Xavi Pijoan

A mitja representació, un dels personatges etziba el següent als espectadors: «Per què som aquí veient la Companyia Hora (formada per discapacitats intel·lectuals) i a l’hora estem aniquilant aquesta part de la població?» Die 120 Tage von Sodom sembla bascular endavant i endarrere a partir d’aquest desafiament a les nostres conviccions i al benestar de la nostra consciència. Milo Rau escull Pasollini, pertanyent a diverses minories i aniquilat per no formar part de la «normalitat», com a canal per a parlar de l’abús de poder que les elits continuen pensant que tenen dret a exercir sobre els qui són susceptibles de ser anorreats per elles. El director suís utilitza elements metateatrals per a explorar la capacitat del teatre a l’hora de representar […]

Ho podem dir clarament ja a aquestes alçades. El teatre només és interessant quan incomoda, quan inocula l’ombra del dubte en l’espectador, sobre la seva identitat, les seves certeses. A La Villarroel aquests dies Pere Riera ha muntat un escenari amb públic a banda i banda, que suscita la dimensió voyeur de l’espectador i el converteix en testimoni d’una representació de la part més fosca de les relacions de parella. El text de Casanovas és un exercici d’equilibrisme per a mantenir la tensió entre allò que els persontages diuen i allò que decideixen no dir. Els moments en què Derqui i Marull troben el to, la intensitat és enorme, i el malestar en l’espectador toca sostre. S’imposa en algun moment, també, la impressió […]

Sovint el teatre mostra l’horror que irromp en la quotidianitat, però és menys habitual que l’angoixa, el depriment en formi part, sense espetec, com quelcom inherent a la vida dels personatges. A La reina de la bellesa de Leenane, el tedi ja ha esdevingut aversió (de la Maureen cap a la seva mare, del Ray cap a la mare de la Maureen; però també del Ray cap a la pròpia Maureen), i l’espectador té la sensació que el rebuig que es provoquen els uns als atres és immanent a l’esperit d’una societat, de Galway, de la Irlanda rural, del món. És rancúnia ancestral i, el que és pitjor, assumida fins al punt que s’expressa amb total desinhibició. Manrique pensa una […]

1. No conec el text de David Grieg, però tinc la impressió que la traducció d’Helena Tornero (omnipresent aquesta temporada a la cartellera barcelonina) és afinadíssima. La fluïdesa de la narració i la precisió lèxica així m’ho fan pensar  si més no. No conec el text, insisteixo, però la història que se’ns explica ens arriba amb desequilibris  i no per les cançons que saltegen la representació, sinó perquè és dubitativa a l’hora de posar el focus en la teòrica protagonista de la història, de qui l’espectador troba a faltar saber-ne més. 2. Quina experiència més potent quan el teatre es decideix a representar, no només la vida d’algú  sinó les vides que aquest algú podria haver dut a terme, quan […]

Reconstitution conta la història d’un fracàs anunciat, conegut a la bestreta. La peça que Rambert ha escrit per encàrrec de Véronique Dahuron camina per on també ho fa La recherche… proustiana, a la busca d’una sensació primigènia, però des d’un cos envellit i una vida a les espatlles. Un viatge que ha de ser necessàriament infructuós perquè és incompatible amb l’experiència vital. La parella protagonista se cita en un espai que han llogat per a reproduir les circumstàncies del primer encontre, i Rambert imagina una escenografia freda, que recorda un quiròfan, buit de sentimentalisme. El teatre i els seus elements constitutius es fan present, els fan presents els personatges, no se n’amaguen, perquè el fet teatral serà, en última instància, […]