Classe

Sixto Paz Produccions es una de esas compañías de la que quizás no recuerdas el nombre, o que quizás no has visto en los grandes teatros de la ciudad, pero si empezamos a nombrar algunos de sus títulos (Pulmons, Història, Pretty, Bull o Las cosas excepcionales) seguro que has visto más de uno. Llevan más de ocho años con nosotros y nos han descubierto a autores tan importantes como Duncan McMillan, Lucy Prebble, Philip Ridley o Mike Barlett. Pero, además, nos han acercado a temáticas y situaciones que casi siempre provocan debate o invitan a la reflexión.

Classe no se escapa a ninguna de las premisas de la compañía. Tiene la apariencia de comedia y surge de un hecho cotidiano, la entrevista de unos padres con el profesor de su hijo. Parece una de esas obras de Yasmina Reza, a pesar de que enseguida vemos que no se detiene en los diálogos sino que poco a poco empieza a provocarnos preguntas y cierto malestar. ¿Las clases sociales siguen teniendo un peso específico en la educación de los niños? ¿Un niño o niña de clase baja o mediana recibirán la formación adecuada? ¿O estarán condicionados de por vida por sus familias? La obra no da todas las respuestas pero pone sobre la mesa una serie de pistas para que reflexionemos al salir…

Pau Roca y Carlota Olcina siguen teniendo en escena la misma química que ya demostraron en Pulmons, ahora hace unos siete años. Sus papeles no son sencillos, porque se desdoblan en dos de los niños que habitan la clase en cuestión. Es una de las decisiones más complicadas de los autores, pero creo que las interpretaciones y el tono que le ha dado Pau Carrió lo salvan con creces. Por último, no olvidar a Pol López, un actor que da credibilidad a cualquier papel… incluso con uno que, a priori, no nos lo hubiéramos imaginado para él.

El oficio de maestro es un terreno abonado a la opinión de todos. De hecho, la experiencia que otorga el hecho de que todos y todas hayamos pasado por un aula nos hace capaces de juzgar una responsabilidad que va mucho más allá de una titulación. No es necesario que descubra ahora la importancia de este oficio, pero, quizá porque también es esencialmente mi vocación, necesito reivindicar el respeto que se merece.

El texto de Iseult Golden y David Horan, me evoca dos visiones.

La empatía hacia el personaje que interpreta Pol López me remueve. El maestro vela por el tesoro más preciado de muchas casas diferentes y diversas. Y justamente el papel de Carlota Olcina y Pau Roca nos demuestran que esto no es fácil. Es una acción de funambulismo profesional en la que caer es demasiado fácil. Ellos, de entrada correctos, sacan a relucir una gama de gestos en defensa de su hijo (que nunca es atacado) que termina por desquiciar un aparentemente equilibrado profesional de la educación. El maestro, como todo el mundo, también debe saber controlar su propia vida. Y eso cuesta, y el esfuerzo pasa factura. La transformación lenta a medida que deben afrontar la realidad de un niño con dificultades de aprendizaje (nada del otro mundo, por otra parte) y el recurso de la duplicidad de roles padres-niños son fantásticos, y ayudan a ilustrar el drama que los niños viven detrás de las decisiones de los adultos. Merece una mención especial Pol López. Este actor genera un magnetismo que atrae incluso cuando intervienen los demás. Y eso es bueno para la escena, y malo a la vez, por los demás, que lo necesitan para ser creíbles.

Por otra parte, la realidad de las familias que la obra presenta exige por parte del maestro una exposición de los hechos diferente. La obra presenta una distancia lingüística, intelectual, demasiado exagerada entre los dos mundos. Y así es difícil el entendimiento.

La dirección de Pau Carrió es acertada y aporta agilidad al movimiento de escena. Tal vez requiere destacar más aún, más que la ligera variación de luces, los momentos en los que los roles cambian. Algo se pierde, en el cambio.

