Xavi Pijoan

Quan més ens ha agradat Marilia Samper ha estat quan quan ha aconseguit desestabilitzar-nos a cops de teatre, sense concessions i sense el bonisme que, sovint, apareix i esdevé un llast insuperable per a molts muntatges. Pensem en Pulmons, Existeix, però encara no l’he trobat… En aquest casos, Samper es mostra incisiva i etziba garrotades a tort i a dret per mostrar-nos l’allò quotidià sense embuts per empènyer-nos a ser conscients que aquells a qui els passen coses a l’escenari podríem ser nosaltres. En definitiva, el millor teatre de Samper ens interpel·la i ens emociona a força de veritats amagades en les pauses i en direccions d’actors acuradíssimes que ens deixen l’ànima contracturada. L’alegria comença molt a la Samper. Una […]

En temps convulsos, la tendresa i la senzillesa de les coses petites esdevenen el bàlsam necessari per refugiar-nos i posar distància amb el soroll de les coses transcendentals. A la Sala Fènix potser també ho pensen i aquests dies recuperen tres espectacles del titellaire Jordi Bertran, quaranta anys de carrera que bé mereixen una repassada i una posada al dia. ¡Azúcar! dona vida a objectes quotidians que sovint fem servira la cuina: una sucrera, un llevataps, una ampolla, bombons… Dalí M. Blanch i Nelo Sebastián converteixen en realitat allò que molts hem sospitat alguna vegada, que els objectes tenen ànima, i xerren quan no els mirem. Res millor que una sucrera per reflexionar sobre les inseguretats i el narcicisme dels […]

Diu Xavier Albertí, director de l’obra, que el teatre de Lluïsa Cunillé exigeix una «sensibilitat ben afilada» a l’espectador, i Islàndia n’és una prova. En ella hi trobarem la majoria de les constants de la poètica de la dramaturga de Badalona. Un adolescent, que en la primera escena de l’obra, però, és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare alhora que fuig de la crisi econòmica islandesa. Ens trobem en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies. El primer preceptor de Cunillé, Sanchis Sinisterra, anomena teatralitat menor aquell teatre que tendeix a reduir els recursos i prioritza […]

(…) volem fer l’inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l’opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes i formes té escampada i espargida la nostra llengua (…) Mossèn Antoni Maria Alcover escriu això al seu Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit, i és escaient per entendre l’espectacle que Produccions de Ferro presenta aquests dies a La Seca amb dramatúrgia de Toni Gomila i interpretacions del mateix Gomila i Catalina Florit. El de Manacor és reincident a la sala del carrer Flassaders on hi ha fet tres estades per dir el seu Acorar, que ha esdevingut un fenomen que no hem de cansar-nos de recomanar si segueix girant. Peccatum és la posada en escena […]

La història de les germanes que es reuneixen per desvetllar un secret familiar que un cop desenterrat engega un procés de restitució de la identitat d’alguna d’elles o de totes elles, és un motiu literari recurrent i molt fructífer en la història de la ficció dels últims quatre segles. A Helena Tornero li agraden les històries que no ens arriben senseres, i per a tal cosa res millor que el terreny de l’autoficció, el material evanescent dels records i de la seva manipulació que, al final, és el que conforma les nostres vides. Entén el teatre com a reconstrucció gens innocent a partir de fragments dispersos, de filtracions de la memòria que reverberen incansablement fins que un descens als inferns […]