Xavi Pijoan

Juan Mayorga, autor de Himmelweg, reconeix tenir dubtes encara, anys després de l’escriptura de l’obra, en algun dels seus articles, de fins a quin punt tenim dret a recuperar una història, la de l’Holocaust, que hauria de ser irrepetible. Hi ha més preguntes, és clar: com es pot comunicar allò que sembla incomprensible? Què hi té a veure amb el teatre la «representació» que perpetra el comandant nazi del camp de concentració? Una delegada de la Creu Roja (delegat en el text) visita un poble que feien servir els nazis com a sala d’espera de camí a Auswitch. El Comandant del camp organitza una representació guionitzada per a donar la impressió de normalitat. La delegada haurà de redactar un informe […]

Què és el teatre necessari? Existeix? I per què ho és de necessari? El món no se’n surt. Cada vegada més, el títol del clàssic de Tony Judt és més una certesa que una elucubració. El poder, faci la cara que faci, tendeix a foragitar els intents de penetrar a la recerca d’alguna cosa més enllà de la part cosmètica i inofensiva de la realitat. Al poder li cal mantenir-ho tot embolcallat en aquest paper de cel·lofana que és el convencional. El teatre, com a mitjà d’expressió, té la capacitat de desvelar, de donar llum quan entén que el fet teatral es dóna en l’ull de l’espectador més que a l’escenari o al text. Llàtzer Garcia (La pols) escriu Els […]

Quan el teatre aconsegueix interpel·lar l’espectador fins a deixar-lo suspès en una pregunta que sempre ha temut que li fessin, amb tota probabilitat ho haurà aconseguit enfrontant-lo a la munió d’incerteses que envolten la v ida de cadascú de nosaltres. La capacitat per a denotar o donar forma a allò que ni la filosofia ni la psicologia ni el llenguatge han sabut posar nom no sovinteja, i per això quan succeeix, cal que li fem lloc a la memòria d’espectador, però també a la d’homes i dones, doncs és en nosaltres, en el públic, on es dóna l’experiència teatral. Què ho fa que Maria Estuard, reestrenada aquests dies al Lliure de Montjuïc, ho impregni tot de veritat, que deixi en […]

Bernard Slade vas escriure Same time, next year el 1978 i va estrenar-se el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn (que repetiria en la versió cinematogràfica al costat d’Alan Alda) i Charles Grodin. Dos amants es troben un dia a l’any al mateix hotel des de 1951 fins el 1975. Llàcer trasllada l’acció de Califòrnia a La Rioja i de mitjan segle XX a finals del mateix segle. Sovint es denosta el teatre comercial (entès com a teatre popular, per a tots els públics, o per a tots els tipus de públic) en nom d’una suposada intel·lectualitat que no fa si no confondre’s amb allò que fa referència a l’essència de l’experiència teatral, és a dir, dur la […]

Quan el teatre s’ecola en la vida quotidiana, en els seus moments menys heroics i més susceptibles de ser ocultats fins que l’oblit els converteixi en quelcom que va poder passar, o no, l’experiència de l’espectador deixa de ser eminentment contemplativa i esdevé una mena de tour de force amb un mateix que, amb poques excepcions, haurà de transformar-lo en algú altre. A La Flyhard no s’hi va a passar l’estona, cal estar disposat que et cantin les quaranta, a aguantar el xàfec i descobrir que allò que veus prefigura allò que t’ha passat, que et passa o que, potencialment, podria passar-te. La Flyhard té una personalitat, una visió de món, la qual cosa no està renyida amb la diversitat […]