El espectáculo globalmente, merece reconocimiento, la interpretación aporta calidad y la escenografía, una clase, como no podría ser de otra forma, es cercana y realista. Todo ello garantiza una conversación posterior interesante. Esperaría que ayudara un poco al espectador a penetrar en la realidad del oficio de maestro, pero creo que no es el caso, tampoco, desgraciadamente.

Sona la campana i entrem a classe. Som a una aula comuna, amb el mobiliari conegut, els seus llibres, els seus espais, tot ben familiar. I el seu mestre. Un mestre meticulós, que mira de tenir-ho tot preparat i en ordre per al que vindrà. Veiem la cura de cada detall, el neguit, podem començar a conèixer el personatge ja sols en aquests primers instants.

Un nou personatge. No, no sembla un nen. No venen els alumnes i les alumnes. Es presenta un pare. El diàleg entre ells és àgil, natural, i ràpidament íntim i personal. Arriba la mare. Ara que estem tots, posem les coses sobre la taula.

 

Tres personatges molt ben definits, mantinguts fermament durant tota la peça, dialoguen entre ells i amb l’espai amb un ritme que no decau en cap moment. Converses a tres, entre dos, entrades i sortides, transmutació de pares a fills i de fills a pares amb transits molt clars i definits, que obren un món de possibilitats estètiques per debatre sobre l’educació dels nens i les nenes actualment.

 

Parlem de l’educació. A l’obra es parla de l’educació, si, per tant, ens trobem amb un embolic de temàtiques sobre l’escenari que va molt més enllà. Perquè no és pot parlar d’educació sense tota la resta. Perquè l’educació forma part d’un embull configurat per multitud de fils dels que estirar.

 

En aquesta obra es qüestiona el sistema educatiu, però va més enllà. Parlem de relacions de parella, de la maternitat i la paternitat, de les altres figures a part de professorat i família i la problematització de certes característiques dels nens i les nenes. Parlem de la figura dels mestres, que són també persones amb les seves vides privades i concretament ens centrem en la figura d’un apassionat per la seva feina i que intenta seguir al peu de la lletra el tractats sobre pedagogies alternatives.

 

Amb un treball impecable d’interpretació, d’ús de l’espai, de ritmes, i amb propostes que fan amena una obra amb molt de text, ens submergim en un debat que marca un present però sobretot un futur.

Classe es una comedia que aprovecha toda la polisemia de su título para partir de una reunión entre un profesor y los padres divorciados de un alumno para llegar a una reflexión sobre las diferencias de clases sociales. ¿Es posible la movilidad de clases mediante la educación? El personaje de Pol López te diría que sí, la obra parece decir que no.

El montaje paralelo que enlaza constantemente las dos escenas de la obra; la reunión de los padres con el profesor y la clase de refuerzo con los niños menos aventajados, propone que es muy difícil abandonar esta “clase”. Los niños y los padres, interpretados por los mismos actores, son la evolución causal de lo que el futuro depara para los niños de esta clase menos aventajada. Lo que inicialmente parece una comedia ligera, esconde un drama social que da para reflexión.

La interpretación de los actores es posiblemente la mayor virtud de esta obra. Un profesor idealista y un tanto paternalista interpretado por Pol López, una madre con complejo de inferioridad interpretada por Carlota Olcina y un padre violento por Pau Roca, son unos perfiles que por muy estereotipados que parezcan, están muy bien jugados despertando nuestra identificación y dejándonos transitar por su psicología interna.

En definitiva, una buena comedia que logra el doble objetivo de hacerte pasar un buen rato con una reflexión sobre las diferencias y privilegios de clase.

Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré.

Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que permeten el públic transportar-se al lloc i al moment que vol el director.

D’altra banda, més enllà d’uns diàlegs precisos de la traducció del mateix Carrió, la proposta escènica té molt a veure amb la distància física (en metres vull dir) entre els personatges, en l’espai de cadascú, que Carrió fa servir com a recurs expressiu per a explicar les evolucions i les involucions de les relacions entre els tres personatges.

