Recomendaciones

Ventura ens explica la història d’uns personatges des del seu darrer dia en aquest món fins al moment del seu naixement. Personatges interpretats en tots els casos per una parella d’actors, Meritxell Yanes Font i David Planas i Lladó, capaços de fer-nos creure sense cap mena de dubte que tenen qualsevol edat entre els 10 i els 80 anys. Una feina minuciosa, tècnicament impecable i molt emocionant que esdevé el millor del muntatge. La història, signada per Cristina Clemente però ajustada per la posada en escena (i en aquest cas no es tracta d’una intervenció menor) per Víctor Muñoz i Calafell, parla dels canvis i els girs inesperats que té la vida i de com el destí (o l’atzar) té […]

Dones, herois i moribunds que en paraules de l’autor representen un paisatge de la vida humana que es desplega i parla de l’amor, del desig de grandesa i l’egoisme i de morir una vida que sigui bella. Un ambiciós projecte en tres fases agrupant les set obres de Sòfocles que s’han conservat. En aquesta primera proposta del díptic DES MOURANTS, Wajdi Mouawad s’envolta d’imatges cinematogràfiques per a un viatge físic i metafòric a la recerca del rastre d’un heroi de Sòfocles en la Grècia d’avui. La història original parla de Filoctetes, un guerrer molt poderós que ha estat abandonat a una illa deserta per Ulisses, a causa de la ferida purulenta que pertorba la resta dels soldats. Per recuperar l’arc […]

A Històries d’Istanbul, a contrapeu, la dramaturga turca Yeşim Özsoy fa un retrat de la seva ciutat a través dels seus habitants. A Istanbul conviuen en l’actualitat dos grups heterogenis, un que representa la tradició i la religió, i un altre que aposta pel laïcisme i la modernitat. Özsoy intenta entendre les emocions i motivacions de tots dos grups per proporcionar-nos un retrat que no és altra cosa que un tapís ple de matisos. Amb una posada en escena molt elegant i un repartiment magnífic i entregat on cadascun dels membres dóna vida a dos personatges diferents, Històries d’Istanbul, a contrapeu és un muntatge tan interessant pel seu contingut com per la seva forma. Més informació a Somnis de teatre

B Vocal es un grupo aragonés que lleva 21 años encima de los escenarios defendiendo la música a capella. Su prestigio nacional e internacional viene avalado sobre todo por sus increíbles y contrastadas voces, que armonizan y empastan a la perfección… sin la ayuda de ningún instrumento. Otra cosa es el humor con el que aliñan todos sus espectáculos, que puede resultar simpático o puede llegar a cargar. Sea como sea, nadie les podrá discutir la calidad musical, que incluye géneros y estilos muy diversos. Su repertorio va desde los cantantes latinos (Juanes y Pablo López, Manuel Carrasco o M Clan) hasta estrellas internacionales como Tina Turner, Police, Europe, Bruno Mars o Nirvana, de los que hacen una alucinante versión […]

Socialment, la violència sexual és un tema difícil d’empassar i amb el que sovint mirem cap a una altra banda per tal d’evitar-lo, com si no anés amb nosaltres, cosa que no fa que deixi d’existir. Tots ens lamentem i escandalitzem quan ens parlen (o la majoria), però fins a quin punt no podem fer alguna cosa individualment per tal d’evitar-la? O fins i tot, i sent durs, fins a quin punt no posem els nostre granet de sorra per fomentar-la de forma indirecta sense ser del tot conscients? No és un tema fàcil i, a l’hora d’abordar-lo artísticament, es pot caure en la banalitat o la morbositat per tal de mostrar-lo, la qual cosa ens pot fer preguntar-nos si […]

Mezclar los universos de autores tan interesantes como Kafka, Lewis Carroll o Pirandello en una misma propuesta suena, de entrada, tan osado como estimulante. La compañía Dei Furbi se atreve con esta aventura, después de lograr un cierto éxito con La flauta màgica y la Trilogia Mozart con un resultado efectivo pero no demasiado trascendente. Con dramaturgia y dirección de Gemma Beltran, la propuesta es una especie de popurrí literario de los textos de estos autores, a los que se le suma también algo de Calderón de la Barca, siguiendo la lógica del lenguaje poético, el teatro absurdo y la expresión corporal. La técnica vocal y física de los actores es espléndida y, gracias a eso, cada una de las […]

Después de la que fue su propuesta más arriesgada, dirigida por el argentino Ciro Zorzoli, la compañía aprovecha la conmemoración del 25º cumpleaños de su nacimiento para volver a su terreno más recurrente: el de la tragicomedia protagonizada por mujeres y problemas comunes. Historias sencillas, cotidianas, encarnadas por personalidades muy diferentes y con finales más bien dulces. Ya antes habían hecho un trabajo parecido en Dones com jo de Pau Miró. Y ahora vuelven a su terreno hablando de los distintos tipos de dolor… Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-eva/

