1. No conec el text de David Grieg, però tinc la impressió que la traducció d’Helena Tornero (omnipresent aquesta temporada a la cartellera barcelonina) és afinadíssima. La fluïdesa de la narració i la precisió lèxica així m’ho fan pensar si més no. No conec el text, insisteixo, però la història que se’ns explica ens arriba amb desequilibris i no per les cançons que saltegen la representació, sinó perquè és dubitativa a l’hora de posar el focus en la teòrica protagonista de la història, de qui l’espectador troba a faltar saber-ne més.
2. Quina experiència més potent quan el teatre es decideix a representar, no només la vida d’algú sinó les vides que aquest algú podria haver dut a terme, quan s’esforça a reconstruir una experiència vital des de diferents punts de vista per a ser el més justos possible amb la dimensió real de l’ésser humà. Les tres actrius s’intercanvien els diversos personatges de la història i configura un exercici valent i profund sobre l’ambigüitat i la inconsistència de l’allò humà.
3. Vist de prop ningú no és normal, per sort, més si tenim en compte els estàndards de normalitat que la societat ha establert per a tots nosaltres. El més interessant de Monster és que posa en evidència que tampoc el teatre ho és de normal, ni ganes, perquè parla dels marges, de les cunetes, del confús, del que se’ns escapa.