Recomendaciones

Conscient de les opinions totalment oposades que havia suscitat aquesta obra entre la gent que l’havia vist, em vaig disposar a anar al Romea a buscar la meva. Així doncs, malgrat pertànyer al grup de persones que no acaben d’estar convençudes amb l’adaptació de Mario Gas, penso que si una obra aconsegueix aquesta disparitat d’opinions és que alguna cosa bona té. Sens dubte, el text de Rodolf Sirera és una interessant reflexió al voltant de la interpretació teatral i el poder narrada en clau de thriller. Segurament, l’espectador actual ja no troba la història tan innovadora com la podien trobar als anys 70, moment en què va ser escrita l’obra, ja que aquest ha vist múltiples peces teatrals i cinematogràfiques […]

11 minuts d’obra i una dotzena d’espectadors tancats dins la caixa construïda a la plaça Margarida Xirgu. L’espai de (remor) reprodueix una cel·la de la presó de Palma de Mallorca i és d’un realisme esfereïdor: no sols acompanyem els ballarins a pocs pams, sinó que la primera filera d’espectadors és qui s’encarrega d’il·luminar-los amb petits lots, llanternes d’il·luminació freda que ens converteixen en voyeurs. La sensació és doble: d’una banda, l’esclat lleuger i energètic vinculat a la força dels moviments dels ballarins i al fet que ens adonem que dansen l’encontre que s’imaginen amb l’amant, els seus desigs reprimits, el fons del cap que els allibera de l’entorn; de l’altre, l’ofec claustrofòbic de l’espectador dins un espai desolador i mínim. […]

Aquesta adaptació escènica de la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman és una mostra de teatre introspectiu no fàcil de digerir per tots els tipus de públics. Un cop aclarit aquest punt, cal dir que hi ha una aposta ambiciosa, i ben portada, per dotar l’obra d’un espai escènic amb personalitat, gràcies a l’habil joc de l’audiovisual i les textures. Aquestes vesteixen el text juntament amb l’efectiva direcció de Magda Puyo, que es troba en tot moment recolzada per unes bones interpretacions de la Mònica López i la Marta Marco, les quals fan creïble la simbiosi dels seus personatges. Tot i això, les diferents escenes es mostren de forma irregular, anant de menys a més, fet que juga a favor de l’obra […]

El butoh és la dansa contemporània japonesa. Sorgida com a reacció als horrors de la Segona Guerra Mundial i l’escàndol atòmic de Hiroshima i Nagasaki, neix influïda per l’estètica expressionista alemanya i se separa del llenguatge altament ritual i codificat de l’escena japonesa tradicional (el Noh i el Kabuki). En present, de forma natural, el butoh converteix el cos en una sensitiva i receptiva fulla al vent que acaba arrossegada per un rierol. El cos del ballarí és com un full de paper fi: el més mínim corrent d’aire el mou, tot hi deixa empremta, tot el marca i, per tant, no balla en un lloc, balla el lloc, es transforma en un element més de l’espai, en una d’aquelles […]

Imatges gelades, títol perfecte, moments aturats que són fotografies dels membres d’una família desestructurada. Mare soltera maltractada per la vida i per ella mateixa que funciona a base d’odi. És infermera i aguanta els torns a base de pastilles i la solitud a base de sexe amb desconeguts. La filla marxa de casa als setze anys, per tornar derrotada, sola i amb una criatura… i més històries. Magnífica posada en escena i il·luminació que accentuen la incomunicació. Gran treball de direcció d’Alícia Gorina amb actors fantàstics. Recomanable, imprescindible. A l’Espai Lliure. No us la perdeu. LLEGIR MÉS

Dinàmica, divertida, reflexiva i original serien per mi els adjectius que millor defenirien aquesta obra de la Cristina Clemente, que un cop més arriba de la mà dels infalibles nois de la Sala Flyhard (Smiley, Litus, El rei borni). Així doncs, es tracta de teatre contemporani de qualitat que barreja eficaçment el tema de les xarxes socials i el món dels sentiments, tot relatat a temps real a través de la realització d’un programa radiofònic nocturn. L’encert de Clemente és l’hàbil fusió d’aquestes dues plataformes de comunicació i la seva subtilitat a l’hora d’exposar els temes, que acaba per convertir-se en part de la pròpia història. D’altra banda, el text és traslladat a escena amb una direcció molt dinàmica que […]

A quin futur està destinada la joventut europea? Segons la teoria d’ahir dimarts a Utopies, malgrat que estan “preparadíssims”, els joves no tenen futur. Segons la constatació pràctica davant les tres obres, el tenen molt negre si la preparació és la que es detecta en aquests treballs: 180 minuts interminables de declaracions de bona fe d’una ingenuïtat aclaparadora, trivials, pamfletàries. D’acord que cal qüestionar moltes coses. En alguns casos seria justificable fins i tot l’odi, però, malgrat que el confessen, odien o ho diuen? Anar contra el sistema amb el discurset pagat pel Grec més aviat legitima la retòrica que es diu no acceptar. Aquest escenari no és el millor lloc per oferir tallers, i si els hi regalen que […]

