Dera Gé

Es nota la mà d’Anna Serrano al darrere, aportant una dimensió visual i artística al text que eleva la proposta. Ens trobem davant d’una obra amb una forta càrrega estètica, que oscil·la entre la literalitat del text i metàfores visuals. Tot i això, no és una peça pensada per a tots els públics: en alguns moments es fa excessivament llarga i, entre certes escenes i recursos simbòlics, es perd una mica el fil de la història. Algunes seqüències, com la del matrimoni al pis, acaben resultant feixugues pels diàlegs. Destaca l’originalitat amb què arrenca la proposta i l’ús de l’equip tècnic integrat dins l’acció escènica, fet que aporta, si més no, certa curiositat i diferència. Cal remarcar especialment Ravina Raventós, […]

Hora Bruixa és un grup de punk format per les bruixes de Macbeth. Porten molts anys fent una gira i estàn cansades de sempre el mateix… un dia de concert, davant del públic, interrompen el concert per explicar-nos la seva versió dels fets i fer la seva màgia de bruixa que,resulta, és feminista! Les tres intèrprets fan triple feina: toquen instruments (que han après expressament per l’obra), actúen i canten. Li posen punk al discurs (estil la sèrie de «Lady parts» i tenen una Manàger estil «Los angeles de Charlie», que els hi diu com han de viure: no tenen opció de deixar la gira. La revolució de la dona i el punk: molt bona premisa! El discurs del feminisme […]

La història del sonall trobat en una fossa comú i la història de la dona que van trobar, ha donat peu a tota una investigació sobre la seva identitat i el seu passat. Es centren en aquesta història sense deixar de costat la finalitat de l’obra, la de fer un homenatge a la memòria històrica, a les víctimes del franquisme desaparegudes (i també les identificades) en fosses comunes. És un homentatge que a dia d’avui segueix sent latent i necessari. És un joc immersiu. El públic, el músic i els actors comparteixen espai. I la obra es desenvolupa entre el públic, a «pista» o bé en plataformes que es van movent. Hi ha un control increïble d’espai i connexió amb […]

De la rutina en treiem una doble vessant: bé la tranquil·litat, bé l’angoixa. Amb humor van retratant l’angoixa fins que d’ella apareix la màgia (o la bogeria, no ho sabem): els dubtes existencials es poden resoldre amb l’arribada de Hàlia, aquest ésser amb poders sobrenaturals que decideix salvar al Roc d’aquesta rutina que l’està desconnectant del món i dels seus somnis. El text, escrit (i interpretat) per Jose Sanz, pot encaixar amb qualsevol de nosaltres que s’hagi trobat dins d’una crisi existèncial i hagi desitjat el miracle per reconduir-se. Està fantàsticament ben interpretat, divertit, natural (tenint en compte lo surrealista que és!), fluid i tot al ritme de la rumba. Correu, és un tresoret d’obra que val la pena veure, […]

Penso en el que vaig veure i em ve la paraula: valentía. Crec que aquest concepte defineix molt bé aquesta peça. La valentía de la Cordero i la valentía del seu exercit. És algo molt excepcional, amb un discurs extern crític i visceral. Una dansa violenta i algo intrigant a moments. Una tècnica increïble. Una barreja de classic amb flamenc i jazz, que no sé si a dia d’avui encara es senten les cames i els peus, perquè allò era fora del comú. La veritat és que va ser bona una experiència visual i sonora. Una maravella.