Xavi Pijoan

L’empresa de Carme Portaceli és ambiciosa, molt. Sempre ho és adaptar una novel·la per al teatre, però fer-ho amb una de Virginia Woolf és un doble salt mortal, si entenem que l’anècdota queda en un segon o un tercer pla, que exerceix la funció de bastida per a sustentar un projecte que té més a veure amb una recerca sobre les possibilitats de la literatura per a acostar-se a la realitat mitjançant l’estil, el monòleg interior i la multiplicitat de veus. La Mrs Dalloway que podem veure aquesta tardor al TNC té Blanca Portillo com a mascaró de proa, que pinta una Clarissa Dalloway continguda, amb una enorme capacitat de ser-hi fins i tot quan desapareix i deixa que altres […]

Thomas Ostermeier mira sempre d’arrapar, tant com sigui possible, els seus muntatges al present, no deslligar-los de la realitat immediata ni del context del públic potencial. Retour à Reims no és una excepció. El text de Didier Eribon parteix de l’anècdota personal per a preguntar-se què ha fet que els qui fa quaranta anys votaven els comunistes, votin ara el Front National. La proposta d’Ostermeier té dues parts ben diferenciades. S’endú la història d’Eribon a un estudi de gravació on el director del documental (Cédric Eeckhout) dirigeix una actriu (Irène Jacob) a l’hora de posar veu a les imatges ja enregistrades. És una hora, aparentment anodina, ja que les paraules afegides a les imatges no aporten res, i el personatge […]

Més enllà de les interpretacions polítiques, socials, religioses o metafísiques que puguin fer-se de l’obra de Beckett, a l’espectador del muntatge de Ferran Utzet li crida l’atenció, d’entrada, un parell de coses: en primer lloc, la humanitat dels dos protagonistes, Vladimir i Estragó, que no sembla que representin una tragicomèdia, sinó, més aviat, una comèdia que es converteix en tragèdia, i una tragèdia que es converteix en comèdia. Pol López i Nao Albet salven el risc de la desesperança i de convertir el “Godot” en quelcom soporífer perquè ajusten les seves interpretacions en clau clown (un Albet a mig camí entre Keaton, W. C. Fields i Jerry Lewis, en el conflicte ancestral de l’ésser humà amb els objectes) per a […]

Quin cos cal tenir per a interpretar Ricard III? La història de les representacions de la tragèdia de Shakespeare sembla demostrar que pot ser alt o baix, ros o morè, però canònic sempre, i per tant, ben allunyat de l’aspecte real del duc de Gloucester. Sara Beer és una actriu gal·lesa amb una escoliosi severa que ha donat al seu cos una forma que l’ha deixat fora d’un cànon que funciona amb la mateixa intenció opressor que el corsé de Milwaukee que la Sara, nena, es negava a posar per a poder jugar amb les seves amigues. Katie O’Reilly col·loca sobre l’escenari una mena de tron i un llençol que fa de pantalla per a projectar-hi els enregistraments i el […]

Com un crit que surt de sota terra, de les entranyes de la terra, perquè és on s’enterra la memòria i les històries que la conformen. Bruels és una cerca en la memòria d’Oriol Morales i en la dels quatre protagonistes, amb la intenció de ser compartida amb la comunitat, els conciutadans, el públic. Uns records, sovint, manufacturats, fets a mida, segons la conveniència de cadascú. Morales, fidel a la idea de memòria i de teatre com experiències col·lectives que s’entrellacen irremissiblement, decideix que la història principal sigui explicada a quatre veus i amb l’ajut del video directe i amb maquetes. Les veus no entren en conflicte entre elles, no hi ha diferents punts de vista. El discurs de cadascun […]