En Pau Roca i la Carlota Olcina fan dos papers cadascú amb transicions sobtades d’un personatge a l’altre que resolen amb naturalitat. Quan interpreten en Brian i la Sarah, corren el perill de sobreactuar, ja que són personatges amb unes característiques determinades, molt estereotipades per la ficció, que empenyen molts actors a fer-ne un gra massa molt sovint i, en canvi, tant l’una com l’altre troben el to adequat per a no caure en la paròdia que, en aquest cas, no tocava. I Pol López, sí. És un misteri. El misteri del singular, de qui no s’assembla massa a ningú, o de qui no saps a qui s’assembla. El d’una manera de dir els diàlegs que embriaga l’espectador; el de qui és capaç de gairebé xiuxiuejar i fer-se sentir a l’hora; el de qui posa els accents en els  llocs més insospitats; el de qui duu una veritat a dins, en el gest, quan parla i quan calla.

A Classe, els profes hi copsem l’estat de vulnerabilitat en que tantes vegades ens trobem, però els qui no ho són hi trobaran els entrebancs en la comunicació entre classes, les que l’estructura capitalista perpetua sense vergonya. Benvinguda, Classe, et necessitàvem.

Todos hemos vivido en algún momento una reunión entre padres, madres y profesores/as. Como tales o como propios alumnos. Pueden ser reuniones de seguimiento y evaluación rutinarios o encuentros para hablar de algún problema o dificultad que tenga el alumnado. Y en estas reuniones se espera cordialidad, entendimiento y predisposición para escuchar qué dirá el/la educador/a y actuar en consecuencia. Pero, ni todas las escuelas actúan igual, ni las personas que se reúnen en estos encuentros son siempre lo que se espera.

Este es el punto de partida de esta obra. Ray (Pol López) se reúne con Brian (Pau Roca) y Sarah (Carlota Olcina) para hablar sobre las dificultades de aprendizaje que tiene su hijo. Lo que empieza siendo una reunión productiva y con perspectivas de buen entendimiento, se convierte en una discusión entre los tres personajes, que acaban hablando de temas que no son meramente académicos. Y es que Sarah y Brian no tienen buenos recuerdos de la escuela -donde ellos fueron también de pequeños- y, además, se están separando, hecho que aumenta la tensión en la clase. Por otro lado, está Ray que tiene problemas personales y también ha tenido tropiezos con alguna familia de la escuela por llevar su función de maestro hasta donde él creía conveniente.

Paralelamente tenemos una clase de refuerzo que el maestro imparte al hijo y a otra niña de clase. Unas horas de estudio que significarán mucho para estas criaturas que verán en la figura de Ray el mejor aliado para aprender.

El planteamiento de esta producción tiene un gran aliciente y nos seduce al principio, sobre todo por el trabajo de los intérpretes, pero el texto se va dispersando y diluyendo hasta no quedar muy claro cuál es el objetivo de esta obra. Tiene algunos momentos cómicos, que hacen reír al público en diversas ocasiones, pero no es suficiente. Se tiene la sensación todo el rato que habrá una conclusión que englobará las dos acciones paralelas, pero no acaban de encajar bien en el resultado final.

El montaje de la trama, con los saltos entre una secuencia y la otra están muy bien encajado. La actuación de Roca y Olcina (que también interpretan a los dos niños en la clase de refuerzo) acostumbra a cambiar en un segundo y te situan fácilmente en el otro plano -como padres o como niños-. Hay cambios muy rápidos, que justo ocupan unas cuantas líneas del texto y vuelven a la acción inicial, y otros más extensos, porqué así lo pide la dramaturgia. Este ejercicio de saltos es uno de los grandes aciertos de esta obra. El movimiento de los personajes por el aula que hay en el escenario también es muy adecuado, ya que contextualiza las emociones que sienten cada uno en la línea de texto que están.

Los tres intérpretes muestran una vez más que tienen oficio y que les da igual el texto que les den, porqué siempre lo asimilan y consiguen transmitir las emociones de sus personajes. Tengo que destacar, por eso, el trabajo de Pau Roca y Carlota Olcina. Sus cambios de roles y emociones en cuestión de segundos sin dejar entrever a quién habían dado vida antes, y después volviendo al personaje inicial con la misma intensidad que lo habían dejado, es un trabajo muy preciso.

