El text de Mike Bartlett planteja dues reflexions interessants, d’aquelles que t’endús a casa, de les que et seguiran tota la setmana com un nuvolet sobre el teu cap: quina és la responsabilitat dels pares en la felicitat futura dels seus fills, d’una banda, i com cada generació falla, sense ser-ne conscients, a la següent.
La Sandra (Laia Marull) i el Kenneth (David Selvas) són futurs boomers i, per tant, la primera generació de les últimes que haurà viscut millor que els seus fills. S’enamoraran, es casaran, tindran fills, es divorciaran… Seran els “hippies” dels seixanta que donaran el braç a tòrcer quan el neo-capitalisme de Margareth Tatcher desfaci tot el que les dues dècades anteriors havien aconseguit pel què fa a avenços socials. Tot plegat se’ns explica al llarg de tres actes que ens permeten assistir a tres moments separats per vint anys cadascun d’ells, els dos primers dels quals veiem a través de cortines gairebé transparents que enterboleixen mínimament l’acció que sembla que la seva raó de ser sigui que puguin caure de manera violenta al tercer acte, quan la Rose (Clara de Ramon), la filla gran de la parella, demanarà explicacions no només per la manera traumàtica com va viure les discussions i la separació dels pares sinó com a membres d’una generació que ha fet creure la generació x que “tot anirà bé”, “que l’esforç ho és tot”.
Julio Manrique, brilla en el muntatge de les el·lipsis que atorguen dinamisme i fluïdesa així com en el moment de màxima intensitat de l’obra, quan la parella es confessa les infidelitats i prenen consciència que alguna cosa s’ha acabat. En d’altres moments, els estereotips i recursos ja molt vistos resten emoció al resultat final.
En qualsevol cas, és una bona ocasió per seguir donant voltes a què és allò que ens devem els uns als altres i fins a quin punt som culpables com a generació, i fins a quin punt és el poder qui ho ha decidit tot plegat.