La història d’aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d’una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d’una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l’actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m’atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d’ara endavant.
N’hi ha més d’esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb anhels, amb capacitat de decisió… I en aquest sentit, la proposta de Miquel Górriz és esplèndida. Evita que la ironia es mengi els matisos del personatge i que el distanciament excessiu acabi esdevenint cinisme. El to busca en tot moment l’equilibri entre la derrota assumida i la desdramatització d’una vida malbaratada per la inèrcia d’una societat reaccionària que, als anys 80, començava a deixar en un no res els avenços socials de les dues dècades anteriors.
Torno al to. I és que és tan subtil, tan ben trobat. És tan delicada la feina de Mercè Aránega, que, si ho hagués volgut, ens hauria tingut al Goya tres o quatre hores més. La reivindicació de la dona i de la seva emancipació és punyent precisament perquè el to és tan afinat. Hauria estat fàcil anar a parar al barroer, en canvi és més efectiu que molts manifestos feministes.
Cal anar al Goya perquè d’aquí a uns anys parlarem d’aquella Shirley de l’Aránega al Goya i qui s’ho perdi haurà de mirar cap a una altra banda i penedir-se per enèssima vegada d’aquella decisió nefasta de no anar-hi.
