Xavi Pijoan

Coincideixen a la cartellera teatral barcelonina alguns muntatges que reivindiquen el pes de la dona en la construcció social i els obstacles amb què es troben. I per a fer-ho, fan presents la figura de dones silenciades invisibilitzades per una Història escrita per homes, per nosaltres, els homes. A Barbes de balena, les seves creadores fan un exercici de memòria per a rescatar les seves avantpassades de la foscor en què l’estructura patriarcal les ha deixat oblidades. Explicar les seves vides com un acte de justícia per a rescabalar el greuge i dur al present les dones a qui se’ls ha negat el seu record és un gest necessari que el teatre, entès com a assemblea ciutadana no ha de […]

Zero en conducta ha passat de manera fugaç per Barcelona per a inaugurar la temporada a Sant Andreu. Quin bon presagi per al SAT! Com us ho explico… Una barreja de bunraku (l’art japonès de manegar titelles grans amb tres titellaires), dansa, mim, teatre (si és que la resta no ho és) per a preguntar-se coses al voltant dels titelles, de la seva ànima i, és clar, de la nostra. La companyia catalana sap posar el seu indiscutible virtuosisme al servei de la dramatúrgia i estalviar-se els efectismes de cara a la galeria. De sobte, l’espectador s’adona que no mira els titellaires, sinó el titella… bona senyal. El Nolan, el titella protagonista, cobra vida des del primer moment gràcies a […]

En un moment de Blackface…, un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat. En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la […]

El nom volgut és un text de Pau Coya, autor de Pols de diamant, que hem pogut veure aquest mateix inici de temporada teatral a Barcelona. Ens parla sobre la identitat de gènere i sobre les dificultats amb què la societat ho afronta, de vegades per prejudicis anquilosats des de fa segles, de vegades per […]

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l’expressió d’aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d’aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX. Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se […]