Carles Armengol Gili

Més que una obra és un concert. Més que un espectacle és un esdeveniment, un moment únic i catàrtic entre intèrpret i públic. És una nit per recordar, per compartir i, sobretot, per gaudir al màxim. Tot i que està pensada com a funció única, El intérprete té vida per temps. És un muntatge que emociona, que es comenta, que es recomana… El intérprete és molt més que una representació; és una trobada entre amics, una festa a la que tothom vol ser-hi convidat. I davant d’aquesta festa, però darrera de l’intèrpret, hi tenim a Asier Etxeandia, un artista que actua, canta i balla amb una naturalitat i una energia desmesurades. És una bèstia que s’ho menja tot i que […]

La televisió ens ha acostumat en els darrers anys al «collage» visual, a aquesta mena de barreja d’elements diversos que junts acaben creant una realitat diferent i distorsionada. En el camp del teatre, però, el grup The Chanclettes ja va començar a utilitzar aquest recurs en els noranta per acabar convertint-lo en espectacle. Anys després, el grup Transtorners segueix en la línia… però hi afegeix el seu estil propi i aconsegueix crear històries amb continuïtat i no només esquetxos. És un «rizar el rizo» que funciona, i sorprèn, sobretot per la tècnica de tots els membres del grup, l’entusiasme, la originalitat de l’estètica i la perfecta execució de tot plegat. Transfusión és un pas més en la tècnica del «túrmix-playback», […]

Barcelona és una obra que arrossega al públic, el sacceja quan i com vol, i el commou de principi a fi. Formalment, està plena de trucs, recursos de la vella escola, trampes… però què més dóna si el resultat acaba deixant el públic rendit als seus peus. Potser m’hagués agradat una estructura més arriscada, o uns girs menys autocomplaents… però què més dóna si durant gairebé tres hores ens endinsem a la casa de la família Vila, vivim amb ells, compartim les seves pors i ens espantem junts de les mateixes bombes. Què més dóna si alguns personatges resulten forçats o algunes situacions un xic inversemblants…   Res importa en una obra monumental com aquesta. Res importa si darrera hi […]

Aquest no és un espectacle convencional. És un muntatge creat a base de records, de sentiments, d’idees, de fragments… Com tots els muntatges d’aquesta mena pot resultar irregular, però el conjunt funciona i deixa un bon regust de boca. Tant és si t’has perdut alguns d’aquests records (un crític va dir que per gaudir plenament de l’obra calia tenir més de 45 anys) o si hi  ha referències massa concretes, perquè n’hi ha tantes que al final tothom pot trobar-hi la seva. Tothom pot trobar la seva Barcelona particular enmig de tantes i tantes Barcelones possibles. Un altre encert d’aquesta creació de Joan Ollé és la barreja de gags amb escenes musicals. Així, trobem cançons ja gairebé oblidades, o fins […]

Adaptar un relat literari al llenguatge teatral és sempre arriscat i difícil, però si a més es tracta d’un relat d’estil refistolat, basat en els jocs que proporciona el llenguatge i amb un imaginari molt particular… llavors la cosa es complica. Aquest és el cas de Redaliz, que acaba naufragant per voler posar en un escenari allò que potser no hauria d’haver sortit de les pàgines d’un llibre. Tot i així, l’esforç és considerable i la professionalitat de tots els que hi intervenen és de mèrit. L’escenografia és imaginativa i proporciona moments de gran bellesa estètica; les interpretacions són esforçades i requereixen d’una concentració i d’una exigència física notables; la direcció intenta suplir allò que el text no pot donar, […]