Recomendaciones

Es inevitable ver el último estreno de Jordi Casanovas cómo si fuera la última pieza escrita por otro Jordi, en este caso el inefable Galceran. La situación, los diálogos picados e ingeniosos, los giros argumentales… todo son elementos que ya hemos visto en otras obras, como por ejemplo Paraules encadenades o El mètode Grönholm. La particularidad de esta pieza es que el tema principal, que evidentemente no revelaremos, se resume en la frase final, tal como si fuera un chiste o una broma de mal gusto… No es lo más afortunado de la función, a pesar de que causa su efecto… Para mí este tipo de obras triunfan sobre todo por el ingenio con el que van abriendo camino durante toda la función, […]

Los espectáculos de improvisación, como otros formatos de comedia como el stand-up, por ejemplo, tienen grandes virtudes como la espontaneidad y la proximidad, pero también inconvenientes como el poco margen de reinvención que deja el propio concepto. En Barcelona, hemos podido disfrutar durante décadas de buenas propuestas de grupos de improvisación con una respuesta siempre positiva del público. En este sentido, Societé Improvisé! satisfará las expectativas de los seguidores más entusiastas de este género y, probablemente, sorprenderá sus nuevos espectadores. A pesar de esto, se echa de menos más riesgo y más novedad, puesto que, a pesar de que sus actores son fantásticos y su técnica, espléndida, no aporta ningún juego escénico que no se haya podido ver previamente. Quizás es […]

Friedrich Dürrenmatt es un autor suizo que triunfó en lengua alemana durante los años 50 y 60 del siglo XX. Su fuerza teatral, la oscuridad y la crueldad de los temas que escogía, así como su crítica social y política -a menudo representada de forma expresionista- lo caracterizaron e hicieron de él un dramaturgo incómodo. Frank V parece, actualmente, una broma bastante oportuna fabricada anteayer, pero no hay que olvidar que se estrenó hace 56 años en forma de opereta. En el Lliure la han adaptado y readaptado -a pesar de existir una excelente versión de Feliu Formosa- y le han añadido escenas y canciones… sacando otras. El ejercicio ha transformado la dureza del original en un simpático musical que tiene […]

Estem davant d’un musical, entre una barreja de vodevil i obra còmica, protagonitzada per les figures més representatives del món de la política d’aquests moments, tan de Catalunya com de l’estat espanyol. Una idea que surt de –Minoria Absoluta– i que ha estat escrita per Jordi Galceran, Júlia Cot, Jaume Buixó, Pau Escribano i Toni Soler i dirigida per l’actor Xavier Ricart. Artur Mas reuneix als seus principals aliats: Oriol Junqueras (ERC), Joan Herrera (Iniciativa) i David Fernández (CUP) a l’Hotel Nacional per parlar del procés sobiranista. El PP també hi serà present per sabotejar els seus plans: Alicia Sánchez Camacho, Rajoy, Esperanza Aguirre i Aznar, com el doble del president Mas. I tampoc no hi podien faltar els partidaris […]

Quan veig en cartellera que Nao Albet i Marcel Borràs tornen a treballar junts, ja és que ni m’ho penso; i més des de l’Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una de les millors coses que he vist mai (que torni!). M’acosto al Teatre Lliure sense llegir pràcticament res a priori. I millor, doncs Mammón és d’aquelles peces en les que no hauries de saber res de res, abans d’anar-hi. Explicar l’argument seria explicar allò que precisament la fa especial, diferent i original. M’hi acosto perquè ells (que escriuen, dirigeixen i actuen) creen històries amb un estil propi que sempre m’ha atrapat. I ho han tornat a fer. És una hora i mitja enèrgica, esbojarrada, descarada, divertida i complexa. Fent […]

Perquè aquest xicot (Casanovas) té ofici per donar i per vendre i sap com atrapar a l’espectador. Tot i així, en aquesta obra hi ha moments que potser ha forçat una mica massa la màquina, però en general ha funcionat. Sahun i Madaula bé; tampoc són papers per a lluir-se excessivament, o sigui que entre l’ofici dels uns i el dels altres, una comèdia psicològica que entra bé, i com a propina, pirueta final, molt d’actualitat. No diré res més perquè si hi ha una cosa lletja a la vida és fer spoilers.

Hay que valorar como positivo el riesgo que algunos autores deciden correr explorando temáticas originales y experimentando con nuevas estructuras narrativas. Hay que asumir, no obstante, que de este riesgo se puede también salir malparado. Blau es la peculiar historia de un rescate nocturno en helicóptero de un naufragio en alta mar. Tres personajes (el marinero, el piloto y una operadora que los coordina) son los protagonistas de esta aventura ultramarina escrita por Ferran Joanmiquel que acaba por convertirse en un particular viaje psicodélico. De esta manera, el espectáculo parte de una situación teatralmente atípica pero más o menos realista, para acabar en una abstracta retahíla de ideas con elementos de magia y ciencia ficción, atrevidos pero inconexas. Visualmente, el montaje está muy […]

… segons el meu criteri han portat l’obra al fracàs, i és una llàstima perquè veure 16 professionals damunt l’escenari avui ja no és massa corrent, i l’escenografia, la il·luminació i el vestuari eren fastuosos. Penso que Dürrenmatt no la va escriure per a ser interpretada així i aleshores costa molt (o és impossible) que el director (Josep M. Mestres) faci que el actors es creguin i transmetin la seva història al públic, especialment escàs avui, tot i que s’ha de dir que feien pilota important, del Barça.

