Xavi Pijoan

1. La dimensió teatral. Els últims temps, ha estat la ficció qui més i millor ha fabulat sobre la possibilitat d’una realitat alternativa a la nostra (Fringe o Counterpart), i 4D Òptic, anterior a totes dues sèries, hi comparteix la mateixa temptació a l’hora d’imaginar què hi passa a les interseccions entre totes dues realitats. A Daulte li interessa aprofundir en el concepte de doble, tan proper al fet teatral, i a la multiplicitat de cares de cada personatge, a la conformació de les seves personalitats, que només poden ser compreses si tenim en compte el què són i el què podrien haver estat. 2. La dimensió cinematogràfica. El remuntatge que dur a terme Daulte aposta per formes i referències […]

Sense embuts, el títol no és arbitrari. Víctor Álvaro i Gataro s’enduen el Poe de Dagoll Dagom a un terreny que els és propi i en el qual es mouen amb molta habilitat. Portar-ho al cabaret implica necessàriament un tipus d’humor canalla  una proximitat amb el públic i una calidesa amb les veus que aquest Poe resol amb solvència. Álvaro llima una mica l’estètica més tètrica d’en Bozzo i aposta amb bon criteri per l’humor macabre. Les coreografies hilarants de l’Anna Rosell apunten en aquesta direcció i el to desenfadat  en alguns moments, paròdic dels personatges, col·labora a atorgar coherència global al muntatge. Poe és divertida, ben cantada, suggerent… Què més voleu? Visca el teatre que s’afluixa la cotilla i ens emociona […]

A l’habitació del costat no sabem què hi passa, i una porta tancada amaga allò que volem saber o que creiem que volem saber. L’espai pensat per Alejandro Andújar a l’escenari de La Villarroel posa en evidència l’anhel tan humà (de l’espècie humana vull dir) de penetrar a l’altra banda, de sentir què s’hi diu i per què s’ho passen tan bé. Perquè el cas és que a l’habitació del costat s’ho passen molt bé, és l’habitació del coneixement i de la revelació, mentre que la sala d’estar és la de la ignorància, la del desig. És la senyora Givings (Carlota Olcina) qui passa a l’altra banda i experimenta la transformació, la que va del desconeixement a l’experiència. Olcina és […]

El nombre parte de un tópico literario contemporáneo como es el de «la cena familiar con incidente aparentemente inocente que desencadena un seísmo emocional inesperado». El texto de Delaporte y Patellière confía demasiado en una anécdota ingeniosa de arranque como sustento de un conflicto que, a continuación, pierde gas hasta deshacerse como un azucarillo. Veronese piensa un montaje que pone el foco en la naturalidad de los diálogos, de actores y actrices que se pisan cuando hablan, tal como pasa en la realidad, y el esfuerzo de la compañía es tremendo a la hora de transmitir la verdad de lo cotidiano. En realidad, el trabajo de los actores y del director está por encima de un texto que queriendo ser sutil […]

Això de Titzina no és fer de la necessitat virtut, sinó apostar de manera ferma per l’austeritat, si més no, amb allò que fa referència al més ornamental. Aquest terennà sobri contrasta amb un dispendi generosíssim de recursos dramàtics i de feina prèvia, de documentació i de reflexió. Merino i Lorca emprenen, aquest cop, l’aventura d’investigar què passa quan dos móns es troben, i topen. És possible el diàleg entre una societat desenvolupada, del primer món, amb una mancada de recursos fonamentals? Els bons propòsits, en una relació desigual, poden ser honestos? No hi ha conclusions, és clar, el teatre de Tiztina dóna espai a l’espectador perquè ompli els espais buits. Malgrat la descompensació entre les escenes protagonitzades per l’empresari i […]