Xavi Pijoan

És el moment teatral del que portem de temporada. Medea ja és una dona sense marit i sense pàtria, amb el que això suposa a la Grècia del segle V a. de C., visualitza allò que és a punt de fer, l’aberració que ja sap que cometrà. Lluís Pasqual i Emma Vilarasau han decidit escanyar l’instant i allargar-lo fins l’extenuació, i a pesar de tot, durant aquells segons interminables, els espectadors serem Medea, ens remourem incòmodes davant l’horror mentre lluitem per no sentir compassió per l’heroïna d’Eurípides i de Sèneca. I de Lope i de Carneille i de Calderón, perquè la tragèdia del dramaturg de Salamina no és un tractat psicològico-filosòfic, sinó, precisamnent, una tragèdia. Pasqual no es deixa endur […]

El piano és l’illa i és l’oceà que l’envolta, i aferrats a ell hi trobem en Caliban i l’Ariel enmig d’un remolí de verborrea arrauxada i incontenible que exerceix una força centríguga en l’espectador, que se sent atret cap al nucli de la tempesta d’aigua i de paraules a què l’estan sotmetent. Jordi Oriol, a partir de La Tempesta (Shakespeare) i La pesta (Camus) edifica un recital no sempre intel·ligible, perquè no cal i perquè el llenguatge -heus ací la paradoxa- no sempre ho és. La música de Carles Pedragosa, la il·luminació i l’espai escènic atorguen sentit a les paraules que etziba Caliban, i a la vegada, les rimes de Caliban converteixen el piano en una illa, l’illa dels aïllats, […]

Els que no vam tenir la oportunitat de veure El despertar… al Gaudí la temporada passada hi anem advertits al Victoria: «no serà el mateix», «es perdrà proximitat»… És clar que no podem fer la comparació, però també ho és que el muntatge de Marc Vilavella fa l’olor de l’artesanal, d’allò manufacturat amb la intenció de desvetllar una veritat emmascarada, perquè la veritat sempre ho està. El teatre, avui, sembla trobar-se en un enforcall cada cop que ha d’enfrontar-se a la posada en escena d’un esdeveniment del passat, i ha de triar entre l’opció historicista i l’actualitzada. David Pintó escull una tercera via, que consisteix a crear un diàleg entre passat i present sense necessitat de forçar la transposició d’elements […]

Diu Xavier Fàbregas: «L’ésser que ha perdut la mare, que ha viscut en una condició marginal, és el que, segons Guimerà, està en una condició òptima per a dur a terme una idealització de l’amor i integrar-se plenament si troba algú amb qui compartir aquest ideal». El Jon de Sol solet s’adequa fil per randa a aquesta descripció i, de fet, forma part d’una llarga llista de personatges guimerians que s’hi adiuen. En Jon és marginat per la societat no per voluntat pròpia, sinó per les circumstàncies que l’han desposseït de totes les vituts a què les convencions socials atorguen la màxima importància Malgrat tot, Guimerà no estava massa interessat en el teatre social i posava a posar el focus […]

A mi no me escribió Tennessee Williams és un one-man-show que serpenteja entre diversos gèneres sense adscriure-se’n a cap. Roberto G. Alonso juga amb el transvestisme, el cabaret, el melodrama o la dansa per a explicar una conversió, o una transformació, o simplement el pas del temps. Una dona, ja gran, que ha estat abandonada doblement, pel banc que l’ha desnonat i per l’home que l’ha deixat, ja no té res, viu sota un pont envoltada només d’andròmines i alguns vestits que li permeten tornar a ficar-se a la pell de les dones que ha estat i que ja no podrà ser. La seva història ens l’explica amb subterfugis, mitjançant cançons populars (Yo no soy esa, Qué hace una chica […]