Xavi Pijoan

Una altra vegada, Rigola tria el camí menys gastat per crear una ficció, i s’agraeix que entre tantes propostes convencionals (en el millor i en el pitjor dels sentits) una figura com la de l’ex-director del Lliure, que participa de l’escena teatral mainstream barcelonina, se submergeixi en formes menys evidents d’explicar una història. En aquest cas, el canal és el testimoniatge de vida, la ficcionalització de les converses reals entre el propi Rigola i l’historiador Josep Pujol (pare de la protagonista de l’obra, Alba Pujol) al voltant de la mort i del llegat ètic i vital que un pare pot deixar a una filla. No hi ha una voluntat universalitzadora en la proposta, sinó el final d’UNA vida i la […]

Susanne Kennedy decideix presentar els personatges de la seva Les tres germanes despullats de qualsevol indici de sentimentalisme que pugui enterbolir la relació entre posada en escena i espectador. Actors i actrius són una mena de maniquís desprovistos d’expressió. Kennedy i Eckert duen a terme una destil·lació del clàssic txejovià fins a deixar-lo amb la pell i l’os. El que a les dues dramaturgues alemanyes els interessa del text és la clarividència amb què Txejov deixava al descobert la pesantor del pas del temps, i una mena de somnolència relacionada amb la idea de repetició i d’etern retorn. Fragments del text i situacions es repeteixen una i una altra vegada potser amb la intenció d’infondre el dubte en els espectadors […]

Si alguna cosa caracteritza les dues primeres obres de Mos Maiorum (Mos Maiorum i Gentry) és l’afany en l’exploració de la realitat immediata, mitjançant el teatre verbatim: teatre documental que combina elements audiovisuals i testimonis reals que escoltem per boca dels actors, que no han estat reescrits sinó que són transmesos respectant les paraules, la sintaxi i els errors de les persones reals que les han pronunciat. Requiem pour Srebrenica, muntatge d’Olivier Py, i Rwanda 94, de Jacques Delcuvellerie són títols imprescindibles d’aquest tipus de teatre que Mos Maiorum coneix sense cap dubte. A Gentry, la companyia es fixa en les estratègies que el capitalisme fa servir per a encarir el preu del sòl a Barcelona per reconvertir barris populars […]

El tango és aquell ball que sembla que dibuixi quan traça la seva coreografia, igual que la vida. Sembla que dibuixi meandres imbricats com les relacions humanes, com el dia a dia. I Santos Discépolo és un dels lletristes més representatius del tango clàssic, però d’un tango que decideix sobrepassar l’esfera íntima per a construir històries que no defugen el vessant més social i de resistència a les idees reaccionàries que dominaven l’Argentina de la primera meitat de segle. David Bo Fa servir la figura de Discépolo per reprendre un debat etern, el de la funció, o no, que ha de dur a terme l’art en la societat. Una de les tres protagonistes de l’obra té Discépolo com a referència […]

Com s’afronta un nou muntatge d’un clàssic tan impepinable com aquest? Més encara, quan la partitura de Leonard Bernstein o les coreografies de Jerome Robbins formen part del cànon de la cultura popular occidental, i han estat, i són, referents inevitables per al gènere des de fa 60 anys. No només això, la pel·lícula que el 1961 va dirigir Robert Wise està completament interioritzat en l’inconscient col·lectiu d’uns espectadors, que, irremeiablement, la faran servir com a metre de platí irídic a l’hora de valorar qualsevol nova versió. Federico Barrios (director d’escena i adaptador de les coreos) treballa a partir de la recuperació de les coreografies i el llibret original, per tant, li toca enfrontar-se amb l’orde de fans irredempts, que […]