El principi d’Arquimedes

La primera vegada que es va presentar aquesta obra va ser a l’antiga Sala Beckett de Gràcia. Ara hi ha un nou muntatge i una nova sala. A l’Espai Texas i amb Marc Tarrida Aribau, Sandra Monclús, Eric Balbàs i Jordi Coll.

Després de veure la nova revisió de El principi d’Arquimedes, he de dir que m’ha sorprès gratament per les diferències respecte a la versió de fa 13 anys. El text s’ha actualitzat de manera molt encertada, aconseguint ser més rodó i adaptat als temps actuals, cosa que contribueix a una millor comprensió i a un impacte més gran en l’espectador.

Un dels aspectes més destacats és el final, que sorprèn i aconsegueix mantenir-nos expectants fins al darrer moment. Aquest element, juntament amb una narrativa més polida, fa que l’obra adquireixi un nou nivell de qualitat, tant des d’un punt de vista dramàtic com emocional. El salt continu temporal, aconsegueix una atracció que poques obres han aconseguit.

Una de les diferències més apreciables en aquesta revisió és la interpretació dels personatges de Rubén de Eguía i Marc Tarrida. Aquest darrer, tot i el temps transcorregut, aconsegueix donar un nou enfocament al seu paper gràcies a la seva aparença més juvenil i innocent, que aporta un punt afegit al personatge. Aquesta qualitat el fa encara més creïble i fa que la seva actuació connecti d’una manera especial amb el públic. A més, Marc Tarrida borda el seu paper, aconseguint transmetre una naturalitat i sensibilitat que reforcen el conflicte central de l’obra.

Pel que fa a la interpretació, el personatge que interpreta Jordi Coll em va semblar extraordinari. En aquesta versió, el personatge té molta més força i profunditat emocional, oferint una actuació carregada de matisos que aporten una gran intensitat a l’obra. Fa que per un costat connectis amb el pare, però a la vegada et vulguis distanciar de la seva homofòbia i ‘clitxés’. Aquesta interpretació aconsegueix connectar millor amb el públic i transmetre les tensions i conflictes que el text vol explorar.

Un dels punts més rellevants de El principi d’Arquimedes, en la de fa una década i l’actual, és la seva capacitat per plantejar preguntes complexes i deixar-les obertes, convidant el públic a reflexionar.

Pots veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat.

Aquest argument ens transporta al mateix univers d’altres textos del dramaturg, autor de peces amb rerefons similars com Temps salvatge, representada al Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció de Xavier Albertí (2018), o els dos monòlegs que tenim fins ara del Tríptic de l’epifania: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, també dirigida per Albertí al Teatre Romea (2022), i La majordoma, estrenada al Heartbreak Hotel aquest 2025 sota la batuta del mateix Josep Maria Miró. El principi d’Arquimedes torna a Barcelona, on es va estrenar en el marc del Festival Grec 2012, després d’haver estat aplaudit a Alemanya, l’Argentina, Grècia, Mèxic, Puerto Rico, Regne Unit, Rússia o Italià.

En l’àmbit de la física, el principi d’Arquimedes diu que quan un cos se submergeix parcialment o total en un fluid en repòs, el nivell d’aquest líquid o gas puja d’acord amb el pes de l’objecte. I això és el que passa en aquesta obra de teatre: un fet que potser en un context temporal o espacial diferent hauria passat inadvertit, se sobredimensiona ateses situacions precedents de l’entorn i el comportament de grup envigorit per les xarxes socials. El petó està fora de lloc? La relació del monitor amb els nens és adequada? Com actuar davant de la sospita d’abús? Com influeix la seva vida personal d’algú en la visió que en tenim en l’àmbit laboral? Com poden estar tranquils, uns pares, sense cap prova de la correcció comportamental d’un monitor? A qui ha de fer costat la directora de l’equipament esportiu?

