Xavi Pijoan

En un moment de Blackface…, un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat. En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la […]

A 2021, el documental Breath, que Barranco va realitzar per parlar de les internes de Brians 1, va ser censurat pel buròcrates de torn que, probablement, no estan preparats per cedir la paraula a les dones, menys encara quan són dones que habiten els marges d’una societat dissenyada pels i per als homes. A partir […]

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l’expressió d’aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d’aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX. Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se […]

Hi ha muntatges dels que se n’ha dit tot abans de l’estrena, que, conscientment o no, prefiguren fins i tot la opinió que després serà expressada pel públic: és el cas de Jerusalem, del qual hem llegit, abans de veure’l, que seria una interpretació molt important de Pere Arquillué, una història amb un impacte equiparable al d’Incendis… Sigui quin sigui el resultat, aquestes còniques anunciades juguen a la contra perquè, en qualsevol cas, afebleixen el factor sorpresa. Efectivament, Arquillué és un Gall extraordinari, vigorós, ambigu… però ja ho sabíem, ja l’havíem vist. El Jerusalem de Manrique, però, és teatre que impregna, que no rellisca perquè s’arrapa a la pell a força de posada en escena fonda, valenta perquè no tem […]

Més enllà de l’atractiu del fenomen déja vu que a totes, en un moment o altre, ens ha cridat l’atenció, i més enllà que tingui, o no, una explicació científica, l’interessant de l’última proposta de la Perla 29 és la possibilitat d’observar uns personatges que, de sobte, són desestabilitzats i apartats d’allò convencional que acostuma a controlar el seu dia a dia. Permeta també al públic reflexionar al voltant del nostre curs vital com a fabricant de records i de com, cada cop més, som conscients que ho fem. Es fàcil que Sergi Belbel, que signa una posada en escena brillant, s’hagi identificat amb el doctor (Carles Martínez) com a encarregat de desestabilitzar uns actors i unes actrius que han […]