Xavi Pijoan

El tango és aquell ball que sembla que dibuixi quan traça la seva coreografia, igual que la vida. Sembla que dibuixi meandres imbricats com les relacions humanes, com el dia a dia. I Santos Discépolo és un dels lletristes més representatius del tango clàssic, però d’un tango que decideix sobrepassar l’esfera íntima per a construir històries que no defugen el vessant més social i de resistència a les idees reaccionàries que dominaven l’Argentina de la primera meitat de segle. David Bo Fa servir la figura de Discépolo per reprendre un debat etern, el de la funció, o no, que ha de dur a terme l’art en la societat. Una de les tres protagonistes de l’obra té Discépolo com a referència […]

Com s’afronta un nou muntatge d’un clàssic tan impepinable com aquest? Més encara, quan la partitura de Leonard Bernstein o les coreografies de Jerome Robbins formen part del cànon de la cultura popular occidental, i han estat, i són, referents inevitables per al gènere des de fa 60 anys. No només això, la pel·lícula que el 1961 va dirigir Robert Wise està completament interioritzat en l’inconscient col·lectiu d’uns espectadors, que, irremeiablement, la faran servir com a metre de platí irídic a l’hora de valorar qualsevol nova versió. Federico Barrios (director d’escena i adaptador de les coreos) treballa a partir de la recuperació de les coreografies i el llibret original, per tant, li toca enfrontar-se amb l’orde de fans irredempts, que […]

Paula Ransenberg posa el cos i el cedeix a un grup de diverses i hipotètiques partenaires d’en Harry (transsumpte de Harry Houdini), el mag que ha desaparegut, però que no ha tornat a aparèixer. Aquest és l’interessant punt de partida de Para mi sós hermosa, que, amb molta habilitat narrativa, llença la pregunta: què fer a partir d’ara? Les set dones que interpreta Rosenberg s’han quedat soles a uns fira de varietats, abandonades per un mag que mai les havia tractat d’igual a igual. Tot i que la història mereix ser més desenvolupada, Rosenberg fa de tot: desplegament de veus, d’idiomes, de cares, toca l’acordió, canta… Tot amb la intenció d’expressar el desassossec d’aquestes dones, que són moltes i són […]

L’empresa de Carme Portaceli és ambiciosa, molt. Sempre ho és adaptar una novel·la per al teatre, però fer-ho amb una de Virginia Woolf és un doble salt mortal, si entenem que l’anècdota queda en un segon o un tercer pla, que exerceix la funció de bastida per a sustentar un projecte que té més a veure amb una recerca sobre les possibilitats de la literatura per a acostar-se a la realitat mitjançant l’estil, el monòleg interior i la multiplicitat de veus. La Mrs Dalloway que podem veure aquesta tardor al TNC té Blanca Portillo com a mascaró de proa, que pinta una Clarissa Dalloway continguda, amb una enorme capacitat de ser-hi fins i tot quan desapareix i deixa que altres […]

Thomas Ostermeier mira sempre d’arrapar, tant com sigui possible, els seus muntatges al present, no deslligar-los de la realitat immediata ni del context del públic potencial. Retour à Reims no és una excepció. El text de Didier Eribon parteix de l’anècdota personal per a preguntar-se què ha fet que els qui fa quaranta anys votaven els comunistes, votin ara el Front National. La proposta d’Ostermeier té dues parts ben diferenciades. S’endú la història d’Eribon a un estudi de gravació on el director del documental (Cédric Eeckhout) dirigeix una actriu (Irène Jacob) a l’hora de posar veu a les imatges ja enregistrades. És una hora, aparentment anodina, ja que les paraules afegides a les imatges no aporten res, i el personatge […]