Madama Butterfly és una òpera sempre recomanable i que omple d’emoció les nits d’estiu de Barcelona. Si us podeu escapar a veure-la, no us ho perdeu. Producció mínimalista, orquestra excel.lent, molt bona interpretació i veus fantàstiques… Una gran opció per sortir de nit aquest juliol a Barcelona. Entrant en els detalls, la producció que ens presenta el Liceu és la mateixa que el darrer cop, en la línia de l’aprofitament al que ens té acostumats. És una producció sòbria a l’hora que prou efectista i estèticament impecable que acompanya mot be la obra. Només peca d’una il.luminació que no està a l’alçada, massa gris i tènue, que desmereix en alguns moments el gran treball interpretatiu dels cantants (el pitjor potser […]

Espectacle humil, que posa la figura de l’espectador al centre de l’activitat artística. Perquè el Cinema a dues mans plantejat al teatre Almeria pel pianista Xavier Torras i el guionista de cinema Sergio G. Sánchez ha estat una conversa sobre la passió compartida per la música de cinema com a fil dramàtic i com a magdalena proustiana. Com deia Sánchez, la música de cinema és una màquina del temps. Quan és bona, només tornar a sentir-la no sols ens porta la pel·lícula a la memòria sinó, sobretot, la memòria a la nostra pròpia vida llavors que la sentíem per primera vegada. Torras i Sánchez semblaven un parell de fanzineros entusiastes, els sentíem parlar i volíem que ens convidessin a casa. […]

Agafem una coctelera. A dintre hi posem tot el que ens agrada: bon teatre, zapping televisiu, anar de copes, Shakespeare, jeure a un sofà, xerrar amb gent, compartir coses a les xarxes socials… i la barreja, mesclada, no agitada, la servim a la Sala Fabià Puigserver, durant sis hores i en neerlandés. El resultat és un combinat excitant, afrodisíac, amb un sabor sorpresiu i una tremenda capacitat addictiva. Les #RomanTragedies de Shakespeare, revisades i dirigides per un magistral Ivo van Hove, són d’aquell tipus d’espectacle que et renova la fe en el teatre i et fa aplaudir fins a desgastar les mans, donant gràcies al Grec, a Déu o a qui sigui, per haver-les portat a Barcelona. El que hem […]

El Mag Marin presenta aquesta setmana l’espectacle Broadway al Teatre «El Rei de la Màgia» conjuntament amb la seva germana. La funció arrenca a ritme de Michael Bublé amb un truc de màgia a primer cop d’ull senzill, a tres metres de l’escenari, però a la vegada molt impactant. L’obra s’ensenya al revés, és a dir, primer veus el número final i desprès vas descobrint tota la resta. No us vull desvelar els trucs, la funció va in crescendo notablement, però si us puc dir que el temps passa volant (és una hora d’espectacle) i el Mag, tot i ser un noi jove, aconsegueix sorprendre amb els seus números de màgia. Utilitza efectes visuals, llums i música per crear ambients […]

Ya hace unos años que el teatro argentino aterrizó en nuestra ciudad de la mano, principalmente, de Javier Daulte, entre otros autores y directores, causando un gran impacto y entusiasmando por su realismo, ritmo y sentido del humor. Después de tanto tiempo, El loco y la camisa demuestra que este innovador y fresco savoir-faire bonaerense llegó para quedarse. Tanto el texto como la puesta en escena de Nelson Valente destilan una ternura y un dolor tan auténtico que asusta. Jugando con ideas clásicas como la del loco que dice verdades, presenciamos una hiperrealista sucesión de momentos cotidianos de una familia que nos hará reír y llorar como si fuera la nuestra, y nos dejará pretéritos con un final emocionalmente apoteósico.

A Nadie Sabe Nada els carismàtics Cano i Fesser ens demostren que són uns amfitrions de primera. Trenta anys de complicitat són la porta d’entrada a l’univers, tan únic com hilarant, que els ha convertit en un dels referents principals de l’escena humorística del país. Des del minut zero Gomaespuma ens fan sentir com a casa tot relatant històries i anècdotes amb un enginy sense pretensions que seduïrà fins i tot al més escèptic. Improvisació a la carta en un espectacle fresc i ple d’optimisme perfecte per passar una nit de riures.

Que té a veure amb Les tres germanes de Txèkhov el text nou d’Oriza Hirata? És una declaració d’intencions. Hi coincideixen tres germanes, dins una família aïllada amb les il·lusions trencades, i unes quantes reflexions sobre la vida o el futur que els espera i desespera. Han passat cent anys des de les tres russes fins a les del japonès Hirata i, si fa o no fa, hi trobem tres quarts del mateix pel que fa als humans, disposats a les excuses més variades a l’hora d’enganyar-se. És curiós que, fora de discutir o perdre els estreps, la part més vital d’aquesta versió l’hi posin el divertit robot domèstic (arriba tard perquè ha trobat el col·lega dels veïns tornant de […]

Encesa feritat, si en poguéssim dir així de la veraç lucidesa sorgida del dolor, de la decepció, de les confrontacions entre la vitalitat juvenil i el desencarnament dels anys. Flames a la fosca esculpeix a llambregades els mons dels poetes amics Salvador Espriu i Baltasar Rosselló-Pòrcel. Ja en l’escenografia mateix, primer quan les piles de llibres trempen amunt juvenils com columnes gregues, després quan els volums són ales mortes escampades per terra com un jaç de flors tallades i, al final, quan en la postguerra aquest escampall apareix tapat, recobert pel gris del plàstic de bosses d’escombraries: un espai erm, eixut, estèril, que amaga a sota el llegat antic com els mobles vells tapats amb llençols a les golfes. Flames […]