Aún así, como decía al principio, el texto que parecía que daría forma a una historia empacada, queda disperso y absorbido por las interpretaciones. Incluso en algún momento se hace largo. Dejamos de banda qué nos están narrando para disfrutar solo de los personajes. Que no está malamente, pero no era lo que esperaba cuando ha sonado el timbre y he entrado en clase.

Aquersta setmana he tornat a les aules, i tot gràcies a la proposta de La Villarroel amb Classe. Una proposta de Sixto Paz sobre com afrontem les dificultats: a l’escola, a la vida, on sigui. Amb la direcció de Pau Carrió i un repartiment format per Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca.

És una obra sobre la funció dels mestres o com ens pensem que hauria de ser, però a més hi ha molt més en aquesta obra. Ens parla de l’acceptació d’un mateix, del bulling escolar, de la funció dels pares (i família) per educar als fills, els problemes dels mestres,…

No deixa de ser una comèdia, amb tot el rerefons que hi ha, i segurament quan veiem els pares protagonistes podem veure com la parella d’adolescents que han tingut uns fills més aviat de què pensàvem.

Una de les coses que més m’ha agradat, és la facilitat amb què Pau Carrió ha creat aquests flashback, molt ben introduïts, per explicar-nos segons quines reaccions dels protagonistes. Podem veure amb aquests salts en el temps com els papers dels pares i fills s’assemblen molt més del que pensem.

La Carlota Olcina i Pau Roca interpreten, de forma genial, aquesta parella de pares/nens. Veiem que els personatges evolucionen amb el que ens expliquen. I Pol López amb aquest mestre dialogant (que personalment em marejo amb el seu moviment de mans, un “ho entens?” en cada frase que diu. Possiblement és el personatge més difícil, ja que sembla que és el personatge amb més contradiccions. Aquell professor que vol fer, però no li deixen.

Com en altres propostes, la gent de Sixto Paz l’han encertat. Tant amb el text, el director com la posada en escena. He gaudit força amb aquesta proposta i com sempre us recomano anar a veure-la i que digueu la vostra.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Després d’una trajectòria d’una mica menys de 10 anys, la productora Sixto Paz ha aconseguit consolidar-se gràcies al seu bon ull a l’hora de triar textos contemporanis. Combinades amb dramatúrgies de Jan Vilanova, el grup capitanejat per Pau Roca ha estrenat obres de Nick Payne, Duncan MacMillan, Lucy Prebble, Neil LaBute o Philip Ridley, entre altres, aconseguint grans resultats però, sobretot, posar de relleu temes universals des d’una perspectiva contemporània que interpel·la. Classe és un muntatge molt en aquesta línia. Una peça que obre debat i reflexiona sobre l’educació i les diferències socials, dins i fora de les aules, segons els privilegis de cada individu.

La direcció escènica de Pau Carrió és honesta i sap posar-la al servei del conflicte dels seus personatges (en la pell de Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca), que protagonitzen un enfrontament a tres bandes que resumeix el cor del conflicte. Tres personalitats, tres formes de veure el món i, curiosament, tres bones interpretacions que, per moments, semblen pertànyer a espectacles diferents. Tot i presentar-se com a comèdia, el que veiem sobre l’escenari és, més aviat, un drama social entretingut, sense excessos i que planteja amb audàcia una sèrie d’interrogants difícils de resoldre. Potser la proposta conté alguns flashbacks innecessaris i un punt àlgid que costa de creure, però, en general, resulta versemblant, oportuna i molt més complexa i profunda del que pot aparentar a primera vista.