Aquest muntatge, dirigit per Leonardo V. Granados, aconsegueix amb excel·lència el que busca el text, punyent: posar el públic en una posició incòmoda, ja que no se li ofereix una veritat demostrada ni tampoc pot posicionar-se de forma única amb un personatge. Els arguments de tots quatre —la directora de la piscina (Sandra Monclús), els dos monitors responsables de les activitats (Marc Tarrida i Eric Balbàs) i el pare del nen que ha rebut un petó (Jordi Coll)— són perfectament vàlids, i això fa confrontar l’espectador amb els propis prejudicis i creences. Comptat i debatut, es tracta d’un espectacle d’èxit per la combinació de la qualitat del text i la de les interpretacions, que duen a terme un joc magnífic amb l’escenografia, ben simple, que s’acaba d’arrodonir amb el disseny d’il·luminació i de so.

És dinàmica, plena de cantells afuats que us faran reflexionar sobre el gran dubte que planteja l'obra: on s'acaba la tendresa i comencen els mals pensaments? I ho haureu de pensar i deduir, perquè l'obra exposa la situació que viu un monitor de piscina del qual els pares malpensen perquè un dia fa un petó a una criatura que tenia por de l'aigua. Hi havia res més en aquell gest? Podria haver passat res més si els pares no ho haguessin aturat? O senzillament era la mostra de tendresa d'un monitor que recordava la seva por a l'aigua quan tenia la mateixa edat que la criatura.

Viurà el calvari sol, perquè el seu entorn sospitarà, i el pitjor de tot, el mateix espectador en tindrà la sospita, perquè l'obra de teatre no dona res fet ni acabat, sinó que cadascú hi ha de posar de la seva part, per pensar-hi.

L'obra té una durada ideal perquè tot passi prou ràpid perquè es paeixi lentament. L'autor del text, Joep Maria Miró, ha confiat la direcció a Leonardo V. Granados, i els actors broden el que diuen amb una interpretació que no deixa indiferent. Especialment destaco el paper interpretat per Marc Tarrida Aribau, pel qual l'espectadora hi posaria la mà al foc fins que comencen a sortir-ne els dubtes, els que plantegen els papers interpretats per Eric Balbàs i Sandra Monclús.

Si no l'heu vista, correu a fer-ho, i sobretot penseu que anireu a un dels teatres més ben pensats per passar-hi una bona estona: hi podreu tastar els bikinis que preparen al bar i seure en alguns dels tamborets o taules que hi ha al vestíbul.

Esta obra ya era incómoda cuando se estrenó, ahora ya hace más de 12 años, y lo continúa siendo en la actualidad. Las redes sociales, la cultura de la cancelación y la rapidez de las noticias –especialmente las negativas- hacen que el argumento que se gestó en aquel momento en la Sala Beckett siga vigente e incluso más vivo y más creíble. Y es que el texto de Josep Maria Miró, multipremiado y muy traducido, hace una radiografía excelente de todo lo que puede llegar a inocular el miedo en nuestros cerebros… cada día más expuestos a suposiciones, sospechas y falsas noticias.

La obra de Miró tiene la virtud de no explicarnos más de la cuenta y de sembrar una serie de comentarios (todos los que hace el protagonista a su compañero en el vestuario) que nos hacen dudar y caer rápidamente en el prejuicio. Todo esto dentro de una estructura dramática que juega con la repetición de escenas pero desde puntos de vista opuestos. Una estructura que quizás puede haber pasado un poco de moda pero que sigue funcionando y que permite un juego escénico muy agradecido.

El reparto jugaba en contra del recuerdo que dejó la primera versión (Rubén de Eguia, Roser Batalla, Santi Ricart y Albert Ausellé) pero creo que finalmente se ha salido del trance con nota. Juntos construyen un conjunto bastante homogéneo, del que destaca de forma natural un muy acertado y vulnerable Marc Tarrida. Y ya por último, destacar también el interesantísimo y sugerente espacio sonoro creado por Guillem Rodríguez, que crea en el público el mismo desasosiego que viven los personajes.

