Xavi Pijoan

Jordi Prat i Coll (autor i director) fa engegar el muntatge de M’hauríeu de pagar amb la versió que Guillermina Motta va incloure al seu disc Segons la lluna, de La Solitude de Barbara. La cançó de la parisenca condensa, de fet, tota la intensitat i l’emoció que desenrotllarà la representació i que els tres protagonistes, que ara escolten Barbara potser per enèsima vegada i havent assumit que parla d’ells, i de tots nosaltres. El text de Prat i Coll està estructurat en tres monòlegs vibrants i commovedors que ens presenten tres personatges que pateixen perquè es troben sols i perquè s’adonen que potser ho han estat sempre. En tots tres casos, la relació del personatge amb els demés és […]

La foscor de Foscor és la de la incertesa sobre el futur, la de la confusió, la del desconegut, i és, sobretot, la foscor del teatre. Té quelcom de kafkià el text de Jan Vilanova, amb personatges atrapats en una mena de xarxa de l’absurd, enganxosa i capciosa, de la qual és tan difícil deslliurar-se que, finalment, un desisteix i perd la voluntat. També té alguna cosa de buñuelià i de El ángel exterminador i aquella pugna entre el desig i la voluntat que, en aquest cas, empeny i reté, a la vegada, el personatge que interpreta Dafnis Balduz. La posada en escena de Clara Manyós atorga tot el pes als dos intèrprets que, amb el seu treball gestual i […]

Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré. Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que […]

La dramatització i el muntatge que Ivan Padilla ha dut a terme de la novel·la homònima d’Alessandro Baricco descansa sobre quatre potes, les que representen els quatre membres de la família política (o, millor dit, de la futura família política) de la protagonista, que arriba a Itàlia a casa del seu promès, que no hi és, però que se l’espera. Aquesta espera es convertirà en l’espai que la jove esposa anirà omplint amb experiències iniciàtiques de la mà dels habitants de la casa. El més interessant de la posada en escena de Padilla és, d’una banda, la fisicitat de les experiències, el paper protagonista del cos de la jove, i d’una altra, la visibilització del procés d’aprenentatge de la protagonista […]

Probablement és a mig camí entre la ironia i la malenconia on trobarem el perquè de l’atracció que Chejov suscita a principis del segle XXI en un espectador sobreestimulat que, tot i així, se sent atrapat per l’Olga, la Masha i la Irina que, a cada muntatge (recordo, per exemple, el de García Valdés el 2005) sembla que reaccionin als embats d’un present que va ser el futur que tant obsessionava el contista rus. Les germanes de Manrique s’expressen amb naturalitat en una actualitat ple de ressonàncies de la societat burgesa que el text posava en el focus. El malestar de viure, la dificultat de viure segueix essent la mateixa, i el seu Moscou continua essent l’objectiu inassolible, perquè es […]