Xavi Pijoan

Adaptar un clàssic és reconvencionalitzar-lo, és a dir, pormenoritzar quins són els nous contextos que han d’enmarcar-ne la seva representació, l’acomodament als nous codis i als nous públics, que són diferents d’aquells per als que fou escrita l’obra. Però també és tenir en compte la literatura que «ha dialogat» amb el clàssic al llarg del temps i n’hagi transformat necessàriament la seva recepció. Tot això és el que Els jocs florals de Canprosa traspua i grava (és més un desig que una constatació) amb lletres d’or a la història del teatre català per a fixar els passos a seguir a l’hora de dur a escena un clàssic. Jordi Prat i Coll (Liceistes i Cruzados, La fortuna de Sílvia) du aterme […]

El tòpic del «retrobament» ha estat a partir dels anys 80 un recurs que la ficció ha sovintejat com a catalitzador de problemes no resolts que convé (al dramaturg) que esclatin. Com passa amb qualsevol altre tòpic, el risc d’esdevenir refregit de situacions i tons massa gastats et fa caminar per la corda fluixa. Víctor Sánchez Rodríguez regateja els llocs comuns gràcies a la frescor que s’escola entre un text sense fisures amb dosis d’humor i drama que es complementen fins al final. I què és la frecor? La frescor és la Lara Salvador. Més enllà d’una vis còmica poc habitual, l’habilitat de la de Vinalesa per dominar el ritme a escena, carregar de significat les pauses i escometre els […]

La nostra mar, la mare mar com a origen de civilitzacions i cementiri del expulsats, dels que han de marxar de casa per a refugiar-se, per a sobreviure. Aquest és l’eix al voltant del qual gira l’última proposta de Dagoll Dagom en un muntatge sobri que fuig dels focs artificials i s’esforça a no vanalitzar la tragèdia. Una tragèdia nostra, com la Mediterrània. La història avança amb fermesa mitjançant als arranjaments de les cançons de Lluís Llach i les enormes coreografies d’Ariadna Peya. Corrandes d’exili, Abril de 1974 o Maremar sonen a capella i semblen provenir de segles enllà i d’haver navegat per a dir-nos quelcom important. L’ensamblatge és gairebé perfecte i les veus d’Anna Castells, Aina Sánchez i Elena […]

Podem referir-nos a Aquí com a monòleg extravagant (en el millor sentit de l’expressió). Un monòleg cubista, potser. Tres actrius interpreten, alhora, un mateix personatge, diferents arestes d’un mateix personatge, que permeten l’espectador l’accés a llocs recòndits d’aquesta noia que viatja de Santander a Nova York per casar-se, però que haurà de viure experiències properes a la mort i reviure els moments de soledat i vioilència a partir dels quals es pot resseguir part de la seva vida. La Grand Central Station esdevé escenari de la soledat, la confusió i la deshumanització, una mena de purgatori on la protagonista deixarà anar el devessall de pensaments desordenats, fragmenatris… necessaris per a entendre una mica més allò que ens envolta. Queralt Riera […]

La història d’aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d’una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d’una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l’actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m’atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d’ara endavant. N’hi ha més d’esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb […]