Xavi Pijoan

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d’aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d’Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d’autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t’han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com «Ells saben que això ja no té marxa enrere…» o «Jo crec que alguna cosa important ha començat avui…» que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i […]

Per anar bé, alguna cosa hauria de rebentar dins nostre cada cop que anem al teatre. A Blasted tot rebenta perquè cal que ho faci per començar a reconstruir. Sarah Kane entén cada text que escriu com un seguit d’explosions que han de desmuntar tot allò preconcebut que han passat a formar part d’un magma espès absolutament indiscutible, o millor dit, indiscutit. No és casualitat, doncs, que l’Alícia Gorina s’hi hagi fixat per dur-la per primer cop a Catalunya, tenint en compte que la seva mirada també és pertinaç i igualment compromesa, com ho és la de l’anglesa. Compromesa amb l’ésser humà i amb una voluntat de posar en evidència la realitat sense embuts.

De la intimitat de Hampstead Downstairs al West End, i ara, a La Villarroel, per sort per als espectadors catalans. Sílvia Munt accepta el repte d’Amelia Bullmore que és a la vegada un caramel que et fa salivar des de la primera pàgina, i un viatge ple de desafiaments que poden fer trontollar el resultat final. El to del text de l’escriptora anglesa exigeix la directora catalana decidir si vol que la seva obra es decanti cap a la sitcom o mantenir un equilibri que l’acosti al drama. Les noies de Mossbank Road explora les entranyes de l’amistat entre tres noies, en la morfologia de la seva relació, en la necessitat de tenir algú al costat, en la dificultat a […]

El talent d’en Xavi Duch no és de petit format, és excepcional, pels dots interpretatius, per la veu amb reverberacions tan de Broadway i amb una capacitat fora mida per a l’ensamblatge amb la resta de veus del repertori. Tick, tick… Boom! és el musical autobiogràfic que Jonathan Larson va escriure al mateix temps que s’estrenava Rent el 1990. La història d’un músic que mira d’estrenar la seva primera obra a Broadway i fer realitat, per fi, el seu somni, però que a la vegada sent la pressió d’un entorn que l’empeny a donar el braç a tòrcer i plegar-se a les convencions més materialistes i adotzenades. Ferran Guiu, a partir d’una excel·lent adaptació al català de Marc Gómez, renuncia […]

La relectura que de El rei Lear fa aquests dies Felipe Cabezas a la Sala Fènix és un muntatge ple d’encerts, el primer de tots, el punt de vista: la història d’aquest rei i les seves tres filles ens l’explica el bufó del rei. El bufó no deixa de ser un actor, un còmic, la qual cosa permet l’autor i protagonista del monòleg prendre distància i riure’s una mica de tothom, inclòs ell mateix. Com dèiem, és un actor, i això li dona l’oportunitat de reflexionar al voltant del seu ofici, del del bufó, però també del d’en Cabezas, mitjançant escenes que interrompen breument la història, en les que l’actor se surt del personatge i deixa espai a l’home que […]