El poder de las palabras está infravalorado. El poco cuidado en su uso y la nula responsabilidad de las consecuencias que generan están cada vez más extendidos. No se toma consciencia que afirmar verdad absolutas -que no se saben realmente- o proferir una crítica atroz y repugnante tiene un resultado inesperado y a una escala más grande la imaginada. Actualmente, con las redes sociales parece que la impunidad está al orden del día.

El principi d’Arquímedes se sitúa en un día crucial para los pequeños que hacen cursillo en la piscina: se tienen que quitar la burbuja y nadar sin ningún soporte. En este momento, uno de los niños se pone a llorar porqué tiene miedo al agua i su entrenador lo calma, le da un abrazo y un beso en la mejilla. Pero esta actitud no ha pasado desapercibida por algunos de los padres y madres del grupo de niños. Empiezan las desconfianzas hacia un gesto que el monitor dice que es inocente, pero ¿lo será? Un punto de inflexión que hará tambalear la visión que su alrededor tenía de esta persona. Ante la duda, ¿la lapidación?

Este texto de Josep Maria Miró se estrenó hace más de 10 años y parece mentira como el relato que explica tiene una vigencia muy actual. La narración, estructurada en escenas que van repitiéndose añadiendo momentos anteriores o posteriores al segmento que se está viviendo, va creando una inquietud y una incertidumbre ante la historia que atrapa a la espectadora. La necesidad de saber qué callan los personajes o cuál es la verdad es atrayente y deja clavada en la butaca.

Marc Tarrida devora su personaje, presenta un Jordi extrovertido, seguro de si mismo y de su trabajo que ante la acusación se va transformando en un cuerpo llevo de miedo y confusión. Su rostro va cambiando a medida que tiene nuevas interacciones con sus compañeros de trabajo y ve como se le juzga y se desconfía de él. Se nota de manera flagrante el bajón de seguridad y tranquilidad del personaje con la gestualidad y la transmisión espléndida del sentimiento de pérdida y terror.

Una escenografía funcional y adecuada redondea un montaje con un diseño de luces y colores muy bien pensado y estructurado para que sea un elemento narrativo valioso e indispensable.

Esta obra de teatro tiene una función muy interesante y es que al salir provoca un debate y una discusión en el foro interno de cada uno/a sobre cómo actuaria ante la situación que plantea. Anima a ponerse en el lugar de cada personaje y a evaluar las diferentes opciones, y así muestra que no es están fácil ni sencillo sentenciar, que las consecuencias pueden cambiarlo todo.

Una controversia servida desde distintos puntos de vista. Un texto que con el paso del tiempo ha ganado vigencia porque la situación la sentimos presente, porque la neurosis de la amenaza, los prejuicios, la paranoia y la sospecha conviven en una sociedad angustiada, y porque las redes esparcen los miedos y las hipótesis como certezas, como mancha de aceite, y es imposible.

Jordi, entrenador de natación de un grupo de niños pequeños que empiezan a nadar sin burbuja, calma la inquietud de un niño con un abrazo y un beso, y todo se desencadena. El gesto es interpretado por los testigos y por las familias, que se quejan a Anna, la directora de la piscina, que acaba por no saber en qué ni en quién creer. La bola crece sin cesar, las sospechas salen a la luz y la preocupación acaba por hacer que todo el grupo de niños deje la actividad.

El principi d’Arquímedes, escrita por Josep Maria Miró y estrenada en 2012 en la Sala Beckett bajo su misma dirección en el marco del Festival Grec, ha sido traducida a más de 20 idiomas y ha sido aplaudida internacionalmente. Ganó el Premio Born de Teatre 2011 y ha tenido también su versión cinematográfica de la mano de Ventura Pons, bajo el título El virus de la por (2015).

En esta ocasión, Leonardo V. Granados dirige la obra con una nueva mirada, que apela al espectador y genera debate. La habilidad para expresarse a través de una concatenación de escenas que parecen dar un paso atrás y dos adelante y la perspectiva cambiante potenciada por la estructura del teatro, con gradas a ambos lados, aportan un dinamismo mental interesante y sugerente. En estos cambios, los efectos sonoros juegan un papel fundamental. Parecen provenientes de un espacio misterioso, parecen surgidos incluso de las profundidades de la piscina donde ocurren los hechos. Sonidos hirientes, incluso incómodos por la audiencia en algún momento, al ritmo del movimiento en escena, que potencian la sensación de amenaza, de peligro.

