Xavi Pijoan

  Cuzco ha pasado como una exhalación por Barcelona: en la sociedad de la inmediatez todo ha de ser sustituído casi antes de nacer, pero ello no ha podido evitar que Wichita Co, que ya habían traído al Tantarantana su gran Nosotros no nos mataremos con pistolas, haya dejado huella en el barrio de Sant Antoni. Y lo ha hecho a golpes de texto, a golpes de Víctor Sánchez Rodrigo, que le tiene tomado el pulso narrativo a las historias sobre la desorientación millenial en un siglo XXI que ya no lleva pañales y que empieza a pedir explicaciones a sus habitantes. No hay atisbo de clichés ni de lugares comunes, y sí, en cambio, de un afán insobornable por […]

Coincideixen a la cartellera teatral barcelonina alguns muntatges que reivindiquen el pes de la dona en la construcció social i els obstacles amb què es troben. I per a fer-ho, fan presents la figura de dones silenciades invisibilitzades per una Història escrita per homes, per nosaltres, els homes. A Barbes de balena, les seves creadores fan un exercici de memòria per a rescatar les seves avantpassades de la foscor en què l’estructura patriarcal les ha deixat oblidades. Explicar les seves vides com un acte de justícia per a rescabalar el greuge i dur al present les dones a qui se’ls ha negat el seu record és un gest necessari que el teatre, entès com a assemblea ciutadana no ha de […]

Zero en conducta ha passat de manera fugaç per Barcelona per a inaugurar la temporada a Sant Andreu. Quin bon presagi per al SAT! Com us ho explico… Una barreja de bunraku (l’art japonès de manegar titelles grans amb tres titellaires), dansa, mim, teatre (si és que la resta no ho és) per a preguntar-se coses al voltant dels titelles, de la seva ànima i, és clar, de la nostra. La companyia catalana sap posar el seu indiscutible virtuosisme al servei de la dramatúrgia i estalviar-se els efectismes de cara a la galeria. De sobte, l’espectador s’adona que no mira els titellaires, sinó el titella… bona senyal. El Nolan, el titella protagonista, cobra vida des del primer moment gràcies a la […]

En un moment de Blackface…, un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat. En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la […]

Un text nou de Lluïsa Cunillé és, i ho hauria de ser més, un esdeveniment important. En una obra tan prolífica i de tant pes com ho és la de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres o Islàndia s’hi poden resseguir els elements que conformen una poètica personal i complexa escènica de Xavier que també és […]