Jennifer Haley, autora de la novel.la “L’inframón”, és una dramaturga que en les seves obres reflecteix el seu interés per l’ètica en l’àmbit de la realitat virtual, l’impacte de la tecnologia en les nostres relacions humanes, i addicció a les xarxes i als mitjans interactius. Amb L’inframón ens ha plantejat un debat a resoldre.
“L’inframón” és una obra que es mou entre dos mons: el real i el virtual. A les xarxes no hi ha fronteres, les activitats criminals que utilitza internet com a eina són cada vegada més nombroses. Què passaria si en aquest món virtual es poguessin cometre els delictes i les fantasies més perverses, sense patir-ne conseqüències?
Estem davant d’un text brillant, una excel·lent direcció de Martel Bayod i unes magnifiques interpretacions d’Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Joan Carreras i Víctor Pi , però sobretot m’agradaria destacar la gran interpretació que fa Gala Marqués en el paper de nena, que no em quedo curta en dir que ha fet una demostració interpretativa extraordinària.
L’escenografia de Alejandro Andújar i Mercè Lucchetti, i la il.luminació de David Bofarull aconsegueixen recrear dos espais dividits per una paret de vidre, on els efectes visuals van deixant entreveure el món real (la comissaria) i el món virtual ( l’interior d’una habitació d’una casa victoriana).
Jennifer Haley ha creat un debat sobre els límits de la llibertat d’expressió. Límits entre l’ús o l’abús. Una visió inquietant de la vida virtual. Una alerta sobre el futur imminent d’internet.
L’ús de les xarxes socials ha crescut enormement durant aquests últims anys, convertint-se en un punt de referencia de comunicació per internet. Un món que crea addicció i en el que hi pot entrar tot tipus de perfils i seguidors, alguns d’ells realment preocupants. És cert que tots utilitzem internet, però el més alarmant és que els nostres fills hi viuen dins .
Després de veure aquesta obra em pregunto sobre la gran complexitat d’un món paral.lel (el virtual), on cada cop pren més força que la realitat d’un món real, i em plantejo on són els límits?, i què és el correcte?
Dues posicions, dues mirades o lectures diferents. Per un costat em pregunto si no és millor tenir un lloc on controlar les nostres parts més fosques, o si al contrari això donarà peu a futurs casos delictius en un món real. Així dons, és necessari o és perillós un món virtual?
Arribo a la conclusió que s’ha de buscar l’equilibri entre la llibertat d’expressió i l’ètica i moral que ens ha de regir.
Crec que hi ha d’haver una ètica que mesuri aquests dos mons. Els límits no es poden traspassar, hi ha coses que no poden estar permeses ni en el món real, ni en el virtual. Hem d’aprendre a fer un bon ús de l’espai de llibertat que ens ofereix internet.