A mitja representació, un dels personatges etziba el següent als espectadors: «Per què som aquí veient la Companyia Hora (formada per discapacitats intel·lectuals) i a l’hora estem aniquilant aquesta part de la població?» Die 120 Tage von Sodom sembla bascular endavant i endarrere a partir d’aquest desafiament a les nostres conviccions i al benestar de la nostra consciència.
Milo Rau escull Pasollini, pertanyent a diverses minories i aniquilat per no formar part de la «normalitat», com a canal per a parlar de l’abús de poder que les elits continuen pensant que tenen dret a exercir sobre els qui són susceptibles de ser anorreats per elles.
El director suís utilitza elements metateatrals per a explorar la capacitat del teatre a l’hora de representar la ignomínia i de proposar l’espectador que posi en dubte els fonaments de l’allò humà que el conforma. Els actors i les actrius entren i surten del personatge, o potser surten d’un i es fiquen en un altre, per a acabar donant forma de teatre documental (molt sui generis) al conjunt: en un parell d’ocasions els personatges es pregunten si això que succeeix a l’escenari és una representació de la vida o la vida mateixa.
No passen desapercebudes les referències buñuelesques (viridianesques, de fet) que serveixen, no tant per alimentar l’autosatisfacció de l’espectadora que les identifica, com per a entroncar amb una tradició determinada. L’ús de l’audiovisual i els primers plans que escull creen connexions molt significatives amb el cinema de Pasollini i de Buñuel, dos cineastes fonamentals que no han creat escola.
Per cert, les actrius i els actors de Hora són excepcionals, però Rau se les apanya perquè dubtem de nosaltres mateixos i sobre el què ens ha fet aixecar-nos de la butaca i dedicar-los una ovació que volem creure que no és gens commiserativa.