Recomendaciones

Si os gustan las historias de intriga y misterio y los personajes complejos, El joc en joc os encantará. Una historia que empieza como comedia pero que, poco a poco, emprende un camino más tortuoso y con un tono mucho más oscuro. Una de aquellas historias que te atrapa hasta el final y te obliga a tener los ojos bien abiertos. Con unas buenas interpretaciones y un final sorprendente, El joc en joc es totalmente recomendable para los amantes de la intriga. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Camargate se enmarca en la línea del teatro documental, pero lo hace en una variante más nuestra, más peninsular, es decir, desde el esperpento. Y es que la famosa conversación entre la líder de un partido político y la examante del «hereu» de otro da risa hasta que recordamos que la cosa pasó de verdad y que la frivolidad, superficialidad y escaso nivel de las dos interlocutoras no está exagerado ni responde a ningún truco narrativo. Es lo que es y lo que se ve escena es lo que pasó. Camargate pone inevitablemente de mala leche, pero también permite, mediante la carcajada, exorcizar el mal cuerpo que queda cuando te paras en pensar en quién nos gobierna. Francamente recomendable. Más […]

El joven Israel Solà, habitualmente vinculado a la compañía La Calórica y a los textos del dramaturgo Joan Yago, a fuerza de trabajo y buenos resultados, se está labrando una de las trayectorias más prometedoras de entre los nuevos directores de su generación. En esta ocasión, rescata una pieza de David Desola escrita en 2002 que trataba las penurias profesionales y la falta de horizonte por los jóvenes de los años noventa. Solà, que ya ha tocado el tema de la precariedad laboral recientemente en el espectáculo Sobre el fenomen de les feines de merda, vuelve a retratar con humor y acierto uno de los problemas más desalentadores del panorama social actual. El montaje tiene mucha gracia, buen ritmo y […]

Desde que ganó el premio Nobel de Literatura en 2005, Harold Pinter, uno de los más influyentes dramaturgos modernos británicos, se ha ido convirtiendo, poco a poco, en un habitual de nuestra cartelera. Recientemente, hemos podido ver diferentes puestas en escena de obras suyas tan interesantes como Terra de ningú, L’encarregat o Vells temps. Lo que hemos aprendido, llegados a este punto, tanto las compañías, como el público y la prensa especializada es que no se trata de un autor fácil. La grandeza de Pinter se encuentra en todo aquello que sus historias no dicen de forma explícita: en las insinuaciones, los silencios y su juego de verdades, mentiras y apariencias. La col•lecció es, en este sentido, un texto muy […]

Dicen que la distancia es el olvido, pero yo no concibo esta razón*… cantava Lucho Gatica, aquel crooner xilè conegut com La Voz de Humo. Ho dic perquè aquesta recomanació la faig des de la distància, doncs jo Vilafranca la vaig veure el març al Kursaal de Manresa. En aquests mesos he vist una pila d’obres, però aquesta no ha caigut en el olvido, perquè em va agradar molt. Jo sóc un fan del teatre coral, i Vilafranca ho és. Penso que està molt ben escrita i dirigida pel mateix Jordi Casanovas, i és un teatre que als catalans ens toca de prop. Raó de més per anar-la a veure. * Així començava el bolero La Barca, de RobertoCantoral. http://bit.ly/1I17Ayq

Perquè, a la meva manera de veure, han fallat coses bàsiques, com la direcció. El Manrique director no veia al Manrique actor i no ha notat la desmesura d’algunes parts. Com deia la meva àvia, no es pot repicar i anar a la processó. També m’ha semblat fluixa la traducció, barbarismes inclosos i la reiteració d’algunes expressions com puta, fill de puta i hòstia puta, una vegada i una altra i una altra… Monotonia lingüística. Consti que no és una obra dolenta, però quan s’ajunta segons quin autor, director i actors, n’esperes molt i aleshores venen les decepcions. http://bit.ly/1WGaFdF

O potser en la intimitat per doble motiu, perquè érem quaranta «invitats» a l’estrena i pels textos amb un llenguatge molt acurat i sensible. Quatre obres escrites per quatre dones: Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy, Marián de la Chica i María José Lizarte, sota la direcció sàvia de Hermann Bonnín. Quatre històries diferents amb una dona i un home (molt bé Padi Padilla i Carles Arquimbau) i un únic element en comú: un banc d’estació i les vies de tren d’un baixador on ja no puja ni baixa ningú de cap tren… perquè no hi paren. Molt bé aquesta simfonia. http://bit.ly/1Qhdh1V

