L’Avar torna al Teatre Goya de Barcelona després de vint anys, interpretat per Joan Pera.
Sempre és agradable i d’agrair que de tant en tant es pugui veure un clàssic als escenaris. Penso que seria interessant que a la nostra ciutat hi hagués un teatre especialitzat en clàssics. M’encantaria poder veure, per exemple, La venganza de Don Mendo. Aquí queda…
L’Avar (1699) va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière. La versió que es pot veure al Goya és una adaptació de Sergi Belbel dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic tant en el vestuari, l’escenografia, com en el text. Sota l’excel·lent direcció de Mestres hi ha una desena de grans actors, un luxe en els temps que corren.
L’obra transcorre al llarg d’un dia. Ens trobem al París de finals del s.XVII, a la casa d’Harapagon, un home esclau dels seus diners, incapaç d’estimar res més que la seva fortuna. El tema principal és l’avarícia, acompanyada de l’egoisme, la indiferència, la venjança, l’orgull i la desconfiança.
Les interpretacions, a excepció de dues actrius que no m’han convençut gens, han estat totes molt reeixides. Joan Pera, transformat en el personatge de l’Harapagon (l’Avar), ho ha ben clavat, sembla un paper fet a la seva mida! Tenia moltes ganes de veure a un Pera diferent, volia que em sorprengués i creieu-me si us dic que ho ha fet; això sí, amb aquell toc d’humor que el caracteritza. Un repte professional que ha superat amb escreix interpretant molts registres diferents dins del personatge de l’avar: ha mostrat la por, el deliri, el dolor, la ira, l’egoisme…
L’altre actor que trobo que ho ha fet genial i voldria felicitar és en Ricard Farré, en el paper de Valeri.
He sortit encantada, m’ho he passat genial. Les dues hores que dura la funció es passen volant. Ha estat una gran feina d’equip.
El Teatre Goya ple fins dalt de gent del “mundillo” (actors, actrius, directors, dramaturgs, periodistes, cronistes, col·laboradors….). Forts aplaudiments, aquesta vegada del tot sincers.
Feu-me cas, aneu-la a veure.