Xavi Pijoan

A l’habitació del costat no sabem què hi passa, i una porta tancada amaga allò que volem saber o que creiem que volem saber. L’espai pensat per Alejandro Andújar a l’escenari de La Villarroel posa en evidència l’anhel tan humà (de l’espècie humana vull dir) de penetrar a l’altra banda, de sentir què s’hi diu i per què s’ho passen tan bé. Perquè el cas és que a l’habitació del costat s’ho passen molt bé, és l’habitació del coneixement i de la revelació, mentre que la sala d’estar és la de la ignorància, la del desig. És la senyora Givings (Carlota Olcina) qui passa a l’altra banda i experimenta la transformació, la que va del desconeixement a l’experiència. Olcina és […]

El nombre parte de un tópico literario contemporáneo como es el de «la cena familiar con incidente aparentemente inocente que desencadena un seísmo emocional inesperado». El texto de Delaporte y Patellière confía demasiado en una anécdota ingeniosa de arranque como sustento de un conflicto que, a continuación, pierde gas hasta deshacerse como un azucarillo. Veronese piensa un montaje que pone el foco en la naturalidad de los diálogos, de actores y actrices que se pisan cuando hablan, tal como pasa en la realidad, y el esfuerzo de la compañía es tremendo a la hora de transmitir la verdad de lo cotidiano. En realidad, el trabajo de los actores y del director está por encima de un texto que queriendo ser […]

Això de Titzina no és fer de la necessitat virtut, sinó apostar de manera ferma per l’austeritat, si més no, amb allò que fa referència al més ornamental. Aquest terennà sobri contrasta amb un dispendi generosíssim de recursos dramàtics i de feina prèvia, de documentació i de reflexió. Merino i Lorca emprenen, aquest cop, l’aventura d’investigar què passa quan dos móns es troben, i topen. És possible el diàleg entre una societat desenvolupada, del primer món, amb una mancada de recursos fonamentals? Els bons propòsits, en una relació desigual, poden ser honestos? No hi ha conclusions, és clar, el teatre de Tiztina dóna espai a l’espectador perquè ompli els espais buits. Malgrat la descompensació entre les escenes protagonitzades per l’empresari […]

Àngels a Amèrica com a profecia, o com a sortilegi, o com a visió. Hi ha textos que tenen la capacitat de quedar-se arraulits dins el repertori internacional per a reaparèixer, quan cal, en forma de reverberació o de presència amb poder per a donar llum a un moment donat de la història. En aquest cas, el miracle consisteix en la facultat de prefigurar unes circumstàncies que descriuen el nostre present. David Selvas proposa una posada en escena perspicaç en què l’Amèrica moribunda de Kushner és també el germen de l’ascens del neocapitalisme liderat per Reagan i Thatcher que començava a arrasar els avenços socials assolits les dues dècades anteriors. La SIDA com a epidèmia, com a plaga i com […]

La família Coleman té ressonàncies d’altres famílies excèntriques de la ficció americana clàssica: la família Sycamore de You can take it with you (Frank Capra, 1938) o la família Lord de Philadelphia Story (George Cukor, 1940). Els Coleman, però, es mouen en territoris molt més ombrívols, gens amables, que sovint esdevenen arenes movedisses per als personatges, per als actors i també per al públic. El text de Tolcachir exigeix precisió a l’hora de ser dit. El ritme ho és gairebé tot a L’omissió…, i no pel què fa a la velocitat, sinó per encertar el moment d’entrar i, a la vegada, reaccionar a l’actitud dels altres personatges. En aquest sentit destaquen Sergi Torrecilla i Roser Batalla, amb un enorme sentit […]