A Memòria hi conviuen diverses memòries: la de la filla, la de la mare, la d’un país i la dels espectadors. L’Anna Gonzalvo, que també n’és l’intèrpret, és qui signa la dramatúrgia a partir de la seva pròpia experiència i la de la seva família. El muntatge, dirigit per l’Aleix Fauró, té un eix vertebrador clar que és el viatge: el que va fer la mare fa molts anys, de l’Argentina a Espanya, i el que fa en el present la filla d’Espanya a l’Argentina. És en la intersecció entre els dos viatges (que fa possible el teatre), en el fet d’haver-la sabut fer present, on es troba l’emoció i l’encert de la proposta de Gonzalvo.
La feina de moviment de l’actriu (dissenyada per l’Oriol Pla) és brillant a l’hora de fer presents la resta de personatges a través de la mirada i el cos de la pròpia protagonista. Quan el moviment es torna, gairebé, coreografia, la representació assoleix moments d’expressivitat poètica tan emocionants…
Com tots els viatges, aquest també nés un d’interior, a la cerca d’una identitat que també té a veure amb el patiment dels teus pares, dels teus avis i del teu poble, i de les dones, de les dones desposseïdes de la seva identitat, oblidades pels homes, pels governs successius i per la memòria que s’entesten a preservar. El viatge de la filla també cerca la manera de recuperar aquesta memòria col·lectiva.
Memòria és un dels grans muntatges del que portem de temporada teatral. L’experiència per a l’espectador és rellevant i, és clar, quan el teatre aconsegueix travessar l’epidermis de l’emotiu, apareix el trasbals, l’estremiment i la commoció, i ens ho gravem a la memòria.