Dicen que Shakespeare lo aguanta todo, y yo ya me lo empiezo a creer. Nunca habría imaginado que reiría de lo lindo con un Otelo, pero tengo que reconocer que Gabriel Chamé y sus cuatro magníficos actores/clowns lo han conseguido. Con un planteamiento basado en el teatro físico y gestual, los actores transitan por toda la obra del dramaturgo inglés con la irreverencia y el desparpajo necesarios para conseguir sus propósitos. Lo hacen, además, utilizando elementos muy básicos y sencillos (telas, cajas, lonas, etc.) que en algún momento nos remiten al teatro infantil o de calle. O sea, nos acercan a un teatro juguetón que no quiere perder su esencia. La única pega que se le puede poner es que […]

Representar Shakespeare no és una idea nova. Només cal mirar la cartellera per veure que sempre se’n fa una o una altra. Ara bé, fer-ho a la manera clown ja és més excepcional i encara ho és més si es tracta d’Otel·lo! Una de les tragèdies més conegudes i que menys espai deixa per la comicitat. Però ser original de poc serviria si a l’escenari no veiéssim l’espectacle que ens ofereixen aquests argentins. Des del primer minut ja estan suant la camisa (literalment). Un ritme vertiginós i divertidíssim ens porta d’una escena a una altra (passant per situacions còmiques, bromes, gags…) amb un treball físic (de cos i veu) precís i desacomplexat. Una escenografia modular que va creant diferents espais […]

Com que no hi ha temps a perdre, us diré que Othelo és una obra divertida, genial i original. Un Shakespeare en forma de clown. Un espectacle còmic excepcional. Quatre actors fora de sèrie, que amb ingeni i originalitat converteixen la seriositat d’un clàssic en un esbojarrat espectacle dins de l’absurd, on es pot apreciar, que són uns grans especialistes en teatre físic, clown i acrobàcia. Estem davant d’un Othelo actual i contemporani amb petits tocs de teatre clàssic. És un joc entre allò real i fictici, entre el que es veu i el que no es veu. En aquesta proposta no existeix la quarta paret, el que fa que la relació amb el públic sigui oberta, fent-lo moltes vegades, […]

Per plantejar un Othelo com ho han fet, i és que els argentins són la h… Ja d’entrada et donen una pista i al programa, sota el títol hi escriuen un subtítol: «termina mal». Cony, et dius, això ja ho sabem que acaba malament, i comences a sospitar, però per molt que sospitis no et pots imaginar la voràgine en que et fan entrar la penya de Gabriel Chamé. Quatre actors que dominen el clown, el burlesc, el vodevil, el teatre físic; que no tenen por de res, ni el llenguatge lúdic, ni l’absurd, que trenquen la quarta paret i fan l’ullet al públic buscant la seva complicitat, i trobant-la… Què més puc dir? Que no us la perdeu; val […]

Aquest cap de setmana he vist Zona Franca, i aquest dimecres fa estada a la Sala Muntaner. Una obra escrita per David Desola als anys noranta. Un escriptor desconegut a casa i que va fer les amèriques per poder triomfar. Una obra que va estar de gira més de 2 anys per l’estat espanyol, triomfant per la resta del mon i en cartell durant 5 anys a Mèxic. Una proposta que sense sortir de la comèdia, és a la vegada patètica sense entrar en el riure fàcil. Gran treball de direcció, unir a dues generacions d’actors per tenir la complicitat que es necessita. A més …

Una crítica sobre la societat a través de la indústria del cinema. L’obra, tot i tenir un inici que li costa arrencar, un cop que ho fa ja no té qui l’aturi. En el treball que David Selvas realitza del seu paper vam poder veure la transició del pensament i ànims que el personatge va lliurant durant tota l’obra. Julio Manrique va oferir el personatge estrident i passat de voltes, que enlluerna a Selva amb la seva proposta de produir una pel·lícula. A més…

Aquests dies tenim l’ocasió de veure l’obra postuma d’Eugene O’Neill a la nostra ciutat, un dels dramaturgs nord-americans més lloats i premiats de la primera meitat del segle passat, el qual es va caracteritzar per impregnar la seva obra d’un realisme dramàtic. En aquesta ocasió, ens arriba a la nostra cartellera la que és considerada la seva obra mestra, en la qual ens relata un drama familiar en el que els seus integrants reviuran els seus propis dimonis adormits, sent testimonis de com aquests s’enfronten a cada membre. Sens dubte, es tracta d’un treball magnífic de creació de personatges i d’evocació de sentiments, però en el muntatge que se’ns presenta alguna cosa no acaba de funcionar del tot. Per una […]

En que un narrador ens explica que ha trobat la foto de cinc milicianes infermeres, idealistes (unes putes segons els falangistes) que es van embarcar cap a ses illes en l’expedició del capità Bayo que previa una victòria ràpida contra els feixistes. No va ser així i van acabar capturades, torturades, violades i afusellades pels vencedors, indignes i despietats. Un muntatge doblement interessant per el testimoni i per l’enfoc teatral, amb les cinc actrius (milicianes) tres músics (soldats) que a més donen rèpliques, i un narrador que ens ho explica en un mallorquí preciós. Una obra que val la pena. http://bit.ly/1LKTQvj