Xavi Pijoan

És un espectacle sobre la impossibilitat de recuperar el passat. Sobre les giragonses de la memòria. Sobre el teatre com a canal per a mirar d’entendre el món a través de la ficció. Sobre la frontera primíssima entre aquesta ficció i la realitat. Sobre la necessitat de celebrar que estem junts, o simplement que hi som. I també és el millor espectacle que he vist aquesta temporada a Barcelona. La posada en escena que planteja el Col·lectiu Desasosiego reivindica el el teatre com una mena de culte del qual el públic també n’és protagonista. L’experiència per a qui assisteix a Un segundo bajo la arena deu apropar-se a la d’aquell públic grec primigeni que entenia el teatre com a cosa […]

Una actriu que ha treballat amb l’Ana Belén ha estat escollida per un director per a interpretar al Tantarantana Les penes del jove Werther. La premisa inicial de l’obra coincideix amb la pròpia realitat del procés d’elecció de Mel Salvatierra per part del director Miquel Mas Fiol com a protagonista de la representació que estem veient. Aquest joc d’autoficció és el canal que Mas Fiol empra per a reflexionar no només al voltant del fet interpretatiu i del món del teatre com a ofici, sinó també, i sobretot, del conflicte ètic que exemplifica la Mel Salvatierra (en la seva doble condició) quan es planteja compartir el seu dolor, les seves misèries, els seus llocs obscurs, emmirallant-se amb el fenomen que […]

#Brossa és el desè espectacle de Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi. En aquesta ocasió, els tres personatges (interpretats per Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol) busquen l’esperit del poeta, de Joan Brossa; saben que hi és però costa ubicar-lo, identificar-lo. Qui això escriu ha pensat sempre que l’esperit de Brossa era al balancí del poeta que fa anys que es troba al replà de l’escala que puja a les sales de dalt, però els personatges de l’obra busquen on calia: al llenguatge mateix. A partir dels jocs lingüístics, de la reducció a l’absurd de la llengua i de la presa de consciència de les possibilitats expressives infinites de les paraules, el text i el muntatge de Beltran […]

El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya. El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar. Pompermayer […]

És imprescindible seguir posant en valor, i no deixar de fer-ho, la labor que la Badabadoc duu a terme a Barcelona. Des de la seva creació ha esdevingut un canal per a portar-nos teatre argentí rellevant que, d’altra manera, romandria invisible per als espectadors catalans. Aquest cop, des del Teatro Moscú de Buenos Aires arriba un text de Lisandro Panelas, interpretat per ell mateix i dirigit per Ana Scannapieco. El tipo és teatre unipersonal, amb un personatge sobre l’escenari que al llarg de gairebé una hora mirarà de fer memòria per a explicar-nos una història (la seva) d’amor, d’obsessió en què hi acabarà aflorant el masclisme soterrat i incrustat al comportament de tants homes. El text és un exemple de […]