Xavi Pijoan

Doncs si ja és agradable tornar al teatre després de les inclemències víriques que ens han assolat i ens assolen, encara ho és més si qui t’acull és la Badabadoc, i encara més si l’Alejandra Jiménez ha ficat mà en l’espectacle que vas a veure, i encara més si la tens a la teva disposició després de la funció per a xerrar amb ella una estoneta. Desencuentros és una història, o unes quantes històries, que es pregunta què no acabem de fer bé quan ens relacionem que fa que tan sovint no ens entenguem i que, malgrat els esforços i les bones intencions, no ens en sortim. De vegades la incomunicació, o les interferències en la comunicació, d’altres, la poca […]

Mouawad acostuma a organitzar el seu teatre en tetralogies. Germanes (“Soeurs”) és la segona part d’una d’elles, que mira d’explicar la història recent des del prisma de la intimitat familiar. L’autor libanès fa servir una polifonia d’escriptures conformada per imatges, somnis, objectes i altres materials expressius que entoma amb habilitat Roberto Romei per a muntar una posada en escena vibrant, no perquè les peripècies dels personatges no donin respir, sinó per allò que no diuen i que no passa. M’explico. La història de la Geneviève i la Layla està articulada a través de silencis, els que donen testimoni real de la nostra existència. Mònica López i Lluïsa Castell ens emocionen tant per allò que diuen com per allò, sobretot, que […]

Els relats de David Foster Wallace, en la seva minuciositat a l’hora de presentar els assumptes quotidians, alberguen una percepció poètica desconeguda de la realitat, que prové de la desmesura del format habitual dels gèneres clàssics i dels angles inèdits que adopta la seva mirada d’escriptor. A En lo alto para siempre, Juan Navarro i Gonzalo Cunill semblen tenir-ho molt present i miren de fer-ho palès en la seva posada en escena, que combina la conversa surrealista amb el monòleg llarguíssim de Cunill (poesia i relat incisiu i meticulós d’una situació fugaç quotidiana que esdevé transcendent d’una manera estranya), la maqueta i el vídeo en directe que col·laboren a l’escrutini rigorós de la realitat, i una mena de parèntesi performàtic […]

Sergi Fäustino torna a posar sobre la taula (sobre la taules, de fet) la materialitat del cos, l’energia que l’empeny, la seva autonomia deslligada del racional. El cos que balla, el cos que es mou i que sent. Fäustino balla durant tota l’hora de representació mentre una veu en off descriu de manera, aparentment neutra, el que el ballarí executa. A la vegada, la veu reflexiona al voltant de tot allò que té a veure amb el cos del ballarí. L’aparent desapassionament de la veu en off sembla dir només obvietats, i potser és així, perquè l’única obvietat indiscutible, l’única veritat innegociable és que en aquell moment a l’Antic Teatre hi ha un cos que balla i una sèrie de […]

Si heu vist el muntatge que de La cantant calba es fa al Théâtre de la Huchette de París des de fa més de seixanta any ininterrompudament, no podreu evitar que us ressoni si també assistiu al muntatge que Associació Cultural Món Animal presenta aquests dies al Teatre Almeria de Gràcia del clàssic d’Eugène Ionesco. El text del rumanès desmunta els mecanismes i rutines de l’ús del llenguatge, es riu del seu ús i del seu abús per a acabar carregant-se els convencionalismes que, diàriament, regeixen les vides dels éssers humans. Tres ingredients: l’angoixa, l’humor y el contrasentit per atacar el moll de l’os de la qüestió: la soledat de l’ésser humà, la insignificància de la seva existència. La traducció […]