Xavi Pijoan

Zero en conducta ha passat de manera fugaç per Barcelona per a inaugurar la temporada a Sant Andreu. Quin bon presagi per al SAT! Com us ho explico… Una barreja de bunraku (l’art japonès de manegar titelles grans amb tres titellaires), dansa, mim, teatre (si és que la resta no ho és) per a preguntar-se coses al voltant dels titelles, de la seva ànima i, és clar, de la nostra. La companyia catalana sap posar el seu indiscutible virtuosisme al servei de la dramatúrgia i estalviar-se els efectismes de cara a la galeria. De sobte, l’espectador s’adona que no mira els titellaires, sinó el titella… bona senyal. El Nolan, el titella protagonista, cobra vida des del primer moment gràcies a […]

En un moment de Blackface…, un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat. En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la […]

A De l’amistat (2024), Las Huecas reflexionaven sobre la relació d’amistat entre elles mateixes a partir d’una autoficció que els permetia riure’s dels seus errors i posar en dubte les certeses que creiem tenir sobre la naturalesa de les relacions amoroses. Algo de amor complementa el muntatge anterior per a seguir donant voltes a la […]

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l’expressió d’aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d’aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX. Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se […]

Hi ha muntatges dels que se n’ha dit tot abans de l’estrena, que, conscientment o no, prefiguren fins i tot la opinió que després serà expressada pel públic: és el cas de Jerusalem, del qual hem llegit, abans de veure’l, que seria una interpretació molt important de Pere Arquillué, una història amb un impacte equiparable al d’Incendis… Sigui quin sigui el resultat, aquestes còniques anunciades juguen a la contra perquè, en qualsevol cas, afebleixen el factor sorpresa. Efectivament, Arquillué és un Gall extraordinari, vigorós, ambigu… però ja ho sabíem, ja l’havíem vist. El Jerusalem de Manrique, però, és teatre que impregna, que no rellisca perquè s’arrapa a la pell a força de posada en escena fonda, valenta perquè no tem […]