Xavi Pijoan

El text de Nelson Valente pertany a aquell al subgènere “família amb desllorigador”, i m’explico. Tant al cinema com a la literatura hi ha sovintejat el motiu d’aquella mena d’àngel exterminador que posa cap per avall la unitat familiar i posa en dubte les convencions que han fonamentat una entitat tan essencial per a la nostra societat com ho és la familiar. En aquest cas, és el fill (“el loco”, interpretat per Gabriel Beck) qui fa implosionar el nucli a base d’incontinència verbal i d’indignació. El membre menys convencional de la família és l’únic capaç de desafiar les convencions, tan anquilosades ja en els membres més “assenyats”. La posada en escena juga a favor de la comèdia, però des d’un […]

Probablement, mirar d’entendre, des d’un punt de vista filosòficas, Final de partida, no seria més que entendre la seva pròpia inintel·ligibilitat: potser aquest n’és el tema, la inintel·ligibilitat de la peça beckettiana, i la del seu temps. Ara, gràcies en part a aquest nou muntatge que Sergi Belbel ha portat al Romea, podem decidir si els nostres temps segueixen quedant en evidència quan s’enfronten a Final… Belbel pensa i executa l’obra de l’irlandès com una paròdia del teatre mateix i dels seus elements constitutius, és a dir, els diàlegs, els personatges, el conflicte…, però també com una paròdia del llenguatge, que ja no és capaç de descriure el món en que vivim, i fins i tot, de l’ésser humà que […]

Pels qui vam viure les últimes dècades del segle XX i en tenim el seu record fresc, és a dir, per als que ja tenim una edat, la Guillermina Motta forma part de l’estol de mites populars que, gràcies als vinils dels pares o a la tele uniformitzada d’aleshores, compartíem gairebé sense excepció. El fet que la cantautora i actriu barcelonina no sigui present en la vida pública des de fa tants anys, atorga una potència curiosa a l’espectacle que Jordi Prat i Coll ha pensat i dirigit, i que Jordi Vidal interpreta al Condal, ja que permet l’espectador confrontar el record llunyà amb la mirada d’ambdós creadors. Guillermotta té forma de concert-homenatge, però gens solemne, més aviat festiu i […]

El gran desafiament per a l’actor és convertir l’espectador en el seu còmplice, convèncer-lo que vulgui creure’s durant una estona allò que alguns fingiran a l’escenari. Si se’n surt, l’encontre de fingiments es produirà. A la Sala Atrium hi podem veure aquests dies El desvetllament, un monòleg confegit a partir de diversos fragments de textos de Virginia Woolf. La protagonista, un transsumpte de l’escriptora londinenca, o ella mateixa potser, torna d’una festa, i quan es disposa a escriure, se sent assaltada per pensaments que li permetran examinar la vida, la que viu i les que podria haver viscut. Anna Sabaté entoma el repte, agafa l’espectador pel ganyot i el persuadeix, des del primer minut, que val la pena jugar al […]

A l’escenari de l’Akademia hi veiem un artista que mira i que, per tant, també és espectador. Mira des de la desesperació però també des de l’esperança. El que mira són quadres de Rothko, d’un vermell intens, quadres que expressen drama. Però, de fet, l’autèntic drama et transmet la mirada de Lluís Soler (Rothko). El Red de Logan, en versió de Guido Torlonia, no és, però, un estudi de l’obra del pintor d’origen rus, sinó un apropament a l’artista, a qui enfronta amb els seus dimonis i amb les seves contradiccions: la necessitat de ser comprès com a artista i el rebuig de les convencions més acomodatícies per al públic. El muntatge de Torlonia imagina un “taller de l’artista” que […]