Recomendaciones

I mira que la història del pobre Èdip és prou cabrona com per emocionar; et fas aquella pregunta: el destí persegueix al ésser humà? Doncs pregunta, pregunta què alguna cosa ha fallat, i em temo que ha estat l’adaptació i la posada en escena. Més que una obra de teatre m’ha semblat una lectura, i no dramatitzada sinó cridada per culpa, suposo, dels tècnics de so ja que els actors portaven micròfons. El muntatge, tots asseguts en una taula on suposadament ser serviria un festí, m’ha semblat estàtic i això, penso, ha tret la tensió necessària que demana l’obra de Sòfocles. Crec que Sanzol aquesta vegada no l’ha endevinat. http://bit.ly/1YM5CLL

Ozom parte de una idea similar al Tribute que hace poco le vimos al mago Hausson: homenajear a cuatro magos famosos y de técnicas muy diversas. La diferencia está en que Hausson partía de magos reales, mientras que el Mag Lari se inventa cuatro estereotipos caricaturescos (el cura parece salido de una obra de La Cubana) que se diferencian más por la caracterización que por los trucos que realizan. Y es que, a momentos, Ozom parece más un espectáculo de transformismo que de magia… a pesar de que hay números muy interesantes, como el del inicio, y otros que hemos visto en incontables ocasiones. También es cierto que le falta un número final brillante y que la música, a un […]

Un text magnífic, escrit gairebé com un monòleg, ja que el cambrer té un paper molt més d’observador que una altra cosa; una actuació extraordinària realitzada pel mateix autor, en Manel Dueso, que interioritza amb molta profunditat el personatge i el fa viure al públic d’una forma molt creïble (…i mira que és difícil fer el paper de borratxo!!!), a un parell de pams de la cara dels espectadors. Crec amb tota la sinceritat, que es tracta d’una de les millors representacions que jo he pogut veure aquesta temporada… i ja en porto unes quantes. Si voleu llegir la critica sencera, aqui teniu l’enllaç del Blog «voltar i voltar»…. https://t.co/5p7MUSLU12

Darrerament, els musical lovers estem d’enhorabona a causa de les diferents propostes que ens estan arribant a la cartellera. Si fa uns anys, els musicals eren molt minoritaris en comparació a la resta de propostes, des de fa un temps sembla que el gènere ha revifat i es torna a creure en ell (esperem que sigui per molt temps i que vagi en augment). Un exemple, el tenim en aquesta nova obra que es presenta al Teatre Goya, la qual és una producció totalment original i autòctona. Es tracta d’un musical de mitjà format, amb quatre actors i dos músics en escena, el qual té una molt bona factura i execució. En aquest sentit, se’ns ofereix allò que es promet, […]

Las dos primeras escenas de este espectáculo demuestran que Carlos Santos, con 75 años de edad a las espaldas, es y será un provocador de primera línea. A nadie más se le podría ocurrir esta boutade, donde se ríe de él mismo, de su obra e incluso del público. Pero no hay en todo el espectáculo ningún argumento, ninguna sentencia ni ningún mensaje aleccionador, sino una interrogación constante sobre el proceso de creación y sobre las formas de trabajar que lo han mantenido en activo durante tantos años. Por eso encontramos el trabajo con objetos cotidianos (las aspiradoras), con elementos fetichistas multiplicados (los zapatos de tacón rojos) o bien con composiciones de los setenta, recicladas ahora en forma de grabaciones. […]

Especializado cada vez más, a raíz del éxito de Smiley, en la comedia romántica, Guillem Clua se ha atrevido, en esta ocasión, con un musical sobre el antes y el después de la ruptura de una joven pareja. Creado junto con Jordi Cornudella, la propuesta es un simpático entretenimiento en la línea de T’estimo, ets perfecte… pero centrado, en este caso, en la historia de una sola pareja. A pesar de su larga duración (más de dos horas con entreacto), la obra es muy dinámica, fresca y no pierde el ritmo en ningún momento. Los cuatro actores resultan muy carismáticos y las canciones combinan bastante bien la narración con los momentos humorísticos. En este sentido, el tema sobre las estaciones […]

En un parc urbà hi ha diversos personatges que coincideixen, dos amics que fumen porros i que s’avorreixen sobiranament per no tenir res més a fer que deixar passar el temps. Una noia que passeja el seu gos. Miriam Marcet és la noia del gos, una persona que té por de sortir del seu espai de seguretat. Una parella que s’ha conegut en una discoteca. Ell es Òscar Castellví, una persona normal, un noi amb cotxe que surt de festa. Ella, Maria Hernández, aparenta que només vol follar, però en realitat se sent molt sola i vol companyia, una persona que l’abraci mentre dorm. Una noia que observa el parc des del seu llit. Mar Pawlowsky és una nena immobilitzada […]