La interpretación es brillante, ágil y dinámica, especialmente por parte de Marc Tarrida, que se gana el cariño por su locura y naturalidad. El monitor perfecto, diríamos muchos… y esto provoca una auténtica disonancia, un debate que engancha. Sandra Monclús, pausada y contenida pero puntual en el gesto y en la expresión, equilibra la energía de los compañeros de escena mostrando que detrás del cargo del personaje se esconde mucho más.

En esta versión, al final Jordi se queda, en mi opinión, demasiado huérfano. Los efectos que acompañaban a los momentos de tensión han desaparecido demasiado repentinamente, y la transición hacia el oscuro es pobre en comparación con la intensidad vivida. El momento merece que la herida golpee, y no que se le lleve el simple silencio. Pero la adaptación del joven director introduce elementos que quizás hacen necesaria esta frialdad, como la existencia de los protocolos estrictos o las miserias de la cancelación. Es el tempo de la ejecución pública, y hay poco más…

Como el texto expresa, antes la emoción y la ternura en el contacto humano eran posibles. Los tiempos han cambiado, la guardia es alta y se descubren las rendijas de esa permisividad social con casos que hacen estremecer. Todo favorece que se restrinjan las muestras de cariño por sospechosas. ¿Quién garantiza que esto no avoque a más trastornos aún, a más abusos? Qué mundo, qué paranoia…

Més de deu anys després del primer muntatge del text de Josep Maria Miró segueix essent oportuna la seva revisió, i això és el que ha fet l’autor, revisar-lo tenint en compte noves circumstàncies socials que, probablement, han modificat la percepció que sobre alguns dels assumptes que planteja El principi d’Arquímedes el potencial espectador puguin tenir. A més ha cedit el comandament de la direcció a un director jove amb la perspectiva generacional adequada, Leonardo V. Granados.

La nova sensibilitat amb què la societat, afortunadament, afronta dilemes ètics relacionats amb el gènere, l’abús, l’assetjament… obliga a fer-nos passar per terrenys espinosos: el de les contradiccions i el de les renúncies. Aquestes són les arenes movedisses que cal travessar durant l’hora i deu minuts de representació. Una estona en que no ens serà possible, al públic, mantenir-nos al marge, ja que el text i la posada en escena toquen la tecla apropiada per a interpel·lar-nos a tothom.

L’estructura narrativa de la història d’El principi… és dislocada i fragmentada, gràcies a un hàbil exercici d’assimilació del to amb la manera com, actualment, ens arriba la informació a causa de les xarxes, i de la pròpia naturalesa de les relacions socials i de tot allò que té a veure amb la comunicació avui dia. La repetició de fragments que adquireixen significats nous al relacionar-se amb informació de què no disposàvem ens ajuda a prendre consciència de la manipulació que tothom som capaços d’exercir a l’hora de gestionar qualsevol tipus d’informació.

Les transicions entre els episodis miren de crear una atmosfera (amb el disseny de so i la il·luminació) d’acord amb l’estat d’ànim dels personatges i amb la tensió del conflicte que es va desenrotllant. Potser hi ha un abús en aquest sentit i els espectadors se senten massa guiats per sentir les emocions, quan sentir-les i de quin tipus. Cal dir que, en canvi, al llarg de l’obra això no succeeix i, precisament, el paper del públic és molt actiu.

La interpretació dels personatges fuig del dramatisme i deixa que l’espectador arribi a les emocions per vies que no apel·lin als baixos instints. Això es fa evident en el cas del personatge de la Sandra Monclús, que amb una contenció, de cos i de veu, de molt mèrit, dur a terme un procés de desdramatització i un distanciament gens comú a l’escena actual que aconsegueix efectes suggerents en el resultat final de l’obra.