A aquestes alçades, el teatre epistolar s’hauria d’entendre ja com un subgènere. No sabem massa bé com va sorgir, però en ocasions dóna la sensació que és fruit de la recerca d’una producció còmoda, i sobretot rendible. La idea és agafar un text més o menys emotiu o potent (en general, adaptat d’una novel·la, també epistolar), un parell d’actors solvents i una escenografia mínima. La direcció sovint també acostuma a ser mínima, ja que ni hi ha canvis d’escena, ni grans moviments, ni accions dramàtiques massa clares… La paraula és el més important, encara que sigui una paraula escrita per ser llegida més que per ser escoltada. Dins d’aquesta tradició tenim muntatges més o menys coneguts, com el de Cartes […]
Carles Armengol Gili
814 Recomendaciones