Recomendaciones

Vemos a menudo muchas obras en las que se habla del teatro o de los actores, pero es la primera que veo que habla de las técnicas de interpretación. Esta es precisamente la premisa y el desarrollo, puesto que Premis i càstigs es un muestrario de ejercicios teatrales -algunos bastante divertidos- y poca cosa más. La obra empieza con un grupo de actores que, vestidos cómo si tuvieran que interpretar una pieza de Chéjov, salen al escenario para explicarnos y mostrarnos todo lo que se puede expresar con las manos, con el rostro, con todo el cuerpo… La idea es original y permite disfrutar de momento únicos, poco vistos, y muy agradecidos. Pero cuando uno ve que con aquello no […]

Medea es uno de los personajes más relevantes de la historia del teatro, un personaje de casi 2500 años pero con una pasión y una energía que perduran hasta día de hoy. Medea es el germen de todo y también la causa. Es por este motivo que ha tenido mil versiones, mil caras… y es también por eso que ahora puede reaparecer bajo el nombre de Pepa y no transfigurar para nada su esencia. Medea, a pesar de estar recluida en una especie de sanatorio, sigue siendo la mujer torturada por los remordimientos, los celos y la traición. Ahora Jasón es Paco, un actor que ha triunfado de la nada y que es perseguido por la prensa del corazón, pero […]

Em rendeixo. Em rendeixo al talent de tots els que han fet possible aquesta peça. Em rendeixo a la feina ben feta. I sobretot em rendeixo a l’energia i potència escènica de Raquel Ferri (no és el seu primer treball però té un punt de fundacional). Ella és Joana d’Arc i Joana d’Arc és ella. I ambdues caminen com una de sola pel paradís perdut de la infantesa, entre l’olor de les garrofes, els racons del poble (que de tan concret esdevé universal) i utilitzant tota la riquesa lingüística de la Vall d’Albaida I com l’Alícia, amb conillet blanc inclòs, ens obre les portes d’un conte inoblidable. Malgrat ser pràcticament un monòleg, Joana no està mai sola. Com a públic […]

Coger tres comedias de Shakespeare y mezclarlas en un solo espectáculo es osado e incluso temerario. En este sentido, hay que decir que Guillem-Jordi Graells ha conseguido crear -con la excusa de la representación dentro de la representación y el recurso del presentador- una obra más o menos coherente que funciona por sí sola. Ahora bien, al final es inevitable que nos acabemos haciendo la gran pregunta: ¿valía la pena este esfuerzo o hubiera sido mejor desarrollar del todo una de las tres piezas? Parece como si no se confiara en ninguna de las obras por separado, como si se hubiera hecho una recopilación de los mejores momentos… Bien es verdad que razones no faltarían a la hora de defender […]

No hay nada más peligroso que acorralar a alguien, porque alguien sin salida es alguien sin nada que perder. Y algo así le debió de ocurrir a Alberto San Juan para liarse la manta a la cabeza y hacer Autorretrato de un joven capitalista español, un espectáculo en el que la historia de España y la biografía del actor se unen indisolublemente en un todo inclasificable pero cargado de verdad, humor y un gran control del escenario. Alberto San Juan retrata España de la forma menos amable y hace un repaso de la transición para demostrar que el sistema en el que vivimos hoy en día está podrido desde sus raíces. Y lo hace de una forma amena, sencilla y […]

Malgrat tenir gairebé 200 anys, el text es manté igual de fresc que el primer dia “gràcies a” la dramatúrgia de Roger Torns que desmantella totes les escenes que no fan referència al protagonista o a les forces socials que configuren el seu destí (Malgrat que perdem l’univers de Büchner pel camí) . Per exemple, el personatge de Maria queda encara més en un segon pla però sorprèn amb una trama alternativa que simplifica l’argument de l’original sense perdre gens de força. En certs moments aquesta proposta esdevé un cop sec a la ment dels espectadors. L’ús dels personatges-titella, la cançó, l’estètica funny games i la imatgeria postmoderna proposada (i quina moda això d’utilitzar ampolles d’aigua!) fa que tot i […]

Pensava que a fora d’aquí no hi havia vida, que pot ser érem éssers d’un altre planeta…,dons si !!!, no tot està perdut, encara hi ha gent que veu i diu les coses tal com són, sense por, sense embuts, d’una manera clara i concisa, amb humor i sarcasme. Clar i en castellà. “Autorretrato de un joven capitalista español” és un monòleg escrit, dirigit i interpretat per Alberto San Juan, que fa un repàs de la historia d’Espanya des de l’any del seu naixement , 1968, fins avui. No ha deixat “títere con cabeza”, ha parlat dels bancs i els banquers, dels polítics i de l’Estat, dels empresaris i de les grans empreses, dels dictadors i dels dictats, dels militars […]

El Liceu inaugura temporada amb l’òpera “Nabucco”, un dels primers èxits de Verdi. Aquesta òpera es va estrenar per primera vegada al 1842, però al Liceu de Barcelona no va arribar fins al 1851. Des de les hores s’ha representat 64 vegades. L’última ocasió que es va portar al Liceu va ser durant la Temporada 2005/2006 però en forma de concert. Després de 30 anys, ara tenim l’ocasió de poder-la veure de nou escenificada, amb la particularitat que el director d’escena Daniele Abbado, l’ha ambientat en els S.XX, durant els anys de l’Holocaust i el genocidi jueu, una proposta que m’ha agradat molt. “Nabucco” és un drama d’ambició i poder que consta de quatre parts. El tema central és l’opressió […]