No és la primera vegada que les dues actrius d’aquesta obra treballen juntes, ja que ja ho havien fet fa uns anys a Mamma mia, precisament amb els mateixos rols de mare i filla. En aquesta ocasió, han abandonat les illes gregues i han decidit acostar-se a un musical de petit format que és una autèntica delicia. L’obra més que narrar-nos una història, que n’hi ha, opta per conduir-nos a través de les diferents emocions i pensaments que experimenten els dos únics personatges de la funció, els quals es troben immersos en una batalla d’amor i odi, en la que més d’un es veurà reflectit. Així, l’amor protector i dependent d’una mare es torna en contra seva quan la seva filla se sent ofegada i necessita començar […]

Cal celebrar que hi hagin sales com el Teatre Gaudí Barcelona que apostin per muntatges arriscats, tant a nivell de concepte com pel fet de tenir un nombrós equip artístic a dalt de l’escenari, sent en aquest cas de 9 actors i 5 músics. Així, El viatge d’Orfeu és una producció valenta que té la seva força en la evocació de sentiments i de diverses sensacions a través de la poesia visual i sonora. En aquest sentit, hi ha una gran feina de direcció per part de Josep Galindo, en la que es vol submergir a l’espectador dins dels pensaments i les emocions més internes i en la que cada moviment està orquestrat per transmetre un conjunt de sensacions. Així, hi ha fragments molt aconseguits en els […]

Al Teatre Tantarantana la companyia La Calòrica hi presenta el seu nou espectacle, Sobre el fenomen de les feines de merda. La Calòrica és una companyia de teatre independent que neix l’any 2010 i que està formada per un grup de llicenciats de l’Institut del Teatre de Barcelona. Sobre el fenomen de les feines de merda és un recull d’esqueixos teatrals, inspirats en un article publicat per l’antropòleg nord-americà David Graeber (On the phenomena of bullshit jobs). Es tracta d’un text escrit per Joan Yago i dirigit per Israel Solà. Yago i Solà, en les seves obres, sempre solen tocar temes com la insatisfacció i la frustració, treballat des d’un punt de vista irònic i divertit. Els actors Xavi Francés, Aitor […]

Novament una gran sorpresa teatral a La Vilella. Teatre en estat pur! De vegades ens preguntem, com és possible que en un escenari vuit i un sol actor ens pugui seguir sorprenent una de les obres més representades de Shakespeare, Ricard III.  Doncs gràcies a la magnífica direcció de Pedro Galiza, un text boníssim i la extraordinària interpretació de l’actor Xavier Torra. Només Ricard és una adaptació que han fet en Xavier Torra i en Pedro Galiza de la novel·la Ricard III de Wiliam Shakespeare on el tema principal és l’ambició pel poder, vist des del punt de vista de Ricard. Una feina de dos mesos per l’adaptació del text i d’uns nou mesos d’assaig. La representació ens ha deixat […]

Però divertida. Arrel d’un viatge al mitjà orient, els autors en fan un altra a Las Vegas per aplegar els diners que els fan falta per posar en marxa l’obra que han escrit. Allà contacten amb un català que els introduirà… d’entrada molta cocaïna pel nas i després al casino, timbes il·legals, cabarets, puti-clubs… sempre amb la bona intenció de tirar endavant un projecte cultural. Totes les actuacions bones, però el Manel Sans i la Mima Riera roben la funció a la resta. Ja passen aquestes coses.

Cada vez es más habitual encontrar musicales originales de autores catalanes en los escenarios de Barcelona, lo cual es muy buena noticia para el estado de salud de nuestro teatro. Enmarcado, como es más frecuente, en el género de pequeño formato, Mares i filles es un espectáculo tierno, minimalista y muy personal nacido de la música compuesta por Clara Peya. Sus dos protagonistas, Nina y Mariona Castillo, interpretan, con una honestidad brutal y un dominio apabullante de la técnica vocal, diferentes episodios de una intensa relación maternofilial. El montaje, con libreto y dirección de David Pintó, consigue cautivar con su sencillez y el dramatismo de momentos bastante universales con los cuales cualquier persona se puede sentir identificada. A pesar de esto, y de sus interesantes […]

Partiendo de una propuesta bastante atractiva que mezcla música en directo, canciones, teatro de texto y coreografías con una temática de mitología griega, El viatge d’Orfeu es un espectáculo ameno y con algunos hallazgos interesantes. La obra tiene bastantes puntos de conexión con Spoon River, el montaje anterior de la compañía, donde también se jugaba, de forma más solemne, con el testimonio de personajes muertos. Escrita por Pablo Ley y dirigida por Josep Galindo, en esta ocasión, la duración resulta mucho más adecuada (75 minutos) y el ambiente es más festivo y gamberro, a pesar de no renunciar a momentos poéticos o reflexivos. Desgraciadamente, algunas de las historias que se explican no tienen suficiente profundidad, caen en ciertos tópicos o están demasiado […]