Recomendaciones

Si os gusta todo lo anterior no hace falta ni que sigáis leyendo, id a comprar las entradas ahora mismo. Mammón junta todos estos ingredientes para dar forma a un montaje moderno, fragmentado, inteligente, alocado y mucho más profundo de lo que podría parecer en un primer momento. Con un reparto de lujo y una puesta en escena sorprendente, Mammón tiene el poder de dejarte clavado en la silla con sus giros narrativos y su estética radical. Si os gustan las emociones fuertes, os gustará Mammón, si queréis que os sorprendan en un teatro, no os la podéis perder. Más información (en catalán)

O almenys a mi m’ho ha semblat. La història d’aquesta pobre monja belga, música, alcohòlica, lesbiana que va penjar els hàbits per anar a viure amb una companya del convent, no m’ha despertat el més mínim interès. Jo recordo el disc i la cançó Dominique, nique, nique… patètica. Ignoro quin interès hi va trobar Iñaki Garz, autor i director, però jo no he sigut capaç de descobrir-ho. Les dues actrius han fet el que han pogut, però de vegades no hi ha res a fer.

Aquellos días azules pot fer, d’entrada, bastanta mandra. És fàcil pensar que ens trobem davant un altre espectacle sobre la infància, nyonyo i nostàlgic que no ens aportarà gran cosa. Però no, traieu-vos-ho del cap i feu-vos un favor: apunteu-lo immediatament a l’agenda. Sí, és cert, hi degustareu els entrepans de Nocilla, tornareu a la classe de música i el so horrible de la flauta, recuperareu la cole de cromos, el picar de mans i el primer petó. Fins i tot allò de ser sucre al futbol, les burles i els malnoms, les escridassades dels pares i el cosí torracollons… Però ho fareu pixant-vos de riure, amb 25 microescenes intel·ligentment escrites, dirigides i enllaçades perquè les sensacions arribin sense parar, […]

…Però aquest Incident s’hi acosta molt. Una novel·la genial, una adaptació insuperable i una trasllat al nostre teatre impecable. Gràcies Julio Manrique i tota la tropa que hi ha al darrera d’aquesta joia. A mi m’has fascinat, m’has convençut i m’has emocionat. Els actors s’ha pogut lluir perquè els hi has donat marge per crear els seus personatges que s’han passejat per aquesta posada en escena brutal, dinàmica, creïble… Quan una obra és molt bona, és més fàcil esguerrar-la que portar-la a l’excel·lència, però aquesta vegada no ha estat així. Ho heu brodat i el públic ho hem agraït, i tot i la seva durada en volíem més. P.D. La valoro amb cinc estrelles perquè no n’hi han més.

Absolutament magnifica, adaptació, direcció, escenografia, il·luminació, posada en escena, vestuari, i unes interpretacions genials ens han fet passar més de dues hores sense respirar. Genial Pol López, un autentic monstre escènic, ha fet un treball que de ben segur passarà a la història del Teatre a Catalunya; des de l’inici fins més enllà del final (els que l’heu vista, m’entendreu), està desbordadament actiu… és un no parar i és que es deixa el cos i l’ànima a escena; certament un bon text (aquest és boníssim), és un regal immens per un actor, però és que en aquesta ocasió en POL LÓPEZ el sap aprofitar al màxim; la mímica del seu rostre es digne d’estudi (caldria veure la representació diverses vegades […]

Pensar que fa uns dies comentava que semblava que teníem una temporada teatral sense sorpreses i vaig al Teatre Lliure, i em trobo amb aquesta gratificant sorpresa. Inicialment s’ha demanat a cinc creadors –Nao Albet, Marcel Borràs, Iván Morales, David Selvas i Victòria Szpunberg– que facin tres propostes sota el mateix signe “estem disposats a fer-ho tot pels diners?” Mammón és la primera obra de la trilogia de del cicle Tot pels diners que hem vist a l’Espai Lliure. Es tracta d’una coproducció entre el Teatre Lliure i La Brutal. El primer que em ve al cap al pensar el que he vist al Teatre Lliure és creació i bogeria, però tot amb molt bona feina. Totalment recomanable per diferents […]

Les dues últimes vegades que he anat a Londres, m’he quedat amb les ganes d’anar a veure el muntatge que la National Theatre porta representant d’aquesta obra des de fa uns quants anys. Així que, quan vaig llegir que el Lliure portaria a escena aquest muntatge, em vaig alegrar moltíssim, però al mateix temps em va fer por que les grans expectatives que havia dipositat en el muntatge me l’espatllessin, cosa que no ha passat. Un cop vist, puc dir que Simon Stephens ha fet una adaptació de la novel·la de Mark Haddon realment rodona, aconseguint crear una estructura dinàmica al servei de la direcció i aprofitant els recursos teatrals per incorporar-los dins de la mateixa història. De fet, durant […]

Ens ho hem passat bé, ens hem divertit i fins i tot hem rigut en alguns moments; ens han sorprès com sempre, han utilitzat efectes impactants, però malauradament el resultat els hi ha sortit una mica massa boig; crec que d’aquesta trama inicial comparant els dos mons, el mitològic i l’actual, hauria pogut sortir un argument amb molt més pes dramàtic que el que ara té…. una llàstima. La posada en escena és immillorable, sorprèn i en alguns moments és força impactant, buscant en certa mesura que el públic participi del “joc” esbojarrat, que ens plantegen. La resta de la crónica aqui.

