A l’escenari de l’Akademia hi veiem un artista que mira i que, per tant, també és espectador. Mira des de la desesperació però també des de l’esperança. El que mira són quadres de Rothko, d’un vermell intens, quadres que expressen drama. Però, de fet, l’autèntic drama et transmet la mirada de Lluís Soler (Rothko). El Red de Logan, en versió de Guido Torlonia, no és, però, un estudi de l’obra del pintor d’origen rus, sinó un apropament a l’artista, a qui enfronta amb els seus dimonis i amb les seves contradiccions: la necessitat de ser comprès com a artista i el rebuig de les convencions més acomodatícies per al públic.
El muntatge de Torlonia imagina un “taller de l’artista” que fa pensar en un búnquer, i que pot ser el reflex de Rothko definitivament tancat en sí mateix, refractari als estímuls de l’exterior. La posada en escena estableix una mena de coreografia que posa en primer terme la relació dialèctica entre els dos personatges (professor i alumne), experiència i joventut, vermell i negre.
La feina de Torlonia evita que el resultat final acabi essent massa discursiu. Les projeccions de les pintures, la gestualitat dels personatges (grans interpretacions de Soler i Vilajossana) i, especialment, les mirades i els silencis atorguen una dimensió i un dinamisme que manca al text de Logan.
«Què veus», pregunta Rothko a Ken, amb la desesperació de qui potser ja no està massa segur de què s’hi veu, de què s’hi ha de veure…