Xavi Pijoan

Contar un conte contat és com crear un espai per a la reververació, preocupar-se per a que continuï ressonant com una salmòdia primordial. La paraula dita arriba molt enllà, duu la destrucció al llarg del temps, és com una bala que es desplaça per l’espai. A l’Escenari Brossa s’hi passegen les pors de tres dones que miren d’exorcitzar-les a base de dir-les, de cridar-les, de cantar-les. Es una gran notícia gaudir de Paco Zarzoso a Barcelona (voldríem que no fos tan de tant en tant), i la seva mà es deixa veure. La posada en escena mostra l’acarament amb la mort, tres maneres diferents d’afrontar-la, o d’afrontar la presa de consciència de la mortalitat pròpia, de la mateixa que a […]

Qualsevol nou intent d’entendre el perquè de la Guerra Civil ha de mirar de deixar al descobert les vertaderes intencions del feixisme, sense embuts. En aquest sentit el que explica «Los niños oscuros… » és la crueldat del cop feixista a partir d’una de les conseqüències forçoses d’aquesta guerra, que obliga els pares a separar-se dels seus fills i d’enviar-los lluny, sense garanties que arribin a bon port. El muntatge posa el focus en la por i l’estupefacció a parts iguals. La dificultat a l’hora d’entendre les raons que van dur alguns a matar els seus compatriotes és equivalent a la confusió de la posada en escena. Els diferents plans temporals en que es desenvolupa l’acció i els diversos personatges […]

Guillem Albà i Clara Peya parteixen de la seva pròpia intimitat per a que aquesta graviti, al voltant de l’espai amb forma de nou que comparteixen espectadores i actors, fins al final de l’espectacle. L’amistat entre ambdós, entesa com a relació íntima, esdevé la fortalesa sobre la qual es fonamenta Pluja i la deslliura del to afectat i les impostacions en què podria haver incorregut. Els dos protagonistes, per tant, són transsumptes del Guillem i la Clara que prefereixen, en aquest cas, la proximitat i la intensitat del personal a una ficcionalització excessiva que potser no hauria estat prou eficaç per als propòsits del projecte. Albà s’acompanya de titelles i ninos que li permeten aprofundir en el tema del doble, […]

Segur que heu vist Manhattan, del Woody Allen. A la penúltima seqüència de la pel·ícula el protagonista, ajegut al sofà, repassa les coses per les que paga la pena viure: «aquelles pomes de Cezanne; el Pottato Blues, de Louis Amstrong…» i finalment, «la cara de la Tracy», la dona que estima. D’alguna manera, aquesta és la llista que escriu el narrador sense nom de Duncan MacMillan. El risc de ser excessivament naïf l’esquiven l’autor i en Pau Roca amb perícia i amb l’honestedat de qui és capaç de confrontar la necessitat ineludible d’intentar salvar l’altre amb la culpa davant la impossibilitat d’aconseguir-ho. La posada en escena fusiona escenari i grada amb la intenció de crear una atmosfera carregada d’intensitat, i […]

1. «Es fa teatre a qualsevol lloc» deia, amb escepticisme, la meva veïna a l’Àtic22 del Tantarantana, i en efecte se’n fa a tot arreu, només cal un espai diàfan, uns actors i públic. La Lara Díez Quintanilla ens rep al final de les escales i ens convida a seure. Creua l’escenari i ocupa la seva localitat entre els espectadors mentre en Ramon Bonvehí ocupa el seu lloc a l’escenari. 2. De sobte, la sospita que quelcom fosc xiuxiueja per sota les evidències de l’obra ens assola. La força amb què la directora captura turbulències del comportament reconeixibles com a desordres originats per l’ordre instal·lat fora del despatx d’un edifici malalt. La intensitat no desemboca en desassossec gràcies a algunes […]