La Sala FlyHard ha començat la nova temporada amb Caixes, l’última obra del dramaturg Marc Artigau, dirigida Montse Rodríguez. La posada en escena és senzilla. Com a escenografia unes caixes movibles que donen molt de joc durant tota la representació. Quatre personatges que no es coneixen, alguna cosa els uneix… les caixes de la mudança. Tot comença amb una equivocació. En Pau i la Maria es muden de pis. En el contingut de les caixes de la mudança no hi ha les seves coses, hi ha hagut una equivocació. Les caixes són dels seus nous veïns, en Mario i la Paula. Curiosament en Mario és el que vol ser en Pau, pilot i la Paula és ballarina, la gran frustració […]

El musical Fang i Setge, produït per Excés d’Entusiasme SL i La Passió d’Olesa, es va estrenar la temporada passada al Teatre La Passió d’Olesa de Montserrat. Aquest cop no me la volia perdre. L’orquestra en directe i més d’un centenar d’artistes dalt l’escenari, era motiu suficient per decidir-me a anar a veure aquest musical. No ens ho vam pensar dues vegades i dissabte vam anar de camí cap a Olesa per tal de poder gaudir d’aquest macro muntatge. Fang i setge és un text escrit per Marc Rosich, assessorat per l’historiador i escriptor Agustí Alcoberro i la historiadora especialista en la Guerra de Successió Conxita Mollfulleda. És un musical de gran format que vol apropar els espectadors a la […]

Un bon amic em va escriure dient-me que no em perdés aquesta proposta de «no teatre» i no m’ho vaig pensar dues vegades. Una proposta diferent, no un ***** estrelles , però si curiós i original, i del tot recomanable. Una obra feta varies peces co-dependents ( unes millors que d’altres) en espais diferents, han format aquesta gran peça. Fer no teatre, despullar-se física i interiorment i parlar sense dir rés, senyors, té el seu mèrit. Es tracta d’una proposta sense convencionalismes. Cristina Celada i Tatiana Sánchez juguen amb el públic; passem de ser espectadors a ser part de l’espectacle. El moment «mujeres objeto» ….desconcertant. Bé, avui entre el públic hi havia una noia que ha començat a escridassar a […]

Perquè l’obra de Yago ens parla d’una parella escrita en clau de comèdia, però desenganyem-nos, amb deu anys de matrimoni a l’esquena no tot són flors i violes. Han hagut de renunciar a moltes coses, somnis inclosos; ella volia ser Joan Baez i ell… per arrodonir ingressos canta corridos a la porta d’un super anunciant salsa per a nachos. Avui el Santi està especialment bord i al final surt tot, i tot vol dir les desil·lusions.Obra molt ben escrita per Joan Yago, hàbilment dirigida per Joan Maria Segura i interpretada per la parella Anna Moliner i Joan Negrié, tots dos en estat de gràcia. Felicitacions!

Després del pas pel Festival Grec d’enguany, l’obra que ret homenatge al dramaturg anglès torna a la nostra ciutat per fer temporada, tot i que només durant cinc setmanes. I ho fa amb un repartiment coral com el que poques vegades ens trobem a la cartellera, el qual conté en la seva totalitat primeres figures del nostre teatre. Llegint el títol, un pot deduir perfectament el que va veure. Aquest no enganya a ningú i, sens dubte, es tracta d’un gran reclam amb el que podrem revisitar el teatre clàssic. No obstant, trobo que s’ha tret poc suc de la idea proposada, ja que fusionar tres obres diferents de Shakespeare deixa un regust estrany, ja que ni estàs veient teatre […]

La tradición de musicales freaks dentro de la cultura anglosajona es bastante común, con títulos como The Rocky Horror Picture Show, Bad Boy o Evil Dead, entre otros. Los hermanos Olivé son conscientes del tema y es por eso que han escrito y dirigido una obra libre, descarada y gamberra, al estilo de las ya citadas. La diferencia es que en este caso no se elige una temática de género fantástico sino la biografía de uno de los pintores más conocidos de la historia del arte, a pesar de que viendo la obra te das cuenta de que hubieran podido elegir la vida de un pintor de paredes y todo hubiera funcionado igual. Realmente no interesa el personaje, sino cuatro […]

Stefano Massini, un gran dramaturg. Lluís Pasqual, un immens director. Miriam Iscla una insuperable actriu. Un trio d’asos que fan com a mínim repòker. De fet l’obra és un documental, però esdevé una tragèdia amb una càrrega tan o més forta que Titus Andrònicus, i ja és dir. Guerra bruta, terrorisme d’estat, assassinats en massa, violacions… tot desvetllat per una dona valenta: Anna Politkóvskaia, periodista abnegada que sabia que se la jugava. Desplaçada a Grozny investigava «a peu d’obra» i denunciava els horrors d’aquell disbarat. Van intentar reeducar-la i no se’n van sortir i seguint el manual del Sr. Putin, escrit sense matisos, la van pelar, directament. http://bit.ly/1j70Rx6