Dissabte vam anar a veure “Magia Potagia… y más!” , el nou espectacle de màgia que en Juan Tamariz ha presentat al Teatre Tívoli .
La veritat és que no sóc gaire amant dels espectacles de màgia, però els records que tenia de quan el veia per la tele, i la insistència del meu marit, van fer que comprés les entrades tan punt es van posar a la venda. Era una oportunitat de veure en directe el que està considerat, un dels principals i millors mags de la historia.
Juan Tamariz és un il·lusionista especialitzat en cartomàgia i en màgia de proximitat. És un geni en l’art de la desviació de l’atenció en els jocs de mans, i un gran comunicador d’il.lusió, emoció i energia positiva.
Tamariz va conèixer la màgia a la edat de quatre anys, quan els seus pares el van portar a un teatre a veure un espectacle de màgia, des de aleshores va decidir iniciar el seu aprenentatge com a mag.
Va estar durant molts anys treballant a la televisió, però actualment se’l pot veure actuant en directe en multitud de teatres. Fora d’Espanya s’ha dedicat a fer xerrades, conferències i seminaris per altres mags.
Als seus 72 anys segueix treballant i compartint amb el públic la seva gran passió, regalar il.lusions i treure el nen que tots tenim dins.
Hi ha dos paraules que el defineixen molt bé , senzillesa i proximitat.
Si us decidiu a anar-hi, no us espereu una gran escenografia, ni efectes especials. Tampoc ho necessita, la seva presencia ja omple l’escenari.
El seu vestuari és l’habitual: texans, armilla i barret de copa.
No podien faltar tampoc aquelles expressions com: “si no té molesta” o “Si a ti no te importa”, o veure’l tocar el seu violí imaginari. I es que el mateix Juan Tamariz és part del show.
El que he vist avui ha estat realment màgic, i no us estic parlant dels magnífics trucs de cartes que ens ha pogut fer durant les dues hores que dura l’espectacle, sinó de poder veure com tot un teatre ple de gent adulta s’ha anat convertint en nens.
Mirava al meu voltant i tot el que veia era aquells somriures i mirades que tan sols es poden veure en el rostre dels nens. Rostres plens d’admiració per aquelles coses que aparentment són impossibles. He vist en ells la innocència que tots vam perdre, quan ens vam fer grans. M’he deixat portar. Quina meravella … Encara que sigui per uns instants vaig poder tornar a la infantesa.
La seva gràcia, alegria i gran desimboltura, han aconseguit posar a tot un public dempeus. Ovacions i forts aplaudiments.
Tots hem sortit amb un somriure d’orella a orella.
Gràcies mestre !!!