas pruebas muy bien remuneradas. Como decíamos, los diálogos, las adivinanzas y […]

A pesar de que hay un sabor lejano a Dulce Chacón y Benito Zambrano en esta obra (La voz dormida, Solas) podemos asegurar que Alejandra Jiménez Gascón -actriz y autora de la pieza- ha conseguido un texto de planteamiento original y de magnífica resolución. Si uno no sabe nada de esta Blanca Desvelada quizás irá perdido durante el primer cuarto de hora, pero pronto todo empieza a encajar y al final vemos que el montón de personajes interpretados por Jiménez no están sólo para demostrar el virtuosismo de la actriz sino que sirven a la historia de forma admirable. Y es precisamente la buena dramaturgia y la acertada dirección de Montse Bonet lo que hace que estemos ante un espectáculo […]

Perquè l’obra és complicada conceptualment, però molt ben estructurada, i te moments divertits, altres patètics, d’esbojarrats i uns de tristíssims (a mi els que més m’han impactat). Tots intel·ligentment combinats i entrellaçats i barrejats en el temps i l’espai, ficats en un muntatge escènic molt senzill però suficient i ben il·luminat. Ben dirigida per David Selvas i interpretada per un elenc molt ben cohesionat. El paper bombó li ha tocat a la mima Riera i se n’ha sortit amb matrícula; ens ha deixat clavats a la butaca, però repeteixo, tots molt bé. Gran nit de teatre. http://bit.ly/1Jt8UhY

Este es un espectáculo que pretende remover conciencias, un texto que se pasea por la provocación más descarnada, el panfleto reaccionario y el tratado filosófico o político. Está planteado como un monólogo que se dirige a un interlocutor imaginario, posiblemente un promotor cultural, un programador, un político o alguien de esta especie. Y el que habla es el artista, en este caso concreto una dramaturga… a pesar de que podría haber sido una actriz, una cantante, una pintora. Estamos delante, pues, del eterno debate sobre la función del arte y de la responsabilidad del artista ante el mundo. Es un tema que hemos visto otras veces, pero aquí todo es radical, extremo, como si el diálogo hubiera acabado y ya […]