Xavi Pijoan

Atenció! Orsini ha petat el/al TNC. El surrealisme s’ha citat amb l’adotzenada cartellera barcelonina per a desafiar els codis preestablerts que tan segurs fan sentir-nos gairebé sempre. Aleix Aguilà ha obert un forat, com aquells de què parlava Breton, que posa en relació elements aparentment distants, conceptualment i en el temps. La realitat entesa com a criptograma que cal desxifrar mitjançant claus que només podrem trobar en les interseccions, en l’allò difús. Aquest túnel en el temps, o vés a saber en quina altra dimensió, és una atmosfera onírica, de fet, sembla que els figurants del Guillem Tell que es representava al Liceu el 1893, somiïn el 2 d’octubre de 2017. Potser afinaríem més si parléssim de premonició: els protagonistes […]

Excalibur… és el primer dels quatre espectacles de què consta la cinquena edició del Cicle DespertaLab, que organitzen la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Cal celebrar que algú a Barcelona aposti i doni recer a propostes de creació que acostumen a treballar als marges, més enllà dels cànons i dels teatres més concorreguts. Hermanos Picohueso vertebra el seu espectacle a partir de recursos audiovisuals (a la manera d’Agrupación Señor Serrano), titelles, ninots i maquetes que els permeten conjugar amb perícia ficció i documental amb la intenció d’escodrinyar les circumstàncies en què el poder ha desplegat unes mesures concretes i no unes altres a l’hora d’abordar crisis modernes com la grip aviar, l’ebola, les vaques boges, l’Anthrax… Dolly (l’ovella clonada) […]

Posar en dubte versions oficials que han volgut construir un discurs unívoc al voltant de la craeció de la nova Barcelona, aquella que a finals de segle es va obrir al mar i va dir HOLA! al món és un dels propòsits de la Cia. El Martell amb Atlàntida 92 (Un espectacle que fa aigües). El poder, no només el polític, acota els marges de discussió de manera subtil però fèrrea, i El Martell decideix explorar quines possibilitats té el teatre per a desfer el relat interessat i desentranyar els entramats i el que amaguen. Allò que avui dia anomenem les clavagueres de l’estat. Laia Alsina Ferrer tria tres elements sacrosants i paradigmàtics de la refundació de la Catalunya moderna […]

A l’escenari de La Vilella, només el cos i la veu de la Pilar Aguilarte donant la paraula a Penèlope, de qui n’han explicat la història, de qui s’explica la història des de fa 2800 anys. Penèlope ja se sent preparada per a explicar-la ella mateixa, el seu punt de vista, perquè potser tot és qüestió de punt de vista. La primera obra de la literatura occidental fixa un estàndard de dona i del seu comportament que queda imprès a foc en l’imaginari col·lectiu. El text d’Itziar Pascual combina fragments molt poètics amb d’altres d’estil directíssim en què, sense embuts, denuncia els estereotips que l’home occidental va dissenyar fa mil·lennis. Pascual duu a terme un procés semblant al que Miguel […]

Akelarre ho és menys del què esperava. La caterva de bruixes que al principi sembla situar-se en una dimensió fosca des d’on desplegar els seus poders, es decideixen, finalment, per zones més lluminoses i una mica més ingènues. The Feliuettes aborden en aquest cas la reivindicació feminista des de la ironia amb la intenció de denunciar la ignorància que va associada irremeiablement al masclisme, però es passa de frenada. En l’afany de paroditzar el masclisme i els seus protagonistes, Akelarre acaba desdibuixant el missatge amb un reguitzell de tòpics que no fan justícia a la realitat masclista. L’escenografia, les coreografies i el vestuari són tot el que queda de la missa negra que prometien al principi. The Feliuettes escullen un […]