Mammón és la primera obra de la trilogia de “Tot pels diners” que hem anat a veure aquesta setmana al Lliure de Montjuïc. Es tracta d’una coproducció entre el Teatre Lliure i La Brutal, composta per tres muntatges: Mammón creada i dirigida per Nao Albert i Marcel Borràs, Cleòpatra creada i dirigida per Iván Morales i L’onzena plaga creada per Victoria Szpunberg i dirigida per David Selvas. Nao Albet i Marcel Borràs són actors, directors i dramaturgs. Es van conèixer en un projecte de Roger Bernat i des d’aleshores no s’han separat. Són dos creadors que ens expliquen històries d’una manera poc convencional i amb un estil propi dins del teatre català, creant obres i escenes realment increïbles que no […]

Adaptar a un formato de monólogo una novela tan reconocida como La plaza del diamante es, al mismo tiempo, un valor seguro (porque se trata de un gran libro) y un riesgo, puesto que tendrá que competir con el recuerdo emocional que cada cual guarde de su lectura. En este sentido, Joan Ollé ha realizado una versión muy fiel y respetuosa del original, centrándose en los pasajes más relevantes, sin cortar nunca el hilo narrativo de la protagonista. Desgraciadamente, no ha conseguido teatralizar lo suficiente el texto que resulta bonito pero, por momentos, demasiado literario. Tampoco su dirección, un poco perezosa, ha solucionado este problema: la puesta en escena es completamente estática, apostando sólo por obvios subrayados musicales y la […]

Vaya por delante mi reconocimiento a Ramon Simó por la dirección de esta obra enorme, dura y posiblemente más necesaria de lo que parece. Se trata de un texto teatral de Sofi Oksanen que posteriormente fue adaptado a novela y que ahora nos llega en una versión que seguramente ha bebido de todos lados. La obra abarca un periodo histórico de 45 años, desde 1947 a 1992, en el que confluyeron en Estonia las purgas estalinistas, la opresión del régimen soviético y la proclamación de la independencia. Un periodo en el que la protagonista, una mujer que se entregó al poder comunista para intentar salvar al hombre que amaba, pasa por un calvario difícil de soportar. Carme Elias y Maria […]

La Sala Beckett decideix apostar per un text valent i creatiu de Ferran Joanmiquel que posa en escena el director i també dramaturg Jordi Prat i Coll amb grans dosis d’imaginació i un desplegament visual, a moments, màgic. Es tracta d’una obra d’allò més interessant perquè el seu contingut és una història que s’atreveix a explorar racons de la imaginació poc transitats i perquè formalment l’autor no ha tingut cap por d’estirar el llenguatge en totes les direccions de l’espai i del temps per capturar allò intangible que només forma part de l’experiència humana i que, precisament per això, ha de ser matèria de tractament teatral. Un diàleg a tres bandes que ens endinsa en el món intern de tres […]

L’he trobat llarga i penso que l’adaptador (és una novel·la) no ha tingut en compte que per a nosaltres Estònia ens cau molt lluny com a història i com a cultura i, al menys a mi, se m’ha fet difícil seguir els fets i situar-los en cada moment, especialment perquè l’obra va endavant i enrere continuadament. Tampoc m’ha agradat veure les projeccions de les tortures que he trobat excessivament explícites. Hi ha altres maneres de commoure i fins tot horroritzar. No em cal veure com el botxí li separa les cames a la nena per… Els actors tampoc s’han pogut lluir, en la meva opinió, perquè en l’adaptació s’han comés massa errors.

Hem vist una Colometa parlant en castellà, en una nova versió de la Plaça del Diamant adaptada i dirigida per Joan Ollè i interpretada per una Lolita Flores entregada al personatge al 100%. Un pèl massa estàtica asseguda en un banc i sense més ajuda que la seva interpretació fa pensar que potser hagues estat millor representar-la en una sala més petita que la faria més propera. Malgrat això totalment recomanable. La meva crónica aqui.

Perquè penso que d’aquesta opera prima te n’has sortit molt bé. Has entrat en el debat del «què és bo o dolent en art»? sense pontificar ni donar lliçons. Has muntat el que jo considero un thriller cultural i intel·ligent però sense avorrir, amb una trama paral·lela i a més has posat el «cuquet» per als que els hi agrada el gossyp i faran córrer tinta especulant si el teatre era el …, el director … i el crític …, vaja, claríssim. Al marge de les collonades, bona posada en escena, direcció i interpretacions. I per acabar, ens has fet reflexionar als que exercim de crítics aficionats dient coses que ja sabíem, però que està molt bé que algú ens […]