L’adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d’una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment… és un llibre de memòries d’una dona escrit per una altra dona, i l’autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l’oblit, de la desmemòria, precisament.
La manca d’aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l’èmfasi, d’una banda, en l’opacitat de la protagonista i de la seva vida, de qui l’espectador només en coneix fragments desordenats i de qui n’acabarà percebent una visió tan vitriòlica com desconcertant. D’una altra, la feina (la feinada) d’Anna Güell ens convida a acompanyar-la en una mirada que, mentre és enrere, és entrenyable, però que quan s’adona que més que enrere la mirada ha de ser endins, el dolor ho impregna tot. La interpretació de l’Anna Güell esdevé una mena de transfiguració d’una dona vençuda per les circumstàncies, d’un personatge que prefigura la millor literatura feminista del segle XXI.
Piñón deixa en segon pla la dimensió irònica i picaresca tan present en la novel·la per a posar el focus en la dispersió amb què els records de Carola reconstrueixen la seva vida. Les anades i vingudes de l’actriu al llarg de la sala, l’alcohol, les desaparicions darrere la cortina… col·laboren a explicar aquest caos que són les memòries de Carola Milà, i les de qualsevol. L’altre gran encert dels dramaturgs és la presència principal de la màquina d’escriure i la fruïció amb la qual Carola s’hi asseu a escriure, perquè escriure és recordar i, potser també, manipular els records. L’escriptura com a restitució d’una identitat maltractada.
A la Palau i Fabra de l’Espai Brossa us asseureu a tauletes amb estovalles de quadres, en una mena de cabaret de la ignomínia, i Anna Güell, esplèndida s’apoderarà de l’estela de l’Anna Lizaran per a posar en evidència la capacitat del teatre per a sacsejar-nos. Un cop més i ja són unes quantes, com a home, vaig sortir avergonyit al carrer des de la foscor de la sala per tanta Història d’abús continuat.