Xavi Pijoan

El teatre no-convencional acostuma a projectar la mirada endavant, a la busca de quelcom inèdit, d’una transformació que trenca amb allò que fa la seva generació per a construir una cosa “original”. La mirada d’Angélica Liddel, en canvi, és enrere, cap a un moment primordial en què el teatre era un rite, una recerca de l’invisible capaç de crear l’espai necessari per a que es doni la revelació. El monòleg inicial de la protagonista (un transsumpte de la Liddel, o la pròpia Liddel) és una seguiriya apoteòsica, abismal que, amb tota la gesticulació i l’actitud d’una cantaora, esdevé un lament arrencat del moll de l’os, on ha estat incrustat tant i tant de temps. El flamenc serà present durant l’hora […]

Els trucs que Hausson ha dissenyat per al seu últim espectacle són inapel·lables, tan de prop com és possible fer-ho. Cartes que se submergeixen en la baralla, que desapareixen i es confonen entre la multitud, però que són rescatades, per art de màgia, pel gran mag de l’escena barcelonina. En alguns dels trucs, es tapa els ulls Hausson, i l’espectador té la sensació que el mag se’n surt en el terreny de l’impossible. Els que assistim als espectacles de màgia amb ulls de nen i no amb mirada escrutadora gaudim i se’ns escapen els aplaudiments mentre ens mirem els uns als altres amb cara de «ualllla». La qualitat dels trucs no està ben acompanyada per la part més narrativa del […]

La premissa és tan succinta com inquietant: preferim ser feliços o saber la veritat? Buf… És terrible perquè l’una exclou l’altra: som feliços només en la ignorància i desgraciats en la veritat. Marc Artigau s’endinsa en un mon tan enfangat com el de la memòria des del concepte de resurrecció, de la reaparició, en forma d’intel·ligència artificial, de persones desaparegudes. Els personatges d’Una habitació buida tenen la possibilitat d’omplir-la amb els seus fantasmes, amb allò que no han pogut viure; potser tal i com ho fem tots quan acudim a la ficció per emplenar els buits de la nostra experiència vital. Tres històries s’entrecreuen en aquest joc d’autoengany, de vegades amb un to massa ingenu i no sempre ben resolt formalment, […]

  Lo primero que hay que dejar claro es que el montaje que Teatro Estudio Tees y Teatro Nómada han llevado a escena al alimón, pone el foco en la mujer, en Juana Inés, en la envergadura de su figura como mujer y en la alargada sombra que su manera de pensar y de afrontar el México del siglo XVII es aún hoy referente para todas las mujeres que reivindican la igualdad de oportunidades en todos los ámbitos. El montaje se divide en dos partes claramente diferenciadas. La primera de ellases la más sólida de las dos, y habla de la Juana niña, de la necesidad de luchar cada día para ganarse alguna ventaja ante los hombres. La historia se […]