Xavi Pijoan

Els trucs que Hausson ha dissenyat per al seu últim espectacle són inapel·lables, tan de prop com és possible fer-ho. Cartes que se submergeixen en la baralla, que desapareixen i es confonen entre la multitud, però que són rescatades, per art de màgia, pel gran mag de l’escena barcelonina. En alguns dels trucs, es tapa els ulls Hausson, i l’espectador té la sensació que el mag se’n surt en el terreny de l’impossible. Els que assistim als espectacles de màgia amb ulls de nen i no amb mirada escrutadora gaudim i se’ns escapen els aplaudiments mentre ens mirem els uns als altres amb cara de «ualllla». La qualitat dels trucs no està ben acompanyada per la part més narrativa del […]

La premissa és tan succinta com inquietant: preferim ser feliços o saber la veritat? Buf… És terrible perquè l’una exclou l’altra: som feliços només en la ignorància i desgraciats en la veritat. Marc Artigau s’endinsa en un mon tan enfangat com el de la memòria des del concepte de resurrecció, de la reaparició, en forma d’intel·ligència artificial, de persones desaparegudes. Els personatges d’Una habitació buida tenen la possibilitat d’omplir-la amb els seus fantasmes, amb allò que no han pogut viure; potser tal i com ho fem tots quan acudim a la ficció per emplenar els buits de la nostra experiència vital. Tres històries s’entrecreuen en aquest joc d’autoengany, de vegades amb un to massa ingenu i no sempre ben resolt […]

Lo primero que hay que dejar claro es que el montaje que Teatro Estudio Tees y Teatro Nómada han llevado a escena al alimón, pone el foco en la mujer, en Juana Inés, en la envergadura de su figura como mujer y en la alargada sombra que su manera de pensar y de afrontar el México del siglo XVII es aún hoy referente para todas las mujeres que reivindican la igualdad de oportunidades en todos los ámbitos. El montaje se divide en dos partes claramente diferenciadas. La primera de ellases la más sólida de las dos, y habla de la Juana niña, de la necesidad de luchar cada día para ganarse alguna ventaja ante los hombres. La historia se cuenta […]

Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat. Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l’escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les «ànimes de […]

Cuzco ha pasado como una exhalación por Barcelona: en la sociedad de la inmediatez todo ha de ser sustituído casi antes de nacer, pero ello no ha podido evitar que Wichita Co, que ya habían traído al Tantarantana su gran Nosotros no nos mataremos con pistolas, haya dejado huella en el barrio de Sant Antoni. Y lo ha hecho a golpes de texto, a golpes de Víctor Sánchez Rodrigo, que le tiene tomado el pulso narrativo a las historias sobre la desorientación millenial en un siglo XXI que ya no lleva pañales y que empieza a pedir explicaciones a sus habitantes. No hay atisbo de clichés ni de lugares comunes, y sí, en cambio, de un afán insobornable por penetrar […]