Tal i com ja passava a Lehman Trilogy, Massini utilitza el teatre com a altaveu per a denunciar el discurs pervers amb què les grans empreses anorreen els treballadors amb total impunitat gràcies a estats que fan els ulls grossos en interès propi és clar.
Torna a ser Roberto Romei qui entoma el repte de dur a escena el text de l’italià, en aquest cas, un monòleg ben armat que Romei decideix que se’ns digui molt de prop amb la intenció, gens benintencionada, que els espectadors i les espectadores juguem, també en la ficció, a ser còmplices del sistema capitalista de la por.
La Sandra Monclús defensa el text de manera superba per a construir una interpretació delicada que camina durant una hora per la corda fluixa, on pecar per excés hauria estat tan fàcil… Shenzhen… és una qüestió de to, de ser capaç de mantenir el sarcasme amb el qual la cap de personal es dirigeix als quatre treballadors sense caure en l’autoparòdia ni en la sobreactuació, i la Monclús se’n surt de sobres.
L’estratègia de Shenzhen a l’hora d’exercir el seu domini sobre els seus treballadors és la de la deshumanització, la de convèncer-los que no són massa més que una baula en una cadena superior. El públic migsomriu en algun moment amb el maltractament a què la Cap sotmet els treballadors, i s’adona de seguida que ha tornat a caure en el joc perniciós del poder. Aleshores refà el gest i mira incòmode al seu voltant una mica avergonyit.