Tots sabem que no totes les fusions entre el classicisme i la modernitat funcionen en teatre, sent moltes les propostes que no han acabat de quallar al llarg dels anys com a conseqüència de ser massa gratuites o per presentar una important manca de coherència interna. Potser, aquestes han mostrat una falta de respecte als trets originals o s’han enfocat des d’unes pretensions massa altives a partir d’una visió de l’època actual que ha impedit atorgar veracitat a allò que estem presenciant. Així, quan ens trobem amb una obra com Juicio a una zorra, aquesta resulta ser un autèntic regal per als amants del teatre, gràcies a les grans virtuts que conté i que lliguen a la perfecció a través dels diferents nivells. Per tant, aquest és un clar exemple de que la fusió entre les dues vessants pot encaixar a la perfecció, fins i tot aconseguint que aquesta ni es percebi, integrant-la i oferint-nos una proposta tan propera com atemporal.
El text de Miguel del Arco mostra les entranyes d’un personatge tan fascinant com realment desconegut, l’Helena de Troia, tot aconseguint fer un judici de valors sobre allò què és correcte, qui diu que ho és i qui són els que transmeten la seva pròpia veritat a la societat, la qual pot quedar impregnada i ser transmessa al llarg dels segles a partir d’un únic punt de vista. En aquest sentit, el judici al que es sotmet voluntàriament el personatge de l’obra serveix per transmetre que no totes les veritats són certes i que sempre és necessari veure què hi ha darrera de les pressumptes veritats que ens transmeten constantment, incloses les històriques. En aquest sentit, res s’ha de donar per cert i cal contrastar-ho tot, especialment en un món en el que les veritats absolutes abunden de forma inconsistent i els diferents punts de vista es difuminen en un de sol.
D’altra banda, el text manté una forta sinergia amb la direcció de del Arco, la qual esdevé sublim. En nombroses ocasions, tenim la sensació d’estar contemplant un quadre gràcies a la força visual transmessa, venint subratllada per una excel·lent il·luminació i per un gran treball cromàtic. Les diferents estampes transmeten la força del mateix text, sent situats a consciència els diversos elements presents en elles. A més, el director aconsegueix crear una atmosfera suggerent i atractiva en la que el judici a Helena aconsegueix atrapar a l’espectador tot utilitzant elements sonors que aporten el dramatisme necessari per allò que s’està intentant explicar, nedant en tot moment a través de la fusió abans explicada del classicisme i la modernitat.
Per últim, cal destacar la gran interpretació de Carmen Machi, la qual sap moure’s amb total naturalitat entre el drama i la comèdia, mostrant el millor de cada registre. Així doncs, aquesta ens ofereix una autèntica masterclass actoral, en la que la força i la passió s’equilibren amb el text i la direcció. Sens dubte, és una autèntica delicia poder veure-la actuar i contemplar com aquest mostre escènic aconsegueix omplir ella sola tot l’escenari i cada racó del pati de butaques amb una Helena que surt des de les seves entranyes.