Xavi Pijoan

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l’expressió d’aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d’aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX. Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se succeixin […]

Hi ha muntatges dels que se n’ha dit tot abans de l’estrena, que, conscientment o no, prefiguren fins i tot la opinió que després serà expressada pel públic: és el cas de Jerusalem, del qual hem llegit, abans de veure’l, que seria una interpretació molt important de Pere Arquillué, una història amb un impacte equiparable al d’Incendis… Sigui quin sigui el resultat, aquestes còniques anunciades juguen a la contra perquè, en qualsevol cas, afebleixen el factor sorpresa. Efectivament, Arquillué és un Gall extraordinari, vigorós, ambigu… però ja ho sabíem, ja l’havíem vist. El Jerusalem de Manrique, però, és teatre que impregna, que no rellisca perquè s’arrapa a la pell a força de posada en escena fonda, valenta perquè no tem les pauses […]

Més enllà de l’atractiu del fenomen déja vu que a totes, en un moment o altre, ens ha cridat l’atenció, i més enllà que tingui, o no, una explicació científica, l’interessant de l’última proposta de la Perla 29 és la possibilitat d’observar uns personatges que, de sobte, són desestabilitzats i apartats d’allò convencional que acostuma a controlar el seu dia a dia. Permeta també al públic reflexionar al voltant del nostre curs vital com a fabricant de records i de com, cada cop més, som conscients que ho fem. Es fàcil que Sergi Belbel, que signa una posada en escena brillant, s’hagi identificat amb el doctor (Carles Martínez) com a encarregat de desestabilitzar uns actors i unes actrius que han d’abandonar […]

S’entreveuen connexions entre Les oblidades i Omplint el buit, dos textos de Lara Díez que gairebé (o sense el gairebé) han conviscut a la cartellera barcelonina aquesta primavera. Tinc la sensació que més enllà del que ja s’ha dit al voltant d’aquesta mena de díptic sobre el sentit de la vida i la incapacitat per a treure’n l’entrellat, hi ha també una mena de tractat sobre l’espera que recorda allò que va dir no recordo qui quan es referia a la vida com a broma pesada en espera d’alguna altra cosa que no sabem què és. o potser de res més, vés a saber. Aquesta segona part del díptic (parlo sense saber si ha estat pensat així) posa l’ènfasi en […]

Massa sovint la ficció recorre a un fet enginyós, conegut, significatiu… que suporti el pes de l’obra. En aquest cas, el text de Zweig és el bastiment idoni per a sustentar el muntatge de l’Iván Morales. El director català escull atorgar al tema com a focus i interès principal de La partida… Morales no es mou en el seu hàbitat natural, que acostuma a ser el del risc formal, on el com és més important que el què. Dóna la impressió que el director, o fins i tot Zweig, hagin vacil·lat en algun moment a l’hora de cedir el protagonisme a un o altre personatge. Se’ns parla de les monomanies a les primeres escenes, i després ens n’oblidem per a parlar dels […]