Un text nou de Lluïsa Cunillé és, i ho hauria de ser més, un esdeveniment important. En una obra tan prolífica i de tant pes com ho és la de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres o Islàndia s’hi poden resseguir els elements que conformen una poètica personal i complexa escènica de Xavier que també és present a L’últim dia, sota la direcció de Xavier Albertí.
Seguim les vivències que, durant un dia, experimenta el personatge interpretat per Alejandro Bordanove, un jove de vint i pocs anys que pot ser el reflex d’una generació que s’ha trobat un món hostil i insolidari que sembla voler empènyer els seus habitants a la soledat i la desesperança.
Més enllà que Cunillé torni a jugar amb les diferents entitats que pot adquirir el personatge/narrador i, plantejant, per tant, un interessantíssim conflicte identitari (“no ho sé què vull, no ho sé qui sóc”), cal subratllar la complexitat del to amb què Bordanove DIU el text: l’espectador es trobarà amb una contenció emocional sostinguda durant els setanta minuts de representació, que s’adiu amb el retrat d’algú que no gosa fer, que no gosa dir… Alhora, la interpretació de Bordanove és particular, estranya, fantàstica: dona la sensació que l’actor, l’home hi és sempre present al costat del personatge, no hi ha una escissió clara entre les dues entitats (entitats, tornem-hi…) la qual cosa confereix un halo de veritat, o de quelcom que s’hi acosta molt, difícil de veure en el teatre contemporani.
L’estructura del text (una mena de via crucis laic del protagonista) atorga al conjunt de L’últim dia la forma de viatge, d’itinerari vital cap a alguna cosa, potser cap a una presa de consciència d’alguna cosa que l’autora s’encarrega de no resoldre per a que els espectadors hi tinguem alguna cosa a dir.
L’últim dia és teatre des del fons de l’ànima i cap al fons de l’ànima.