Xavi Pijoan

Com un crit que surt de sota terra, de les entranyes de la terra, perquè és on s’enterra la memòria i les històries que la conformen. Bruels és una cerca en la memòria d’Oriol Morales i en la dels quatre protagonistes, amb la intenció de ser compartida amb la comunitat, els conciutadans, el públic. Uns records, sovint, manufacturats, fets a mida, segons la conveniència de cadascú. Morales, fidel a la idea de memòria i de teatre com experiències col·lectives que s’entrellacen irremissiblement, decideix que la història principal sigui explicada a quatre veus i amb l’ajut del video directe i amb maquetes. Les veus no entren en conflicte entre elles, no hi ha diferents punts de vista. El discurs de cadascun […]

L’empresa és ambiciosa: trobar el nexe entre claqué i música electrònica d’arrel rithm&blues hiphopera és complicat. Entre d’altres coses, perquè el claqué és un art de la primera meitat del segle XX que, si més no, des del punt de vista comercial, no ha tingut continuïtat, no hi ha estrelles mainstream del claqué, per la qual cosa, les referències segueixen essent Fred Astaire, Gene Kelly, Cyd Charisse o Ginger Rogers. Sights-Extended posa en joc dos elements, en aparença, incompatibles i tan allunyats com ho són el claqué i el hip hop, i en aquesta mena d’intromissió de l’un en l’altre és on es desenvolupa la proposta d’Estefanía Porqueras, que dissenya i dirigeix l’espectacle. L’espectador assisteix a un procés d’ensambladura que […]

El teatre no-convencional acostuma a projectar la mirada endavant, a la busca de quelcom inèdit, d’una transformació que trenca amb allò que fa la seva generació per a construir una cosa “original”. La mirada d’Angélica Liddel, en canvi, és enrere, cap a un moment primordial en què el teatre era un rite, una recerca de l’invisible capaç de crear l’espai necessari per a que es doni la revelació. El monòleg inicial de la protagonista (un transsumpte de la Liddel, o la pròpia Liddel) és una seguiriya apoteòsica, abismal que, amb tota la gesticulació i l’actitud d’una cantaora, esdevé un lament arrencat del moll de l’os, on ha estat incrustat tant i tant de temps. El flamenc serà present durant l’hora […]

Els trucs que Hausson ha dissenyat per al seu últim espectacle són inapel·lables, tan de prop com és possible fer-ho. Cartes que se submergeixen en la baralla, que desapareixen i es confonen entre la multitud, però que són rescatades, per art de màgia, pel gran mag de l’escena barcelonina. En alguns dels trucs, es tapa els ulls Hausson, i l’espectador té la sensació que el mag se’n surt en el terreny de l’impossible. Els que assistim als espectacles de màgia amb ulls de nen i no amb mirada escrutadora gaudim i se’ns escapen els aplaudiments mentre ens mirem els uns als altres amb cara de «ualllla». La qualitat dels trucs no està ben acompanyada per la part més narrativa del […]

La premissa és tan succinta com inquietant: preferim ser feliços o saber la veritat? Buf… És terrible perquè l’una exclou l’altra: som feliços només en la ignorància i desgraciats en la veritat. Marc Artigau s’endinsa en un mon tan enfangat com el de la memòria des del concepte de resurrecció, de la reaparició, en forma d’intel·ligència artificial, de persones desaparegudes. Els personatges d’Una habitació buida tenen la possibilitat d’omplir-la amb els seus fantasmes, amb allò que no han pogut viure; potser tal i com ho fem tots quan acudim a la ficció per emplenar els buits de la nostra experiència vital. Tres històries s’entrecreuen en aquest joc d’autoengany, de vegades amb un to massa ingenu i no sempre ben resolt […]