Xavi Pijoan

Des de la seva estrena l’any 2002, Last five years ha esdevingut un musical de culte arreu i forma ja part del repertori canònic del gènere. Ja és un d’aquells espectacles pels quals «s’hi ha de passar». La partitura té un aire Sondheim indiscutible que edulcoren les lletres sovint prosaiques de Jason Robert Brown. L’enrevessada estructura de la història, que circula per dos plans temporals diferents, el de la Cathy i el d’en Jamie, ho fan amb fluïdesa gràcies a una bona adaptació i una posada en escena sòbria i efectiva que l’espectador reb amb satisfacció. Anna Herebia i Marc Flynn volen a gran alçada tant quan les cançons s’acosten al jazz lleuger com quan ho fan a la balada […]

Veiem i escoltem els personatges a través d’una cortina transparent de plàstic. És una interferència, un obstacle per a la comunicació, perquè del què ens parla Hàbitat… és de la comunicació frustrada, de la incapacitat, malgrat tot, d’establir contacte real amb els altres, i de la paradoxa dramàtica a què ens enfrontem avui dia: en el moment en el qual la tecnologia més ha posat de la seva part per a connectar-nos, més difícil està essent la comunicació veritable. Roger Torns ha pensat la posada en escena a partir d’aquesta paradoxa i de les conseqüències funestes que ja comencen a definir el signe dels nostres temps. Un escenari encaixonat entre dues cortines on cinc personatges miren d’enregistrar amb avidesa tot […]

Èdip experimenta el pas de l’aparença a la manifestació de la realitat en el mateix sentit de la sabiduria dionisíaca que Nietzsche va assenyalar com a l’essència tràgica per a mostrar com l’allò real, latent darrere l’artifici, no és precisament «dolç per a l’home». Broggi planteja la història del Rei de Tebas com una història de des-ocultament, de revelació, del pas de la ignorància al coneixement (l’anagnòrisi aristotèlica), per mostrar-nos Èdip com aquell home que es busca a sí mateix i que s’entossudeix a donar llum a aquella veritat que poc a poc tots entreveuen. La feina de Manrique és convincent malgrat el to excessivament crispat en les escenes prèvies al reconeixement. A mesura que avança l’obra, els matisos en […]

És el moment teatral del que portem de temporada. Medea ja és una dona sense marit i sense pàtria, amb el que això suposa a la Grècia del segle V a. de C., visualitza allò que és a punt de fer, l’aberració que ja sap que cometrà. Lluís Pasqual i Emma Vilarasau han decidit escanyar l’instant i allargar-lo fins l’extenuació, i a pesar de tot, durant aquells segons interminables, els espectadors serem Medea, ens remourem incòmodes davant l’horror mentre lluitem per no sentir compassió per l’heroïna d’Eurípides i de Sèneca. I de Lope i de Carneille i de Calderón, perquè la tragèdia del dramaturg de Salamina no és un tractat psicològico-filosòfic, sinó, precisamnent, una tragèdia. Pasqual no es deixa endur […]

El piano és l’illa i és l’oceà que l’envolta, i aferrats a ell hi trobem en Caliban i l’Ariel enmig d’un remolí de verborrea arrauxada i incontenible que exerceix una força centríguga en l’espectador, que se sent atret cap al nucli de la tempesta d’aigua i de paraules a què l’estan sotmetent. Jordi Oriol, a partir de La Tempesta (Shakespeare) i La pesta (Camus) edifica un recital no sempre intel·ligible, perquè no cal i perquè el llenguatge -heus ací la paradoxa- no sempre ho és. La música de Carles Pedragosa, la il·luminació i l’espai escènic atorguen sentit a les paraules que etziba Caliban, i a la vegada, les rimes de Caliban converteixen el piano en una illa, l’illa dels aïllats, […]