Tal com ens va comentar la mateixa Maria Rovira a la roda de premsa, ella i la seva companyia Trànsit Dansa han viatjat per escenaris de tot el món i ara feia ja cinc anys que no treballaven a Barcelona. En els últims anys ha estat treballant a Medellín – Colòmbia, però abans gairebé a tots els països de Llatinoamèrica. La seva relació personal intensa amb Cuba l’ha fet decidir a presentar una peça signada per la coreògrafa cubana Marianela Boàn. Les altres tres peces que conformen l’espectacle són d’ella. D’aquí se’n deriva el títol de l’espectacle Trànsit & Cuba. 1 – El cruce sobre el Niágara, signada per Marianela Boàn i música de Olivier Messiaen. Una coreografia estrenada el […]

Publicado en 1944, Calígula es un texto bastante perturbador que reúne algunas de las características más representativas del teatro de Albert Camus: el espíritu pesimista, elementos del teatro del absurdo o su tendencia hacia el existencialismo. Pero, a pesar de su interés, no resulta tarea fácil llevarlo a escena, ya que la escasa evolución psicológica de su protagonista puede hacer caer el montaje en una densidad narrativa poco deseable. Desgraciadamente, Mario Gas no ha sabido superar esta trampa y nos ofrece una dirección poco imaginativa a la que le faltan soluciones que aporten agilidad o una cierta vida a un conjunto bastante estático. La escenografía, además, va en consonancia de estas carencies, apostando por una simplicidad pobre y estéticamente insípida. […]

Fa gairebé vint anys vaig poder veure el muntatge original d’aquesta obra al Romea, el qual va ser un èxit arribant a fer dues temporades de la mà de Jordi Boixaderas i d’Emma Vilarasau (Marta Calvó la va substituir al segon any). Sens dubte, era una època en la que el thriller psicològic estava de moda i l’obra va saber com encaixar perfectament entre el públic, tot presentant una posada en escena sòbria, clàssica i efectista amb un text ple de punts de girs que captaven l’atenció de l’espectador. En aquest sentit, el muntatge que se’ns presenta en l’actualitat demostra que el text continua funcionant, tot i que l’espectador ja està força més acostumat a aquest tipus de gènere i […]

Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament. La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, […]

Ahir era nit d’estrena al Teatre Gaudí; poc públic, però forces amics i familiars dels joves artistes que intervenen en aquest musical com a resultat del Workshop 2017 organitzat per Vocal Factory. Vocal Factory, Plataforma formativa en arts escèniques, convoca cada any un curs de perfeccionament d’artistes en l’àmbit del teatre musical, i com a cloenda dona als alumnes la possibilitat de participar en una obra i actuar en un teatre comercial. L’obra escollida enguany ha estat CANÇONS PER UN NOU MÓN (Songs for a New World) de Jason Robert Brown. Un musical no concebut com a tal, on no hi ha cap història lineal i les cançons estan connectades unes a les altres per tractar un mateix tema, més […]

Finalmente, después de presentarnos In memoriam y Revolta de bruixes con repartos separados (y sin tener en cuenta el espectáculo infantil Moby Dick), ha llegado el montaje donde la Kompanyia Lliure ha podido lucir su gran potencial como grupo en conjunto. De la mano del brillante director Pau Carrió, que ya había demostrado su talento con las puestas en escena de Victòria d’Enric V, L’hostalera y Hamlet, estos jóvenes actores y actrices han encontrado el vehículo perfecto para ofrecernos un magnífico entretenimiento teatral que es un verdadero recital de carisma. Equilibrada, espléndidamente dirigida, ágil y divertida, esta comedia shakespeariana encaja como anillo al dedo con la idiosincrasia de la compañía, donde todos y cada uno de ellos y ellas tiene […]

Ahora hace más de 20 años, Paraules encadenades convenció a casi todo el mundo y consiguió un éxito sonado, de aquellos que todavía se recuerdan. Nos sorprendió por su guion enrevesado y juguetón -muy de moda en el cine de los noventa-, por su puesta en escena brutal y por la descarnada composición de los dos actores, que en aquella época estaban en un momento profesional muy dulce. No habíamos visto una cosa así en un escenario y aquello convirtió la obra de Galceran en una especie de clásico inmediato. Ahora, con el paso del tiempo, todo ha perdido efectividad. El público se ha acostumbrado a artefactos de todo tipo y a guiones más elaborados. Todavía conserva gran parte de […]

Aquesta proposta de la companyia El Eje, va ser per nosaltres una agradabilíssima sorpresa perquè ens va agradar força, especialment les interpretacions il·lusionants dels actors. Un jove artista, Nil (interpretació brutal de Eric Balbàs) es qüestiona si ha de tenir una vida convencional subsistint econòmicament amb la seva feina a un supermercat o deixar-ho tot per dedicar-se de ple a la pintura, la seva veritable vocació. Ell viu amb la Lara (Maria Hernández) que es conforma a treballar per viure més o menys còmodament sense gaires més plantejaments. Estan tranquils, tenen un projecte de vida en comú i han decidit tenir un fill. L’aparició d’un amic d’en Nil, de tota la vida, en Marc (Marc Ribera), sense problemes econòmics, i […]