Xavi Pijoan

S’entreveuen connexions entre Les oblidades i Omplint el buit, dos textos de Lara Díez que gairebé (o sense el gairebé) han conviscut a la cartellera barcelonina aquesta primavera. Tinc la sensació que més enllà del que ja s’ha dit al voltant d’aquesta mena de díptic sobre el sentit de la vida i la incapacitat per a treure’n l’entrellat, hi ha també una mena de tractat sobre l’espera que recorda allò que va dir no recordo qui quan es referia a la vida com a broma pesada en espera d’alguna altra cosa que no sabem què és. o potser de res més, vés a saber. Aquesta segona part del díptic (parlo sense saber si ha estat pensat així) posa l’ènfasi en […]

Massa sovint la ficció recorre a un fet enginyós, conegut, significatiu… que suporti el pes de l’obra. En aquest cas, el text de Zweig és el bastiment idoni per a sustentar el muntatge de l’Iván Morales. El director català escull atorgar al tema com a focus i interès principal de La partida… Morales no es mou en el seu hàbitat natural, que acostuma a ser el del risc formal, on el com és més important que el què. Dóna la impressió que el director, o fins i tot Zweig, hagin vacil·lat en algun moment a l’hora de cedir el protagonisme a un o altre personatge. Se’ns parla de les monomanies a les primeres escenes, i després ens n’oblidem per a […]

El texto de Alberto Conejero está recubierta por una capa espesísima (en el mejor sentido) de thriller que concentra en sí misma lo bueno y lo menos bueno de la propuesta. El armazón es inquebrantable e incluye todos los elementos de género que apuntalan aún más, si cabe, la estructura de Todas las noches…: fantasma, misterio, femme fatal… El mayor interés recae, sin embargo, en la tensión que sobrevuela la representación entre el silencio que ha escogido Samuel como modo de vida, y la obligación de romperlo que irrumpe en un momento dado. La emoción surge en los instantes en que ese silencio empieza a resquebrajarse y las palabras hacen su aparición. El equilibrio entre el peso de la trama […]

Lara Díez Quintanilla ho ha tornat a fer. Si ja ens va enlluernar Herència abandonada, al Tantarantana, fa pocs mesos, ara a La Gleva hi podem veure un espectacle sobre aquesta broma pesada que anomenem vida, sobre com omplir el temps d’espera entre el naixement i la mort, o més ben dit, sobre si és possible o no omplir-lo. És un text sobre l’espera, sobre l’estupefacció amb què assumim la nostra existència. Marta Aran aposta per una posada en escena vigorosa en què l’audiovisual permet el joc dimensional. Ja fa temps que el teatre, la ficció, de fet, parla sempre de la possibilitat de fer teatre, de narrar. Potser és el teatre allò que pot omplir el buit. Autora i […]

Atenció! Orsini ha petat el/al TNC. El surrealisme s’ha citat amb l’adotzenada cartellera barcelonina per a desafiar els codis preestablerts que tan segurs fan sentir-nos gairebé sempre. Aleix Aguilà ha obert un forat, com aquells de què parlava Breton, que posa en relació elements aparentment distants, conceptualment i en el temps. La realitat entesa com a criptograma que cal desxifrar mitjançant claus que només podrem trobar en les interseccions, en l’allò difús. Aquest túnel en el temps, o vés a saber en quina altra dimensió, és una atmosfera onírica, de fet, sembla que els figurants del Guillem Tell que es representava al Liceu el 1893, somiïn el 2 d’octubre de 2017. Potser afinaríem més si parléssim de premonició: els protagonistes […]