Coral romput és un poema en 1261 versos de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Qualsevol proposta que pretengui versionar CR ha de tenir en compte, necessàriament, no només el poema d’Estellés, sinó l’enregistrament discogràfic que en va fer Ovidi Montllor pel que té de determinant a l’hora d’acostar-s’hi. Tenir-lo en compte no vol dir lligar-s’hi o comprometre-s’hi, sinó conèixer-lo i mirar d’entendre la labor del cantautor d’Alcoi, que va empènyer definitivament per a incorporar el poeta al un cànon del qual encara no formava part.
Marina Alegre i Marc Chornet opten per a crear les circumstàncies necessàries per a donar la veu al poeta, despullen d’escenografia l’escenari de la Àtrium que poguessin obstaculitzar l’emissió i la reverberació de la paraula d’Estellés. No és senzill per a una actriu apartar-se i donar espai i també alè al text. La dramatúrgia assumeix l’hiperrealisme i la sensualitat tan pròpia de l’autor i de CR en particular, però també incorpora el dolor profund dels versos.
D’altra banda, Alegre i Chornet aconsegueixen que l’excés que sobrevola CR no esdevingui histrionisme ni sobreactuació, i es fixen en l’essència del poema: la memòria, el lloc de l’escriptura, la vida com a escriptura i l’escriptura com a vida, com a refugi.
Malgrat la humilitat amb què Alegre afronta la representació, CR no és una simple lectura, l’actriu la interpreta, sense escarafalls i amb la màxima perícia a l’hora de dir, amb les pauses justes i amb els èmfasis precisos, amb la claredat que requereix el text, i alhora, amb prou capacitat per a endinsar-se en les tenebres quan cal.
Coral romput, a l’Àtrium, és necessari per a fer conèixer la generació més jove l’obra d’un poeta clau per a la història de la literatura catalana del segle XX, però també per a poder gaudir de teatre que entén que la intimitat esdevé universalitat quan és capaç de captar l’allò més humà.