No crec pas que es tracti d’una comèdia com he llegit en algun lloc…. per mi es tracta d’un autèntic drama, encara que a vegades Carla Torres ens porti per una estona a la comicitat, segurament per fer menys feixuc el drama d’una família on l’amor i les enveges es barregen fins al punt de ver impossible la convivència. Jo m’ho vaig passar molt bé durant la representació i al mateix temps crec que es tracta d’un text que ens fa reflexionar sobre la institució de la família i tots els seus rols, pares, fills, avis, cunyats, sogres… i com es comporten quan veuen la possibilitat d’heretar quelcom d’un familiar que està a punt d’abandonar la seva vida. La Podrida, […]

IAIA, Memòria històrica – Sala Fènix (la nostra valoració 8/10) Moltes vegades el TEATRE que veritablement arriba a l’ànima es pot veure a les petites sales de la ciutat i aquesta meravella teatral, «IAIA, Memòria històrica» ha estat un d’aquests casos que m’ha fet vibrar des del minut zero. Una història basada en fets reals, que està feta amb tota l’estimació vers a la seva IAIA, però també amb tota la seva passió pel TEATRE amb majúscules … i això no són pas paraules buides, perquè es tracta d’un treball complet de creació, de direcció i d’interpretació realitzat per una única persona… l’Alba Valldaura. Un magnífic treball artesanal fet des de la passió pel Teatre. Si teniu la sort de […]

La obra shakespeariana es tan inmensa, como ya hemos dicho otras veces, que sirve como fuente inagotable de todo tipo de propuestas de diferentes formatos, tonos y puntos de vista dónde, casi siempre, se llega a algún lugar nuevo o revelador. #sobrejulieta es un monólogo cercano y natural que parte de Romeo y Julieta para explorar varias facetas del amor y el deseo femenino. Carlota Gaviño protagoniza, en solitario, un verdadero tour de fuerce donde, sobre todo, destaca su simpatía y carisma interpretativo. Notablemente bien dirigida por Iñigo Rodríguez-Caro, la actriz sabe conectar con el público y hacerlo cómplice de la narración, consiguiendo en esta interacción los momentos más interesantes del espectáculo. La dramaturgia opta por una fragmentación deliberada de […]

Guillem Clua ens presenta una nova història d’amor. Aquesta ocasió, en forma de comèdia musical de petit format que vol arribar a tots els públics, i que ens porta a reflexionar sobre l’amor i el desamor. “73 raons per deixar-te” compta amb quatre grans actors (Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel i Marc Pujol ) que sota la direcció d’Elisenda Roca, ens han fet passar una bona nit de teatre. Tot i que és una mica desigual, hi ha moments realment divertits. La Mercè i en Toni, són les dues cares de la moneda, ”la pija i el perro flauta”, dos mons oposats, que com una força magnètica, s’atrauen, tot i que no tenen rés a veure. Amb ells iniciarem […]

Senzillament perquè l’obra és flipant i està posada en escena, interpretada i dirigida de manera genial. Marc Chornet ha fet un treball impecable traduint, comprenent i dirigint una obra gens fàcil, d’aquelles que demana una especial sensibilitat per no patinar i engegar-la a dida. Què és ser una dona contemporània? Bona pregunta, redéu! http://bit.ly/1Xtnx7i

Poques vegades m’ha passat que tingui que marxar a corre-cuita del teatre, però els horaris de RENFE manen per tornar a casa. I aquest cop m’hagués agradat felicitar tant als actors com als responsables d’aquesta obra . Aquest cop Guillem Clua ha deixat endarrere la història d’amor a través d’un fil vermell (la premiada Smiley) per endinsar-nos en una historia d’amor-desamor a través de la línia verda del metro. Poc és pot dir de la veu dels protagonistes, ja els havíem escoltat i tenen una tècnica genial. Una escenografia efectiva, on podem trobar-nos en un pis, en el carrer o directament en la estació/vagó del metro. L’únic és el però que m’ha quedat …. (segueix …)

És un musical de petit format, quatre actors i dos músics ben dirigits per Elisenda Roca que ens parla d’amor i desamor. Una parella que s’han trobat per casualitat, van a viure junts de manera precipitada i els seus progenitors, vidus. La trama està ben exposada, sense respectar la cronologia, amb els pares actuant com una mena de cor grec, donant certes explicacions en segon pla. Bon text de Guillem Clua i música ben treballada de Jordi Cornudella. Un desenllaç potser una mica forçat, però bé en general. http://bit.ly/1MRqMk8

No se puede negar que los suecos Björn Ulvaeus y Benny Andersson -el alma de Abba– tienen un olfato comercial equiparable al del Sr. Ikea. Cuando deciden, en 1999, reciclar todos sus viejos éxitos en el musical Mamma mia! estaban dando vida a un monstruo de proporciones inimaginables: representaciones en 40 países, 60 millones de espectadores, 16 años en el West End, una película que recaudó más de 600 millones de dólares, etc. Para hacerlo se rodearon de los mejores, una pandilla de británicos especializados en convertir cualquier argumento y cualquier anécdota en un musical triunfador. La ágil dirección de Phillida Lloyd, un decorado funcional pero efectivo, un vestuario vistoso, una iluminación brillante y unas coreografías de primera garantizan que […]