Com reaccionaríeu si us diuen que el vostre fill està baixant el rendiment a classe però tu no notes el mateix a casa? Jo no sabria què dir-vos, perquè no he tingut la sort de viure l'experiència de ser pare encara... Però sí que es pot empatitzar amb les dues figures: la del mestre i la dels pares. Això és el que pretenen els tres protagonistes de Classe, convèncer als altres dos que el que ells pensen és el millor per un nen de 9 anys anomenat Jayden. El públic es troba amb el dilema d'entendre les complicacions de ser mestre i la faceta més sobreprotectora de ser pare o mare. Una reunió de seguiment que acaba esdevenint un partit de tenis d'argumentacions entre les tres bandes. Tot plegat amb pinzellades còmiques, dramàtiques i realitats com una catedral.

Pol López excel·lent, Pau Roca amb un paper molt ben treballat i Carlota Olcina a rebuf dels dos. Amb aquest elenc és ben fàcil idealitzar la peça i, efectivament, si hagués estat protagonitzada per altres actors realment hauria flaquejat en més d'un aspecte. Un espectacle que, com tots, es gaudeix més quan porta unes setmanes de rodatge i on els tres actors són els amos i senyors de l'espai i text. Una proposta que posa en relleu com pot ser de contraproduent desacreditar un mestre i no deixar fer la seva feina davant les inseguretats dels pares, que queden amagades sota una falsa aparença de felicitat.

El text agafa una velocitat esfereïdora fet que provoca que els personatges canviïn d'interès i raonament massa ràpid i evidencia un transcurs poc natural dels pensaments i sentiments. Per altra banda, una de les dificultats del teatre sempre és el canvi d'espai-temps d'una escena, en aquest cas i amb els recursos lumínics i de la dicció de cada personatge, queden ben marcats. No es pot passar per alt la feina magnífica que ha fet Paula Bosch en dissenyar, a la perfecció, una aula on cada espectador pot fer-se seu i aferrar-se a algun detall que el transporti a la seva època més gamberra.

 

“Classe” és un text escrit a quatre mans per Iseult Golden i David Horan, traduït i dirigit per Pau Carrió i interpretat per tres grans actors Pol López, Carlota Olcina, Pau Roca, que ens parla de la importància en mantenir una bona relació comunicativa i directa entre els pares dels alumnes i els mestres de l'escola. De com és de difícil avui en dia parlar amb alguns pares quan es presenta un problema en l’aprenentatge o en l’actitud del seu fill. Ens parla de la no acceptació, de retrets i acusacions; de culpabilitat i del fet de no voler admetre que hi ha un problema. També ens ensenya que els principals perjudicats són els fills, i que ells no en tenen cap culpa de l’actitud dels seus pares.

A l’obra veurem com el mestre intenta per tots els medis fer-los entrar en raó, que entenguin el seu interès per l’aprenentatge del nen i la seva passió, il·lusió i vocació professional. El veurem dirigir-se als pares amb tacte, però tot i així es mal interpreta la seva voluntat d’ajudar. Veurem com busca les paraules adequades, com intenta evitar els conflictes, apartar les emocions,... Ell és l’educador, i la falta de respecte no l’ha de fer caure en el parany, ha de donar exemple, tot i que de vegades és difícil no perdre els papers. Perquè segurament ell tindria totes les de perdre.

Al llarg dels anys he vist com l’autoritat dels mestres ha sigut relegada per les opinions i decisions d’alguns pares. Deixar de practicar gimnàstica amb aparells com el plinton, el potro o el caball per por de ser denunciats davant un accident; deixar d’entrar als vestuaris per por de ser denunciats per assetjament, ... He vist a pares qüestionar les decisions i els mètodes d’ensenyament d’un mestre o l’educació d’altres pares envers els seus fills. He vist l’apoderament dels pares i el desencís dels mestres .

Però també entenc, en aquest cas, als pares d’en Jayden, les seves inseguretats, les seves pors. De fet a mi em va costar molt de decidir si portar als meus fills a la mateixa escola on jo vaig estudiar primària o no, per haver viscut la discriminació que patien alguns dels meus companys de classe pel sol fet de tenir més dificultats d’aprenentatge.

Llavors, qui són els grans perjudicats?

L’obra no parla de culpes, ni culpables, sinó que ens vol fer reflexionar sobre una realitat cada vegada més preocupant: què vol dir ser mestre avui?